Calahorra de Ribas (província de Toro, antiga Corona castellanolleonesa), 16 de juliol de 1753. Fa 273 anys. L’enginyer reial Pedro López de Lerena ordenava l’inici de les obres del canal de Castella, una gegantina infraestructura impulsada pel rei Ferran VI (el tercer Borbó al tron de Madrid) i per Zenón de Somodevilla, marquès de l'Ensenada i ministre d’Hisenda del règim borbònic. El canal de Castella havia estat pensat per a una doble funció: una xarxa d’irrigació per a l’aparell agrari de la vall del Pisuerga i una via de navegació per a facilitar la col·locació del cereal castellà als mercats. Però, era l’única inversió hidrogràfica que reclamava la societat espanyola de l’època? Què va passar amb els altres projectes, com el canal d'Urgell, que s’havien passejat per les taules dels consells de ministres al costat dels esbossos del canal de Castella?
Què era el canal de Castella i quin interès despertava al règim borbònic?
La investigació historiogràfica afirma que el canal de Castella seria l’obra civil més important de l’Espanya del XVIII. Els seus 270 quilòmetres de longitud, les dotzenes d’encluses i ponts que es construirien al llarg del seu traçat i el centenar de fàbriques farineres que es crearien a la seva riba canviarien la fesomia econòmica i social del territori per on discorreria aquella infraestructura. Durant la seva època de plenitud —mitjan segle XIX—, el trànsit naval se situaria al voltant dels 300 vaixells diaris, que estibaven la farina per a ser distribuïda als grans nuclis urbans. Però, al marge de l’estímul econòmic que representaria per a la regió, per què el règim borbònic va consumir tot el pressupost en aquesta infraestructura i no va destinar ni un cèntim al canal d'Urgell? Quin interès polític despertava el projecte canal de Castella?
Quin interès despertava el canal de Castella al règim borbònic?
El canal de Castella havia estat projectat i construït per a assegurar la collita de cereals del, llavors, “graner d’Espanya” i per a garantir el subministrament de farina —i, per tant, de pa— a Madrid. La villa y corte era anomenada la ciutat de la mort, perquè presentava la taxa de mortalitat infantil més alta de totes les capitals estatals europees. Però, tot i això, durant el segle XVIII havia duplicat la població (de 100.000 a 200.000 habitants). En aquest punt és important destacar que la immensa majoria d’aquesta població es guanyava la vida donant un servei a la cort. I això explicaria l’interès del règim borbònic pel canal de Castella, perquè, realment, el que preocupava aquest poder eren les crisis cícliques d’aliments que afectaven la capital i provocaven la desaparició d’una part important d’aquesta massa de població activa.
El creixent protagonisme de la perifèria peninsular
El creixement demogràfic que havia experimentat Madrid no era un fenomen exclusiu de la capital espanyola. De fet, era més aviat un fenomen aïllat. Els mapes científics revelen que, a finals del segle XVIII, ja s’havia iniciat la tendència a la concentració de la població a la perifèria peninsular. Durant el segle XVIII, algunes “províncies” del Regne borbònic espanyol experimentarien creixements demogràfics espectaculars, en bona part impulsats per una natalitat extraordinària. Catalunya passaria de 450.000 a 900.000 habitants. El País Valencià, de 250.000 a 950.000. I les illes Balears, de 150.000 a 180.000. Al Cens de Floridablanca (1787), els països de llengua catalana totalitzaven 1.800.000 habitants, i a l’inici del segle XIX ja superaven els 2.000.000. En ambdós casos representaven el 20% del total de la població del Regne espanyol.
