Gay Talese, una llegenda viva de l'anomenat Nou Periodisme, té als seus 92 anys una prolífica activitat com a escriptor, i encara que continua considerant-se un reporter, admet que "no duraria ni un dia" en una redacció per la seva aversió al periodisme a curt termini. Acaba de publicar Bartleby y yo (Alfagura), a la venda a casa nostra des de l'11 d'abril, i amb aquest motiu concedeix una entrevista a l'agència EFE a la seva casa de l'exclusiu barri de l'Upper East Side de Manhattan, on rep impecablement vestit amb vestit i corbata. "No per venir vostès, aquest és el meu abillament de diari", especifica, presumit, abans de col·locar-se el seu inseparable barret per a les fotos.
Talese, d'origen italià i creador juntament amb Truman Capote, Joan Didion o Norman Mailer d'aquell Nou Periodisme que va fer furor en els anys seixanta i setanta i es va estudiar profusament en les facultats de Comunicació, continua militant per un periodisme "a foc lent", davant el "ràpid ràpid" que s'ha convertit en la norma de la professió. "Tens un 'deadline' (termini de lliurament)?", fa broma, ja que per a ell el 'deadline' és la mort de la creativitat, sent un home que necessita escriure'n dos, tres, i fins a quatre vegades un article fins a donar amb el to perfecte.
Mai no s'ha conformat amb la primera resposta, i li agrada reformular la pregunta una vegada i una altra fins a donar amb el que vol
Per paradoxal que soni en boca d'un periodista, hi ha dues coses que detesta: la gravadora i les declaracions entre cometes. I ho explica: durant la seva carrera, mai no s'ha conformat amb la primera resposta, i li agrada reformular la pregunta una vegada i una altra fins a donar amb el que vol. D'altra banda, la citació textual significa rendir-se a la veu d'una altra persona, quan la seva 'marca de la casa' ha estat que als seus articles es noti la seva pròpia veu.
Continua defensant per tots els mitjans un "periodisme amb ambicions artístiques", que vagi més enllà dels fets nus, però sense desvirtuar-los, doncs assegura que sempre ha respectat l'exactitud i ha escrit textos verificables. En aquest moment, i sense haver-li preguntat, rememora una agra polèmica que va tenir amb el Washington Post després de publicar el 2016 El motel del voyeur, la història d'un pervertit dedicat a espiar els costums sexuals aliens que va comprar un motel on va fabricar unes golfes des de les quals es va dedicar a espiar els seus clients durant dècades, i que va relatar a l'escriptor la seva història en exclusiva. A Talese no li van importar gaire les acusacions de complicitat per no haver denunciat al subjecte que li va confiar les seves malifetes durant anys -i amb qui va arribar a espiar en una ocasió-, però sí que el Washington Post enviés a un reporter al famós motel i trobés greus inexactituds en el relat de Talese. Encara li fa mal, i explica una vegada i una altra que ell mai no va inventar res, ni llavors ni en tota la seva carrera.
Continua defensant per tots els mitjans un "periodisme amb ambicions artístiques", que vagi més enllà dels fets nus però sense desvirtuar-los
Bartleby i jo, tres Taleses en un
La seva última novel·la és una recopilació de tres llibres aparentment inconnexos: una primera part on Talese torna als seus inicis com a reporter, quan es va dedicar a retratar personatges de la rebotiga, els eterns subalterns; la segona, un recompte de com va construir aquell llarg article que tanta fama li va donar, Frank Sinatra està refredat, més una tercera amb la història desconeguda d'un metge que va rebentar la seva casa amb ell dins per no complir una sentència de divorci. Talese explica el fil conductor: tots els que apareixen són "persones sense identitat pública, perfectes desconeguts, a més d'éssers molt solitaris", i a ell sempre li va seduir la idea d'ocupar-se del que anomena 'personatges verges', per als quals el periodisme passa de llarg, per satisfer així una curiositat per "entendre les persones que em són diferents, la qual cosa inclou tothom."
I efectivament, tots els éssers que desfilen per Bartleby y yo són gairebé anònims, fins i tot a l'article dedicat a Sinatra, en el qual, com ja és llegendari, es va dedicar a retratar el cantant sense haver parlat una sola vegada amb ell però fent un quadre polièdric a partir de testimonis recollits entre la seva filla, els seus amics, els seus agents, representants o guardaespatlles. Un retrat que, segons tots els crítics, parlava de Sinatra molt millor que les paraules que el cantant no va voler pronunciar.
Per a Talese, l'actual president Joe Biden "és un desastre, però Trump és pitjor"
A la seva edat, a Talese no li importa "posar-se en bassals", com quan es posiciona clarament a favor de les protestes propalestines a les universitats del país, perquè són una resposta "a crims de guerra. És horrorós el que està fent Netanyahu, és inhumà", diu. L'única raó que aquestes protestes no es tornin massives -opina- és perquè no existeix l'amenaça del reclutament militar obligatori. Els Estats Units practiquen "la hipocresia" de declarar criminals de guerra a Sadam Husein, a Muamar Gaddafi o als xinesos -diu, sense especificar-, però no a Netanyahu, quan "el que Netanyahu està fent a aquests pobres palestins és el que els americans vam fer als japonesos".
Per a Talese, l'actual president Joe Biden "és un desastre, però Trump és pitjor", i lamenta que els americans hagin d'elegir "entre dos imbècils", per la qual cosa proclama que no anirà a votar. De fet, l'última vegada que va votar va ser per Barack Obama, un home que "no va ser genial, però almenys va ser honest i honorable". I davant la mediocritat al seu país, no dubta a lloar Vladimir Putin, "un tipus interessant, un gran líder, que no s'inclina davant d'Occident", i guarda els seus elogis més importants a Xi Jimping i a la Xina en general: "El que la Xina ha fet en el temps en què jo he viscut és la gesta més gran de la meva època. Quan jo vaig néixer era una nació d'esclaus, serfs, de ninguns... I mira el que han fet, convertits en una superpotència!".