Habituats com ens tenia a editar un disc nou cada dos anys, aquesta vegada la gestació del seu Ós bipolar (Quisso Records / Música Global, 2016) s’ha allargat el doble. L’espera, evidentment, ha pagat la pena. Figura determinant de la nostra escena musical, Quimi Portet reapareix amb un treball que des de ja mateix es posiciona com una de les seves millors referències en solitari. Un àlbum lluminós, divers, ple de matisos però de gaudi instantani, en què ha comptat amb les col·laboracions de qui va ser el seu aliat a El Último de la Fila, Manolo García, la seva ànima bessona Joan Miquel Oliver i una de les veus més captivadores del nostre actual cosmos sonor, Núria Graham.  

I tot és culpa d’una vella milionària anglesa.
El títol del disc és una casualitat. Estava veient un documental de la BBC sobre milionaris i hi sortia una senyora de Londres que ensenyava casa seva. A la sala d’estar tenia un ós dissecat al qual anomenava Bipolar. El joc de paraules em va fer riure. Una ximpleria que em va fer gràcia. A partir d’aquesta xorrada vaig començar a treballar en la cançó que dóna títol al disc. Una cançó que trobava molt poètica i evocativa. “Ós bipolar” em va donar peu a escriure una lletra també molt poètica i evocativa. 

Potser el joc de paraules és una ximpleria, però no deixa de tenir aquell rerefons molt teu.
Potser té aquest punt d’estirar el llenguatge fins als seus límits, en aquest cas sense cap pretensió, perquè l’acudit és molt fàcil. A vegades, com ha passat aquí, és interessant que el procés sigui a la inversa, que sigui el llenguatge el que et forci a tu. Això passa molt en les converses amb els amics regades amb algun licor: el llenguatge es torna el director de la situació. Saber interpretar això i saber-s’hi abandonar, en un marc creatiu com el de la música popular, pot ser molt productiu.    

Veus molt la televisió?
Gens ni mica. En absolut. En aquest cas, no estava veient la televisió sinó un documental de la BBC. Veig moltes coses a la pantalla, moltíssimes, però mai la tele que em donen sinó la que em faig jo. Viure alimentant-me del que em subministren els mitjans del moment i estar emprenyat per les mateixes coses que emprenyen a tothom, no em realitza. Sempre m’he rebel·lat contra això. 

T’has creat un món particular amb les teves pròpies regles, normes, fílies i fòbies…
Primer, cal destacar que he tingut la sort de poder-me dedicar a la música en una època en què ens va anar molt bé. I sí, m’he fet un món. Sóc un experiment sociològic dirigit per mi mateix. En realitat tots som experiments sociològics, el secret és ser el director de l’experiment o, si més no, el científic en cap del projecte.   

En el teu cas, les conclusions de l’experiment no podrien ser més positives.
No ho sé. Això ho hauries de preguntar als meus familiars més propers. Professionalment, sí. He tingut la sort de formar part d’aventures com El Último de la Fila amb què vam vendre molts discos. I en solitari, igual. Sempre envoltat de gent molt bona i fent allò que realment m’interessava. Però insisteixo, he tingut la sort d’haver viscut una època en què l’ofici de músic popular estava molt valorat. Ara els nanos ho tenen més difícil. Ja busquen la manera de sortir-se’n, però actualment és molt més complicat que abans. 

Si un músic no fa el que vol, té un problema greu

Un passat que actualment et permet fer el que, com comentes, realment t’interessa, per no dir directament el que et dóna la gana.
No m’agradaria que ningú pensés que sóc un frívol. El meu ofici me’l prenc molt seriosament. Si un dia faig un disc, vull que tingui una gran difusió. Si faig un concert, vull que la gent marxi contenta. I si un dia no sento aquesta pulsió, deixaré de fer discos i concerts. Sí, realment faig el que vull, però si un músic no fa el que vol, té un problema greu. Ens fem músics per això, per fer el que volem. Ja hi ha altres professions que t’obliguen a rutines o et dirigeixen cap a una determinada manera d’actuar. Però si et fas músic, una de les parts del teu ofici és explorar aquesta llibertat. Després, també hi ha una part d’atzar. Conec gent boníssima que no s’ha pogut dedicar professionalment a la música, i d’altres de molt dolents que han venut moltíssims discos. 

