Una societat en què la gestació es produeix fora del cos de la dona. I en què la modificació genètica permet evitar les malalties rares i les afectacions hereditàries. Mater, que ha rebut el Premi Proa de novel·la 2022, és la temptativa del biòleg i novel·lista Martí Domínguez (Madrid, 1966) d’explorar un futur humà que considera proper. I de plantejar els dilemes ètics que ens esperen a la cantonada. Seguint el rastre d’Un món feliç d’Aldous Huxley, Mater imagina un món en què la tecnologia ha avançat suficient com per crear una nova espècie en què els nens neixin en úters artificials i que permet evitar gran part el dolor associat a l’espècie. Però així com la tecnologia soluciona alguns problemes, també crea noves amenaces. Parlem amb l’autor dels nostres defectes evolutius, del futur proper de la genètica i de somnis patriarcals.

Mater és una novel·la en què el futur i tecnologia són clau. Però és ciència ficció?
Realment la novel·la vol pensar en un futur molt immediat, per tant, més que ciència ficció, és una novel·la d’anticipació. L’any 1924 el científic John Haldane va crear la paraula ectogènesi, és a dir, l’acte de crear fills fora del cos humà, i va aventurar que l’any 2074 la humanitat es reproduiria d’aquesta forma. Ara ja tenim aquesta tecnologia i en l’actualitat s’estan criant animals per ectogènesi. Volia reflexionar sobre què passaria en el moment en què es comencés a practicar l’ectogènesi humana i hi hagués aquesta doble societat: una que està millorada genèticament  i una que no. És un escenari que és possible.

Martí Domínguez ha guanyat el premi Proa 2022 / Foto: Montse Giralt

Ens espera un futur molt condicionat pels avenços de la genètica.
Sobretot serà un futur en el qual resultarà difícil escapar d’això. Des del punt de vista laboral, fins i tot et podran exigir saber el teu DNI genètic o bé, en el moment de tenir descendència, que no tinguis fills de forma natural per evitar el temps d’una baixa de maternitat. A banda que, en un determinat moment, serà difícil justificar si el teu nen nascut de manera natural té algun tipus de malformació o malaltia rara havent-lo pogut fer néixer controlat genèticament per evitar-ho. El gran debat és fins on et porta un cop introdueixes la millora genètica. Ara estem en una ratera: tots volem el millor per als nostres fills però no sabem què és el millor.

La modificació genètica obre un ventall de dilemes ètics molt gran. Hi apareixen, a Mater.
La novel·la està construïda sobre tots aquests dilemes. Per això intento contraposar diverses situacions. És una novel·la d’aventures en molts aspectes, d’una fugida cap endavant. Jo no vull que sigui un manifest, és literatura. 

Arribarà un moment en què les empreses podran decidir que si tu tens un percentatge alt de possibilitats de tenir càncer no et contracten

No vols oferir respostes tancades.
És important no adoptar una actitud messiànica i sentenciar que les coses seran d’una manera. La tecnologia té una doble cara i cal pensar-la. És bo que les dones mantinguin el part natural? És bo per a la nostra naturalesa humana perquè crea uns lligams parentals molt forts, tant per la mare com per al pare. Si aquests desapareixen, es crea una relació materno-filial distinta a la que coneixem. Però també és cert que cada dia moren vora mil dones per problemes en el part. I també és cert que la gestació natural, sobretot si és de diversos fills, crea un trauma fisiològic del qual t’has de recuperar i del qual algunes dones no es recuperen mai del tot. Es produeixen grans dilemes que estan ara en apogeu, amb una tecnologia que avança molt ràpidament i una societat absolutament ignorant de totes aquestes coses. Ens esperen escenaris que poden ser molt distòpics. Quan totes les dones tinguin els fills per ectogènesi serà una qüestió distinta, serem una espècie distinta. 

Marti Dominguez torna la les llibreries amb Mater tercera / Foto: Montse Giralt

Tot depèn també de com s’apliquen els avenços tecnològics, de quines forces els modelen. 
Evidentment. Arribarà un moment en què les empreses podran decidir que si tu tens un percentatge alt de possibilitats de tenir càncer no et contracten. Ara és il·legal obligar a proporcionar les teves dades genètiques però arribarà un punt d’aquest neoliberalisme ferotge que aquestes coses s’exigiran cada vegada més. L’escenografia de la novel·la és una democràcia, una democràcia neoliberal on els grans problemes de salut, d’oci dels ciutadans estan resolts. 

