L’estrany món de Zé do Caixão, el 'Freddy Krueger' del Brasil

Any 1996, a l’ona expansiva del que la premsa musical anomena “l’eclosió de l’indie a Espanya”: Los Planetas pugen a l’escenari de la madrilenya sala El Sol —icona de la ‘Movida’— per servir de blanc de tir a un grup de nens armats que els hi disparen, a sang freda i de forma reiterada, al videoclip de Himno Generacional Nº 83. Rere la càmera hi ha ni més ni menys que Jesús Franco, el “Tío Jess”, que és, junt amb Paul Naschy, Narciso Ibáñez Serrador o Amando de Ossorio, un dels mites del fantaterror ibèric. El mateix qui, aquell any, dirigeix als Killer Barbies, una altra nau capitana d’aquesta nova fornada de grups, al llargmetratge musical de sang i fetge Killer Barbys (la banda sonora del qual inclou altres bandes com Sexy Sadie, Doctor Explosión, Depressing Claim o Shock Treatment). Per la seva banda, a Zé do Caixão vs. Los Fresones Rebeldes, que així es titula el videoclip de la cançó “Al amanecer”, el primer èxit dels catalans Los Fresones Rebeldes, a molts adolescents que, com un servidor, en aquells temps comencen a descobrir la música indie-pop i el cinema d’autor, els hi dona l’oportunitat de veure per primer cop les llargues i recaragolades urpes d’un misteriós personatge vestit d’enterramorts victorià: Zé do Caixão, el nostre protagonista d’avui.

José Mojica Marins (1936-2020), va ser el pioner del cinema de terror, el gore i l’erotisme explícit de baix pressupost al país de la caipirinha, i el creador del mític personatge Zé do Caixão

La trama del vídeo en qüestió no té gaire enrevessament: una barreja de Nosferatu barbat amb Jack l'Esbudellador vestit de saldos desperta del seu taüt per perseguir als membres de la banda, que es diverteixen com criatures pujant als cavallets d’un parc d’atraccions. En un moment del clip, el dolent segresta a una de les cantants (la joveníssima Cecilia Bayo), tota una scream queen amb brackets, però aquesta acabarà per alliberar-se gràcies al poder catòdic que emana d’una piruleta. Sí, ho han llegit bé: d’una piruleta. Fi.

Però fora dels sectors de culte, no cal dir-ho, pel gran públic d’aquí continua sent un desconegut tot i ser una figura de talla estratosfèrica al seu país, i un personatge amb una vida a la delirant alçada de la seva obra

Tot i la senzillesa del videoclip i la cançó (o precisament gràcies a aquesta) Al amanecer va ser tot un èxit de públic i vendes (per a un grup independent), i va despertar l’interès (dins l’estricte underground) per la figura del malvat perseguidor d’innocents cantants: José Mojica Marins (1936-2020), el pioner del cinema de terror, el gore i l’erotisme explícit de baix pressupost al país de la caipirinha, i el creador del mític personatge Zé do Caixão.

Al anochecer

Killer Barbies, amb l’espectacular Silvia Superstar al capdavant, és una banda de punk rock coneguda per adoptar l’estètica dels Cramps o els Misfits, i sempre han fet gala de la seva fília pel cinema de sèrie Z, entesos. A les lletres de Los Planetas acostumen a aparèixer referències cinematogràfiques i, a més, el vídeo i la lletra de la citada cançó, sota l’aparença del desamor juvenil i la ruptura sentimental, pot ser llegida com l’assassinat metafòric de la generació anterior (la Movida madrilenya) i la cerca de referents en les dècades que la van precedir. I d’acord que tant l’indie com el cinema de Franco (parlo d’en Jess: junt amb Batiatto, l’únic Franco que ens agrada) i Mojica tenen en comú l’amateurisme i els pressupostos irrisoris. Però aquest idil·li entre el pop independent dels 90 i les icones del cinema d’explotació dels anys 60 i 70 resulta més difícil de justificar en el cas de Los Fresones Rebeldes, grup abanderat del pop impostadament naïf i de l’infantilisme més militant. 