T’has preguntat mai per què tu sí i altres, no?
No! Intento plantejar-me preguntes que pugui respondre. Si entro en aquests àmbits més metafilosòfics puc acabar amb una pedrada mental considerable. Sóc seriós i penco molt. També he treballat amb gent molt bona. I, per últim, he tingut la sort d’agradar a la gent. Perquè el públic, i això ho hem de tenir clar, mai farà un esforç perquè li agradis. 

De fet, un dels objectius de la música pop, que per això és popular, hauria de ser arribar com a més gent millor.
Jo penso que sí. Hi ha altres expressions musicals molt respectables, com podria ser el jazz o músiques progressives, on hi ha una intenció voluntària d’exploració dels límits de la pròpia tècnica. Gèneres que jo respecto i m’interessen molt. Però la música popular té aquesta finalitat d’agradar a la gent, d’arribar a un nombre important de persones. Això jo sempre ho he tingut molt present. En realitat, tota expressió artística té un component vanitós, d’agradar els altres, de saber on ets respecte al proïsme.      

T’interessa la psicologia i la psiquiatria?
Gens, no m’ha interessat mai. Com explicava, vaig fer servir la paraula bipolar al títol de la cançó i el disc, perquè en aquell context en què a un ós polar l’anomenaven Bipolar, em va fer riure. Tinc la curiositat que té tothom per saber del funcionament de la ment humana i les seves patologies, però no tinc una inclinació especial per la temàtica. 

En canvi, sempre se t’inclou en aquest grup de figures de la nostra escena musical una mica tocats de l’ala… Els Sisa, Riba, Pla, Puntí, Oliver…
En això hi ha molta poesia. Connectem en moltes coses però, si us fixeu, musicalment som molt diferents. Ens uneix un cert sentit de l’humor, això sí. Una mirada irònica cap al propi ofici. Ser d’un país petit com el nostre, fa que les estrelles també siguin minúscules i que, conseqüentment, acceptin l’èxit en el seu ofici amb humilitat. Estic molt content que se’m relacioni amb tots ells, però d’aquí a fer-ne una escola…  

Una escola no, però amb en Sisa i l’Oliver comparteixes projecte, el Col·lectiu Eternity. 
Sí. I amb el Pla hem treballat plegats moltes vegades i m’agradaria tornar-ho a fer en el futur. El mateix amb el Puntí. I al Riba l’admiro totalment i completament.   

M’agrada la música però també l’ofici de ser músic 

Durant l’entrevista estàs repetint tot sovint el terme ofici, un mot que no tots els músics de pop i rock empren per referir-se a la seva feina. 
Per a mi la música és un ofici. Òbviament, té una gènesi emocional i impulsiva. Quan era jove volia ser músic per propulsar-me a aquest món màgic, però amb els anys vas descobrint que per arribar-hi has d’aprendre tot un seguit de coses: l’ofici. I aquest ofici implica des d’escriure cançons, enregistrar-les i actuar en directe, però també fer propaganda, canviar les cordes, limitar la ingesta de productes alcohòlics després dels concerts perquè has de conduir de tornada a casa (perquè un bolo no s’acaba fins que t’estires al llit). M’agrada la música però també l’ofici que has de fer per ser músic. 

Expliques que Ós bipolar l’has escrit pensat que era per tu però l’has gravat com si fos un encàrrec. 
Des del 2004 he fet uns quants discos que m’agraden. Quatre àlbums: La Terra és plana (2004), Matem els dimarts i els divendres (2007), Viatge a Montserrat (2009) i Oh my love (2012), que els he gravat dedicant-hi moltes hores. Discos extensos i treballats, però alhora enregistrats amb certa deixadesa. Com si realment no m’importessin.  

No renego dels meus anteriors discos però que hi hagués un puntet de deixadesa, potser per semblar més autèntic, s’havia convertit en una rutina

Per què?
Crec que a vegades tendia a pensar que el meu perfeccionisme era un fre. Pedrades que t’agafen. Contràriament, m’he adonat que quan produïa discos per altres músics, els gravava amb molta pulcritud i brillantor… Tant que al final he acabat tenint enveja! No renego dels meus anteriors discos, que m’encanten, però que hi hagués un puntet de deixadesa, potser per semblar més autèntic, s’havia convertit en una rutina. Ós bipolar, exacte, l’he escrit com tots els altres però l’he gravat com si fos un encàrrec d’un amic. I es nota. És un disc menys aspre i més brillant i lluminós.

No és un disc estrictament de pop, però el so és més pop que els anteriors.
És més diàfan. Els anteriors discos eren foscos de composició, però és que també ho eren de gravació. Estic content del resultat obtingut.  