Catalunya i el País Valencià, les “fàbriques” d’Espanya
D’altra banda, el professor Pierre Vilar, el gran investigador d’aquesta etapa històrica, revela que, durant el regnat de Carles III (1759-1788), Catalunya i el País Valencià ja són la “fàbrica” d’Espanya (Barcelona, Reus, Mataró, València, Manises, Elx, Alcoi, etc.). I els seus ports (Barcelona, Tarragona, Tortosa, València, Alacant) són els que registren més volum d’estiba (càrrega que s’embarca) dels dominis borbònics peninsulars. I revela, també, que, des de l’ocupació borbònica (a partir de 1707) fins a inicis del regnat de Carles IV (dècada de 1790), el règim borbònic espanyol sotmetria Catalunya, el País Valencià i les illes Balears a una asfixiant tributació de guerra com a mesura punitiva pel seu compromís amb la causa austriacista durant la Guerra de Successió hispànica (1705-1715). “Por justo derecho de conquista”.
La vulnerabilitat de Catalunya
El mateix cens de Floridablanca (1787) censava 164.972 habitants per Madrid; 100.656 per València, cap i casal, i 92.835 per a Barcelona. Eren el primer, segon i tercer nucli poblacional a l’Espanya del moment. Però, mentre l’erari públic borbònic consumia tot el pressupost en recursos hidrogràfics per a assegurar el subministrament de farina a la capital (les contínues interrupcions de l’obra per esgotament del pressupost ho expliquen), València i Barcelona continuaven sotmeses a les condicions meteorològiques que decidien entre una bona i una mala collita. I el cas de Barcelona era especialment dramàtic, perquè la Taula de Canvi, el banc públic creat pel Consell de Cent (1401) per a finançar la compra de cereal, havia estat confiscat per l’Estat borbònic després de l’ocupació del país (1716) i convertit en un zombi.
Els rebomboris del pa
El 28 de febrer de 1789 (dos anys després de la confecció del cens de Floridablanca), va esclatar una formidable crisi alimentària a Barcelona. La suma d’unes condicions meteorològiques adverses, de l’absència d’un aparell d’irrigació, de l’acaparament i especulació de cereal en mans d’uns quants i de la privatització del Pastim Municipal (el forn municipal que tenia el monopoli de la cocció del pa, tradicionalment gestionat pel gremi de flequers, cedit per l’Ajuntament a l’empresa Torres y Compañía, ben relacionada amb el poder) es traduiria en un increment —en tan sols sis mesos— del 50% del preu d’aquest aliment bàsic. Aquest brutal increment de preus —que no anava acompanyat d’una puja dels salaris— provocaria una revolta generalitzada —inicialment liderada per les dones— que seria anomenada Rebomboris del Pa.
El canal d'Urgell
Rafael d’Amat, baró de Maldà i autor de Calaix de sastre, deixaria escrit que “s’alborotà de mala manera lo poble baix, passant a cremar totes les barraques del pa (botigues de despatx de pa) i lo pastim (el forn monopolista)”. Però ni tan sols amb aquesta formidable explosió d’indignació el règim borbònic espanyol seria capaç de reaccionar. O senzillament es negaria a reaccionar. Passaria encara mig segle llarg, temps durant el qual Barcelona continuaria guanyant població i continuaria depenent de l’alineació dels astres per al subministrament d’aliments bàsics. Fins que el 1847 un grup d’empresaris catalans recuperaven el projecte canal d'Urgell —des de feia un segle, mort de fàstic en un calaix de Madrid— i n'iniciaven les obres.
La iniciativa catalana
En aquell moment (1847), Barcelona censava 183.000 habitants, però amb els pobles del pla superava els 250.000 i ja era la primera àrea demogràfica de la península Ibèrica. En aquell context, Manuel Girona, fundador i propietari del Banc de Barcelona —el primer banc comercial de la península Ibèrica—, prenia el relleu de la vella i parasitada Taula de Canvi i passava a liderar el projecte. Si el canal de Castella havia estat l’obra civil més important de l’Espanya del XVIII, el canal d'Urgell ho seria de la Catalunya del XIX. Si el règim borbònic havia construït el canal de Castella per a assegurar el subministrament alimentari a la massa laboral de la cort, la iniciativa privada catalana construiria el d’Urgell per projectar el país cap al futur. Com en tantes altres iniciatives, com el port de Barcelona (1696) o com el primer tren (1848), per citar-ne tan sols dos exemples.