Una de les claus de la normalització de les identitats i les orientacions sexuals a la pantalla és que transcendeixin les etiquetes i aquesta sensació (que en temps passats potser era inevitable, però s’ha tornat definitivament lesiva) que la ficció que en parla vagi dirigida, sobretot, a aquelles espectadores i espectadors que se senten interpel·lats pel tema. L’important, al capdavall, és explicar una bona història d’amor, de la condició que sigui, sense caure en allò tan molest de suposar que el públic necessita una lliçó de context per entendre-la.
El romanticisme no és sectorial
El romanticisme no és sectorial ni correspon a una manera concreta d’estimar, sinó que és (o hauria de ser) universal. El que feia de Heartstopper una de les grans sorpreses de l’any passat és que malgrat que no defugia les tensions pròpies de l’assumpció o descoberta de la sexualitat a l’adolescència, evitava caure en els clixés dramàtics de la ficció que ho ha tractat amb aires tràgics. La sèrie explica, com qualsevol comèdia romàntica que sap abordar els mecanismes del gènere, una bona història d’amor. Deliciosa, empàtica, lluminosa; un recorregut que no està exempt de patiments i problemes, però que al final llança un missatge positiu, esperançador i molt nítid: la lluita contra els prejudicis, l’homofòbia i la intolerància és cosa de totes i tots, perquè la certesa d’haver trobat la persona indicada, d’estar vivint en un núvol, no entén de categories ni reduccionismes.
El que feia de Heartstopper una de les grans sorpreses de l’any passat és que malgrat que no defugia les tensions pròpies de l’assumpció o descoberta de la sexualitat a l’adolescència, evitava caure en els clixés dramàtics de la ficció que ho ha tractat amb aires tràgics
La primera temporada de Heartstopper era tan encantadora que fins i tot arribaves a desitjar que no la renovessin. No seria la primera vegada que Netflix s’estavella tot volent estirar el xiclet. Però afortunadament, la segona manté el llistó gràcies a la seva intel·ligent manera d’expandir la relació entre personatges (superats els dubtes i les inquietuds, ara el tema és com viure-la i en quin moment fer-la evident), a què sap insistir amb les seves troballes visuals (un cop més l’origen de la història, una novel·la gràfica, és fonamental en l’estil visual fresc i inventiu de la narració) i a la persistència del seu discurs a favor d’explorar les sexualitats sense manies ni autocensures.
Heartstopper té el do de dibuixar-nos un món amb tanta vitalitat i tendresa que no dubtaries ni un segon a quedar-t’hi a viure
És, de nou, una celebració de l’amor més genuí, el que no va faltat d’incògnites i contradiccions, el que es posa a prova quan surt de la zona de confort (aquí en la forma d’un viatge acadèmic a París) i el que topa amb les inseguretats, els recels i les fixacions de la família i els amics. La segons temporada té temps de fer-nos riure i emocionar-nos, d’aprofundir en els matisos de la parella protagonista (quina gran feina, la de Joe Locke i Kit Connor) i fins i tot donar més substància i relat als personatges secundaris, dignes de figurar a les antologies del gènere. Heartstopper té el do de dibuixar-nos un món amb tanta vitalitat i tendresa que no dubtaries ni un segon a quedar-t’hi a viure.