Que la gestació del fill sigui fora de la mare té una avantatge de salut, però no és també un somni patriarcal treure-li a la dona la capacitat de crear vida?
Aquest és un tema interessant. Haldane i les feministes dels anys vint veien l’ectogènesi com un alliberament de la dona de la dictadura de la maternitat. Haldane i la seva dona Charlotte, una feminista que va escriure una novel·la que es deia El món dels homes, eren els dos d’esquerres. Originalment es pensa com una forma de lluitar contra el patriarcat, contra l’actitud patriarcal de tenir la dona dins de casa fent fills. Una altra cosa és que la dona ho vulgui mantenir. Però també és cert que hi ha una necessitat de naixements a Europa i que com és natural, per desenvolupar la teva carrera professional, si és competitiva, resulta molt difícil tenir una família nombrosa. 

Serà difícil justificar si el teu nen nascut de manera natural té algun tipus de malformació o malaltia rara havent-lo pogut fer néixer controlat genèticament

L’ectogènesi pot conduir a un món més igualitari?
Totalment, de fet a la novel·la això es diu. És un món on mare i pare tenen la mateixa responsabilitat parental i cap dels dos ha de portar el pes brutal d’una gestació de nou mesos. I el que ve després. Per això col·lectius feministes i figures com Charlotte Haldane la reivindiquen. 

L’ectogènesi també és un gran avenç perquè, com dius al llibre, el part humà és dels pitjors del món natural. Per què és així?
Una de les coses que sempre m’agrada dir és que l’home és un desconegut per a l’home. El part humà és molt peculiar perquè és cert que alguns mamífers poden sentir dolor però en general és indolor i fàcil per a la majoria d’ells. La mortaldat en els parts humans, en canvi, és altíssima, inclús ara. Tot és una conseqüència del que es coneix com a dilema obstètric. La postura bípeda dels humans va produir una reducció del canal pelvià i un enduriment del canal obstètric, que implica que per a què un nadó pugui sortir hagi de fer una rotació de 90 graus. Això fa que es produeixin problemes i s’hagi de fer cesària en molts casos. També que el nen hagi de néixer amb l’estructura òssia del crani no del tot formada, perquè sinó no podria passar. Molts nens neixen amb el crani una mica deformat per haver de passar per aquest canal tant estret. El naixement és un trauma fisiològic per a la dona i el nen.

La gestació natural crea un trauma fisiològic del qual algunes dones no es recuperen mai del tot

Estem mal fets?
El que passa és que hi ha dues forces evolutives que es contraposen. Per una banda el bipedisme és eficient, és a dir, aquells que es posen drets tenen més facilitat d’accés a fonts d’aliments o de defensa. Però per l’altra, crea problemes a l’hora de parir. Venim d’una xamba evolutiva. L’espècie humana és molt interessant des del punt de vista biològic i molt singular, molt distinta de la resta de primats. 

Martí Domínguez ens presenta un futur distòpic amb la seva nova novel·la / Foto: Montse Giralt

Per exemple, el temps que triga una criatura humana a valer-se per si mateixa és molt més llarg que la majoria de mamífers.
Sí i això crea una monogàmia i un nucli familiar que en els primats no existeix. Aquest temps tan llarg de creixement produeix un model d’estructura familiar, de necessitat d’auxiliar-se els uns als altres que estableix lligams tan indestructibles al pas del temps. Els grans simis són polígams i promiscus.

Quan totes les dones tinguin els fills per ectogènesi, serem una espècie distinta

Si no haguéssim de dedicar tant de temps a cuidar els nostres fills fins que creixen no seríem monògams?
Segurament sí. També es deu a què tu descobreixes en aquest fill els teus gens. Si és un model polígam no pots estar segur si són teus o d’un altre. Deixes que la femella s’enganxi al fill i ja s’apanyarà. Això passa amb els ximpanzés i els goril·les.

Una altra de les problemàtiques que apareix a la novel·la és la de la uniformitat. Si tots som uniformes genèticament, som menys creatius, hi ha individus menys disruptius, afirmes.
Un dels personatges principals del llibre, el Charles, és un antisocial en un món on s’eviten les tensions socials i on hi ha una uniformitat en el comportament. Moltes coses de la creativitat vénen de les posicions radicals i de jugar-te-la a una carta. In medio virtus pot ser, però en el punt mig no es troba la genialitat, es troba als extrems. L’art és jugar-t’ho tot a una carta i buscar la teva individualitat fins a les darreres conseqüències.