Ha arribat l'amor a Bojos per Molière. Ha arribat o és que més aviat els guionistes han ficat Cupido a la trama amb calçador. Perquè com podia ser que una sèrie juvenil no tingués embolics de llençols des del principi? Diguem-ho al revés: per què una sèrie de post adolescents ha tardat més de tres capítols en tirar d'hormones revolucionades, sudoracions, papallones a l'estómac i una increïble història amorosa que enganxés als seus espectadors? Siguem sincers: no és gens nou que els embolics del cor solen ser un antídot perfecte per donar ganxo i generar expectació, però els assumptes de l'estimar són susceptibles de desequilibrar el context quan se'ls dona ales per pura xafarderia mediàtica. Fixem-nos si no en Daenerys Targaryen i Jon Snow i en aquesta passió precipitada i gestada en tres episodis impacients que va acabar descompensant un final èpic a favor d'un desenllaç mediocre. L'amor tot ho cura però, compte, també tot ho pot destruir.
🟠 Bojos per Molière: repartiment, capítols i tots els detalls de la sèrie de TV3
Efectivament, en una sèrie més predictible que el somriure de Mona Lisa, l'amor havia d'arribar a l'Institut del Teatre, encara que és una llàstima que fins i tot l'oportunitat de marcar-se l'inici d'una relació televisiva icònica, d'aquestes que perduren en el temps i entre al firmament de les sèries, s'hagi desaprofitat. Parlo de colomins com en Quimi i la Valle. Com la Ruth i en Cabano. Com la Rachel i en Ross. Com en Pol i en Bruno. Més enllà de l'evident revisionisme que el temps ha infligit a algun d'aquests festejos, és innegable que les seves batalletes i personalitats perduren en el temps, que al final és la meta màxima a què hauria de voler aspirar una sèrie. Sembla que a Bojos per Molière tot intent de sobreviure a la monotonia és arrasat per l'atropellament dels fets. Les bones idees sobreviuen tot just un parell de segons fins que moren asfixiades per aquesta corredissa abismal que té més tocs de consum exagerat tiktoker que d'ambient històric dels 90.
La sèrie s'ofega en una reflexió bastant atemporal sobre que tots necessitem estimar i ser estimats, però passa de puntetes per la irremeiable emocionalitat que habita en cada un. Per què en Ferran està bloquejat? Què sent en Rem quan el seu cap carnisser l'humilia constantment? I l'Eloi? Què li passa pel cap, i pel pit, i pels tous dels dits quan el seu germà li fa aquest subtil bullying tenyit de mera incomprensió generacional? Només la Kàtia sembla obrir-se una mica en aquest capítol però continua sent insuficient mirant el quadre sencer. I això ens porta a una cavil·lació a la contra: si ni als mateixos protagonistes no se'ls dota amb prou sensibilitat i intel·ligència emocional per escoltar-se, mirar-se a si mateixos i explicar-nos-ho, com ens creurem el seu enamorament? Si el guionista no ens explica el més bàsic d'un únic personatge, com pot sostenir una relació entre dos?
Si el guionista no ens explica el més bàsic d'un únic personatge, com pot sostenir una relació entre dos?
Tampoc no se sap què pinten personatges com la Júlia o en Víctor, que per haver-nos venut a la promo que eren del mateix grup que la resta no han avançat ni un mil·límetre en la cursa de fer-se un lloc en l'elenc principal. I no està Bojos per Molière per anar malbaratant possibles trames interessants. Sobretot perquè quan no tens subjectes forts que et sostinguin una trama principal, acudir a la pluralitat d'altres veus pot ser complementari per intentar salvar el vaixell. Ja em veig venir que als últims capítols aquests dos personatges acabaran tenint més pes però amb un (superficial) desenvolupament vertiginós que acabarà sent més informe del problema que de la solució.
El que m'ha agradat una mica més en aquest quart capítol és la introducció d'alguns tocs artístics que s'havien vist molt més difuminats en els episodis anteriors. Fins ara la sèrie podria haver estat la mateixa d'haver-se rodat en un institut qualsevol. I no tenia massa sentit que una sèrie centrada en la institució catalana formativa d'actors per antonomàsia no li donés bombo a l'espectacle com a simple escena performativa, és a dir, que li donés sortida a escenes en què els futurs artistes ballessin, cantessin, projectessin la veu o fessin el ridícul en alguna classe de corporalitat escènica. Per què ambientar-la en l'Institut del Teatre si no.