Apodat ‘el Freddy Krueger del Brasil’, a la nostra península podria ser conegut com ‘el Jess Franco carioca’

“Això va ser casualitat perquè ell es trobava a Espanya com a convidat d'un festival de cinema de terror, i el director del nostre vídeo era molt fan de les seves pel·lícules, així que va decidir contactar amb ell per convidar-lo a l'enregistrament i, per sorpresa de tots, va acceptar. Però la veritat és que cap dels integrants coneixíem el treball de Zé do Caixão, ni som seguidors del cinema de terror”, diu Joaquín Felipe Spada, ànima de Los Fresones Rebeldes i beterà músic barceloní, que ja tocava la guitarra a grups de l’escena mod comtal dels vuitanta com Los Canguros o Los Bretones. En qualsevol cas, com dèiem, gràcies a ells, Zé do Caixão va passar de ser un desconegut al nostre país, a aparèixer en entrevistes i reportatges de fanzins horrorfílics com Amazing Monsters o 2.000 Maníacos. Però fora dels sectors de culte, no cal dir-ho, pel gran públic d’aquí continua sent un desconegut tot i haver sigut una figura de talla estratosfèrica al seu país, i un personatge amb una vida a la delirant alçada de la seva obra. I arribats a aquest punt del relat molts es preguntaran: Qui diantre és José Mojica Marins / Zé do Caixão?

“Una actriu va morir ofegada a la seva piscina. La substituta va sucumbir a la tuberculosi. A la tercera, li van amputar les cames després d'un accident. Era millor que em detingués... Quan vaig intentar convertir la pel·lícula en una sèrie de televisió, el que va morir va ser el productor"

Deliris d’un anormal

Apodat el ‘Freddy Krueger’ del Brasil, a la nostra península podria ser conegut com el ‘Jess Franco’ carioca. José Mojica Marins va néixer a São Paulo, fill d'un torero espanyol emigrat junt amb la seva dona. Com que al país d’acollida eren més de ballar samba que de torturar animals fins la mort, el seu pare va optar per regentar un cinema de barri, situat a sota de casa. Va ser així com el petit José tingué l’oportunitat d’enrosar-se dels clàssics de terror de l’Universal i la Hammer dels anys 30 i 40, i fins i tot de pel·lícules eròtiques, evidentment prohibides per a nens, que ell va gaudir des de la cabina de projecció. Com que al nen li agrada tant el cel·luloide, amb 12 anys els seus pares li regalen una càmera de 16 mm, i comença a rodar curtmetratges de gènere protagonitzats pels seus amics i veïns. El 1953, amb només 18 anys, Marins funda la companyia cinematogràfica Atlas, compra una sinagoga abandonada per transformar-la en estudi de cinema i comença a donar classes d'interpretació als seus amics per finançar les seves pel·lícules.

De manera semblant a Bela Lugosi amb Dràcula, tant va ficar-se en el seu paper que, a poc a poc, les fronteres entre el creador i l’ésser creat van difuminar-se

A partir d’aquí anirà polint el seu estil fins a intentar rodar un primer llargmetratge: Sentença de Deus (1955), però el projecte queda inacabat a causa d’una sèrie de desgràcies ocorregudes al llarg del rodatge: "Els sacerdots em van advertir que la pel·lícula estava maleïda", declarà el director. "No vaig fer cas dels seus consells. Una actriu va morir ofegada a la seva piscina. La substituta va sucumbir a la tuberculosi. A la tercera, li van amputar les cames després d'un accident. Era millor que em detingués... Quan vaig intentar convertir la pel·lícula en una sèrie de televisió, el que va morir va ser el productor".

A mitjanit m'emportaré la teva ànima

El següent intent no va tenir molta més sort: un huracà va arrasar el set i l'equip. Uns quants intents fallits més tard, a la fi aconsegueix finalitzar un projecte llarg: A Sina do Aventureiro (1958), probablement el primer western brasiler, filmat en 75 mm, però els vilatans del poble que servia d’escenari van intentar linxar a l’infortunat director després de la projecció. Més tard, encara va concatenar alguns fracassos més. Fins que un bon dia (o una bona nit) del 1963 el cineasta va tenir un terrible malson que canviaria per sempre el seu destí: va somiar que un tipus vestit de negre se l’emportava arrossegant-lo per un cementiri, fins a deixar-lo davant d’una làpida amb dues dates: la del seu naixement i la de la seva mort. José va despertar-se cridant, i minuts després va decidir que faria una pel·lícula molt diferent de tot el que havia fet fins ara. De fet, molt diferent del que ningú havia fet fins ara. Havia nascut el personatge de Zé do Caixão (traduïble com “Pep del taüt”), l’alter ego en qui es convertiria i que l’acompanyaria per sempre més.