Sóc un gran aficionat a la música i aquest és un disc fet per un melòman

Al mateix temps, és un disc eclèctic. Des d’alenades de rock…
Ja ho pots dir, de rock patxangero. Tinc un vessant de rock a l’estil d’Status Quo, i m’encanta. Des de jovenet, sóc un gran aficionat a la música i aquest és un disc fet per un melòman. Que sigui eclèctic, que hi hagi diversos estils, m’agrada. A mi m’agraden els discos que sonen a moltes coses. Un àlbum que soni de principi a fi a rock, a pop o a reggae m’avorreix. N’escolto i sóc fan de gent que treballa així, però jo necessito altres reptes. M’agrada explorar. Amb tot, hi ha la meva veu i les meves lletres, que serien el comú denominador, el que atorga una personalitat concreta a l’obra en el seu conjunt. Quan escoltes una cançó, escoltes, sobretot, una veu.       

Sorprenen certes aproximacions que has fet al, molt a l’estil de Brian Eno, minimalisme electrònic. 
Em flipa, el Brian Eno! A l’estudi no em tallo. Si un dia vull gravar unes guitarres molt bèsties, ho faig. Si vull experimentar amb sons electrònics, també. Faig moltes coses, a l’estudi. Algunes les utilitzo i altres, no. Això és el que em permet enregistrar discos eclèctics, i anar cap a una banda o altra. Això és el que m’estimula i em permet treballar en els meus discos amb un mínim d’entusiasme. Perquè, realment, després d’haver fet tants discos en solitari i amb companyia, hi ha el risc d’avorrir-se o xocar contra els teus límits i deprimir-te. Una manera de reconèixer els teus límits però usant-los a favor teu és explorant.   

En algun moment puntual m’he dit que plegava, però sempre he tornat al cap de dues setmanes 

T’has avorrit mai, amb la música?
En algun moment puntual sí que m’he dit que plegava, però sempre he tornat al cap de dues setmanes. A vegades agafo la moto i foto el camp. Però sempre acabo retornant a l’estudi, perquè m’agrada i apassiona. Si no em dediqués a la música professionalment, molt probablement seria el meu hobby. De la mateixa manera que hi ha gent que fa la Torre Eiffel amb escuradents, jo faria discos. Amb tot, sempre he intentat que la música no sigui una obligació. És una obligació fer entrevistes, que les faig i, sincerament, m’encanta, però escriure o gravar una cançó per a mi no ha estat mai una obligació o pressió. 

Has comentat que ets un gran aficionat a la música. Continues tenint curiositat per descobrir grups nous?
No, en absolut. M’ha passat aquesta il·lusió. Passa que, de tant en tant, en descobreixo algun. Tinc una filla de 22 anys que també és molt aficionada a la música i ella em va ensenyant coses. De bandes noves que m’agraden citaria a Foals i London Grammar. Sí que últimament tinc curiositat per redescobrir clàssics del rock dels seixanta i setanta. 

El més important de la música dels Beatles sóc jo

La música és com un viatge d’anada i tornada. De jove descobreixes uns grups que marquen els teus gustos i a partir d’aquests vas ampliant el ventall. Però al final, per molta cosa nova que descobreixis, sempre acabes retornant al punt de sortida. 
Tinguem l’edat que tinguem, tots tindrem els nostres clàssics particulars, que ens agraden ja no només per la seva música sinó pels records que evoquen. A mi els Beatles sempre em faran pensar en la meva mare. Independentment de com van ser de bons, aquell és un so que em remet a la meva infància. La música amb què vaig créixer i em va fer somiar que em volia dedicar a això. El més important de la música dels Beatles sóc jo. El poder evocador, això és el més maco de la música popular: com la gent se la fa seva.   

Parlaves de com una veu marca una cançó. A Ós bipolar en Manolo García canta a “Roda el món” i encara que el tema no té res a veure amb què fèieu plegats, escoltant-la és impossible no pensar en El Último de la Fila. 
És lògic. La veu del Manolo té molta força, és especial i està vinculada a moltes cançons que tots coneixem. Amb això està tot dit. La música són faves contades. 

