Ens trobem en una època de nostàlgia televisiva, on totes les plataformes regiren el passat per aprofitar-ne continguts que els hi puguin donar èxit al present. I una de les líders en fer-ho és HBO Max, que no només ha incorporat clàssics com The O.C. o El ala oeste de la Casa Blanca, sinó que també s’ha encarregat de portar-nos el retrobament de Friends o el de Harry Potter. No és d’estranyar, doncs, que hagi estat la plataforma encarregada de recuperar Fringe. I li hem d’estar infinitament agraïts, perquè era una aberració que no poguéssim veure enlloc aquesta obra mestra de la ciència-ficció.
El temps posa les coses al seu lloc
L’any 2008, J. J. Abrams era un dels noms més coneguts de la televisió per ser el principal responsable de Perdidos, de manera que hi havia molta atenció posada en la seva nova sèrie de ciència-ficció creada juntament amb Alex Kurtzman i Roberto Orci. I potser van ser les expectatives de comparar-la amb una de les millors i més exitoses sèries de la història o que la primera temporada no fos la millor de la sèrie, però les crítiques no van ser especialment bones.
El temps, però, posa les coses al seu lloc. I d’això Fringe en sap una pila. Una sèrie a la que li agradava jugar tant amb el temps com amb l’espai, i també amb les dimensions paral·leles i allò sobrenatural sense perdre mai el sentit narratiu ni les normes del propi univers que anava creant. Perquè un dels principals punts forts de l’obra va ser aquesta capacitat d’expandir-se a partir de la senzillesa inicial.
Creixent cap allò sobrenatural
I potser per això la primera temporada no va convèncer tant. Perquè va començar sent una sèrie força rudimentària; un procedimental de capítols autoconclusius d’una divisió d’investigació de fenòmens paranormals formada per una policia responsable, Olivia Dunham (Anna Torv), un científic excèntric, Walter Bishop (John Noble), i el seu fill que no ha trobat el camí, Peter Bishop (Joshua Jackson).
Però al final de la primera temporada, la sèrie va fer un canvi en un dels millors episodis de la història de la televisió, i, tot i que després va seguir la dinàmica d’un cas per capítol, la gran trama de ciència-ficció s’havia apoderat de la sèrie. Similar al que havia fet Perdidos, les temporades van anar creixent en direcció cap al sobrenatural, arribant fins i tot a perdre una mica el rumb a la darrera, però aterrant allà on hi havia el cor de la sèrie, en els seus personatges.
La primera temporada no va convèncer l'audiència. / HBO Max
La constant que ho mantenia arrelat
Perquè entre salts temporals i noves dimensions sempre hi va haver una constant que la mantenia arrelada a la realitat: els vincles entre els protagonistes. Les turbulentes relacions entre Olivia i Peter o entre Walter i el seu fill feien de fil conductor al llarg de totes les aventures que vivien, alhora que servien de transmissores dels grans temes que plantejava la sèrie, com la lleialtat, el dol, el mal menor, l’egoisme o la redempció.
Fringe, doncs, era una sèrie amb moltes capes. Moltes més del que en un inici es podia esperar. Una obra capaç d’agafar l’estructura clàssica d’un equip que investiga casos estranys i convertir-la en una obra mestra de la ciència-ficció plena de temes transcendentals. I potser no la vam valorar prou en aquell moment, ni tan sols quan TV3 la va emetre durant un temps, però ara tenim una nova oportunitat de fer-ho gràcies a que HBO Max aposta per la nostàlgia televisiva.