Com feia Phil Spector a les sessions de gravació, Mojica va amenaçar als tècnics de muntatge amb una pistola perquè acabessin el treball

Al començament va intentar que el personatge de l’enterramorts l’interpretés un actor professional, però quan els hi explicava la idea el prenien per boig. Inaccessible al desànim, el cineasta va optar per tirar pel dret i va posar-se unes llargues ungles de plàstic, el barret que va deixar-li un amic i un vell abric que es va trobar, i va vendre fins i tot el cotxe i la casa per finançar la pel·lícula dels seus somnis. O dels seus malsons. De manera semblant a Bela Lugosi amb Dràcula, tant va ficar-se en el seu paper que, a poc a poc, les fronteres entre el creador i l’ésser creat van difuminar-se. Diu la llegenda que José/Zé enterrava als actors, posava desenes de serps i taràntules reals sobre els cossos nus de les actrius, que les emborratxava per rodar les escenes i que per comprovar les habilitats de les seves intèrprets, el director les sotmetia a una sola prova: un gripau a la roba interior. Si la candidata no cridava ni saltava, la contractava automàticament. Al final, després de moltes (i més que comprensibles) desercions, com feia Phil Spector a les sessions de gravació, Mojica va amenaçar als tècnics de muntatge amb una pistola perquè acabessin el treball.

Cal destacar que si José Mojica Marins, en comptes de brasiler, hagués estat anglès o nord-americà, el seu reconeixement mundial seria molt més gran

Finalment, l’any 1964 s’estrena À Meia-Noite Levarei Sua Alma i, malgrat alguns problemes amb la censura, la pel·lícula arriba a les sales i causa sensació gràcies al seu estil feréstec, imperfecte i grandiloqüent, la seva atmosfera ombrívola, els diàlegs macabres i, sens dubte, el personatge del sinistre enterramorts que s’ha guanyat per mèrits propis formar part de l’Olimp popular del terror, junt amb Dràcula, Frankenstein, la Mòmia, l'home llop i altres monstruosos personatges de l’horror clàssic. En aquest context, cal destacar que si José Mojica Marins, en comptes de brasiler, hagués nascut anglès o nord-americà, el seu reconeixement mundial seria molt més gran. El seu cinema va ser contemporani al de Herschell Gordon Lewis als EUA, amb pel·lícules com Blood Feast (1963) i 2000 Maniacs (1964); i antecessor a La nit dels morts vivents (1968) de George A. Romero, al quals la Història considera els inventors del cinema gore o splatter per incloure vísceres realistes i assassinats gràfics, com va fer Zé do Caixão al seu primer film.

A partir de llavors, José Mojica Marins va tenir una prolífica filmografia en la qual es barreja el terror gòtic amb la sexploitation, el cinema experimental, la psicodèlia, la màgia, l'erotisme estrany, el satanisme, el canibalisme, les drogues, els rituals, el vídeoart macabre, la iconografia de terror gòtic i la maldat en tota la seva gama de textures, olors i sabors. Fins i tot va tenir el seu propi talk show a la televisió brasilera, on entrevistava a personatges de la faràndula a l'estil de Buenafuente, però disfressat del seu icònic personatge. L’any 2015, cinc anys abans de passar definitivament al món dels morts, Mojica va poder veure com el canal TNT li dedicava una minisèrie sobre la seva vida i obra, protagonitzada per l’actor brasiler Matheus Nachtergaele, i titulada Estranho Mundo de Zé do Caixão en referència a una de les seves pel·lícules més pertorbadores.

Amor i tonteries

Al seu torn, Los Fresones Rebeldes —els seus inopinats ambaixadors al nostre país—, tot i les dificultats per professionalitzar-se com a músics, els vaivens dels seus membres i la trista pèrdua, fa dos anys, d’una de les seves cantants originals (la Inés Bayo), segueixen als escenaris defensant la seva barreja de bubblegum pop i rock de garatge amb una tenacitat i una passió comparables a les de Zé do Caixão, el seu antic perseguidor. Ara, a més, acaben d’estrenar la seva primera gravació en 22 anys, l’estupend EP Amor y tonterías.