Comparar cada nova ficció coreana de Netflix amb El joc del calamar és força injust, però amb una sèrie tan plena de sang i fetge i on els protagonistes van morint amb compte gotes com Estamos muertos és difícil no fer-ho. La diferència, però, és que aquesta està protagonitzada per adolescents - i dirigida a espectadors d’aquesta edat - i té una premissa molt menys original. Perquè narrar una apocalipsi zombi en un institut no és més que una fórmula amb altes probabilitats d’èxit que recull idees que ja hem vist mil vegades. I sí, l’èxit ha arribat, però ja ho diu un dels personatges a l’inici del segon capítol: “És com Train to Busan”.
Mescla de gèneres i pèrdua d’intensitat
Estamos muertos es pren el seu temps per presentar els personatges i les localitzacions que ens acompanyaran durant l’apocalipsi, però té l’encert d’introduir tocs de gore ja des de l’inici, amb el nombre de morts vivents creixent exponencialment. L’error que cometran els personatges és un que a tots ens recordarà al que hem viscut amb la pandèmia: triguen massa a adonar-se de la magnitud de la tragèdia. I això farà que les conseqüències siguin molt pitjors.
Així, el Hyosan High School s’omple ràpidament de zombis i només un grup d’alumnes resistirà als seus atacs. A partir d’aquí, vivim una mescla de drama adolescent, terror i, fins i tot, comèdia que no sempre casen bé. La sèrie té seqüències amb molt de ritme, però aquest sovint es dilueix a causa de la seva durada: 12 capítols d’una hora o més.
Potser el duo de guionistes Cheon Seong-il i Joo Dong-Geun i el de directors, Lee Jae-Gyu i Kim Nam-Soo haurien fet bé de fer algunes retallades per no caure en la repetició d’escenes similars i l’estancament argumental, perquè aquesta pèrdua d’intensitat i momentum és l’últim que es pot permetre una sèrie sobre criatures tan incansables com els zombis. Uns zombis que, d’altra banda, mostren algunes inconsistències en la seva força i velocitat en funció del que li convé al guió en cada moment.
Estamos muertos, una sèrie de Netflix de 'sang i fetge' destinada al públic adolescent
Els estudiants ja eren morts vivents
I igual que a El joc del calamar i a una de les seves successores coreanes, Rumbo al infierno, darrere l’impacte de la sang que busca atraure els instints més primaris de l’espectador s’hi amaga un clar missatge de crítica social. En aquest cas, està dirigida al sistema educatiu, especialment exigent a Corea del Sud i causa principal de les altes tasses de suïcidi del país.
El problema es fa patent des de l’inici amb el bullying que pateix Jin-su, que s’ha intentat treure la vida davant la passivitat de la direcció del centre. Són aquests fets els que portaran al seu pare, el professor de ciències, a crear una vacuna que el faci més agressiu per defensar-se dels assetjadors, origen de l’apocalipsi que els convertirà a tots en morts vivents.
El que ens vol dir Estamos muertos, però, és que aquests alumnes ja ho eren, de morts vivents, perquè no tenien temps per jugar i viure més enllà d’uns estudis que els converteixen en peces del sistema. I quan esclata el caos, la lluita per la supervivència no deixa d’emmirallar la competitivitat ja existent a les escoles per destacar per sobre la resta. I la utilització d’un subgènere tan gastat com el dels zombis per transmetre aquesta reflexió és potser la millor troballa d’una sèrie que, per llarga i repetitiva, acaba cansant.