Acabes de publicar disc nou en solitari, però els últims mesos també han vingut molt marcats pel teu retrobament amb el Manolo i la recuperació i revisió del vostre llegat amb els vostres grups pre El Último de la Fila: Los Burros i Los Rápidos.
Ha estat una feina esgotadora, però alhora ens hem divertit moltíssim. La reunió va començar perquè, al garatge de casa, vaig trobar unes cintes de l’última gira, de l’any 1995, de El Último de la Fila. Ens vam reunir per veure si podíem mesclar tot allò i publicar-lo. Després vam decidir gravar tot el material de Los Burros una altra vegada. I, finalment, gravar també altra vegada tot de material dispers que hi havia de Los Rápidos. Han estat vuit mesos d’estudi, en els quals ens hem vist cada dia hores i hores. Una experiència increïble. Amb el Manolo no hem perdut mai el contacte, però feia molt que no treballàvem plegats tan seguit i tan intensament. I ha estat un plaer. 

Un viatge nostàlgic?
No. Em poso més nostàlgic quan treballo en la meva carrera en solitari, perquè em fa pensar en mi i en el meu passat. Quan treballo amb el Manolo ràpidament es recrea l’ambient de l’època i em torno un inconscient. I trobo que en les gravacions que hem fet de Los Burros i Los Rápidos es nota que no és un treball nostàlgic, sinó una desbarrada actual.  

Els meus discos són una evasió, però rere aquesta fugida m’amago jo

En canvi, Ós bipolar sí que té un cert to melangiós.
Sí, no puc negar-ho. No puc ocultar que vaig fent anys. És un disc lluminós però té una part d’enyorança. Hi ha una cosa que es diu passat. Ja ho deia en una cançó: quan ets jove el passat és molt petit i el futur immens. Però quan et vas fent gran el passat és immens i el futur incert. Vés a saber. Tinc previst viure 300 anys, però el normal és que en visqui menys. És normal sentir melangia pel passat, per les persones que ja no hi són i les coses que ja no tornaran a passar. Però també hi ha il·lusió pel futur i per conviure amb la gent que ha arribat, com els fills. Però no puc dissimular, sóc el que sóc i sóc com sóc. Els meus discos són una evasió, però rere aquesta fugida m’amago jo.    

Ets d’una generació que no intuïa el rock en la vellesa i aquí estàs, a 58 anys.
Està ben plantejat. A la meva edat continuo fent rock, però m’he de replantejar la fórmula amb cadascun dels meus discos, perquè ni sóc jove ni vull fer veure que ho sóc. Cada vegada que em poso a escriure m’he de reinterpretar i he de reinterpretar la música que faig, sonar honest i que el que canto em representi amb les meves circumstàncies. També és bo per a la salut mental estar constantment replantejant-te qui ets, on ets i quin espai ocupes en aquest ofici. Tot i que la vida és incomprensible i, en el fons, res de tot això té sentit. 

Entre la gent que està arribant al món de la música trobem la Núria Graham, una de les veus més especials de la nostra escena musical, que ha col·laborat en el disc cantant al tema “Daisy (Al·leluia)”.
La conec de fa temps, perquè tots dos vivim a Vic, som veïns i l’he vista actuar moltes vegades. De la Núria no només destacaria la seva veu. És una artista increïble que ho té tot. Té un talent innat però també la voluntat. Serà una creadora fora de sèrie, n’estic segur. La seva aportació al disc és preciosa. És una col·laboració molt breu, un minut al final del tema, però espectacular. La va clavar a la primera. Els que estàvem a l’estudi ens vam emocionar escoltant-la.  

I amb el Joan Miquel Oliver quina conya que us porteu. Si tu vas mesclar i fer de “assessor vocal” del seu disc Pegàsus (2015), ara ell et torna el favor fent de “assessor vocal” d’aquest Ós bipolar.
I ha posat cors i guitarres en algunes cançons. Amb l’Oliver som ànimes bessones. Un músic espectacular, amb un talent descomunal i una humilitat increïble. M’encanta ser el seu amic. Generacionalment ens separen gairebé vint anys (puntualitzar que ell és el jove), però ens ho passem molt bé plegats. Compartim l’ofici però també la il·lusió per viure fora de l’ofici. Som amics de veritat. Com també em passa amb el Manolo. Amb ell també som amics que quan no estem tocant plegats trobem coses per fer i per riure.  

Hem tingut ofertes per tornar amb El Último de la Fila, però aquí els caps som nosaltres i les úniques propostes que escoltem són les nostres

Ara que us heu trobat per revifar puntualment Los Burros i Los Rápidos, quantes ofertes heu tingut per tornar amb El Último de la Fila?
Hem tingut ofertes per tornar amb El Último de la Fila, però aquí els caps som nosaltres i les úniques propostes que escoltem són les nostres.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat