Segons Joan Masdéu, un dels nostres més exquisits orfebres del pop, la vida és cíclica i està plena de segones oportunitats. En el passat motor creatiu de Whyskin's, banda frontissa entre el rock català i el nou pop nostrat, ja fa anys que vola lliure y sense companyia. Cinc anys després del seu darrer treball en estudi, ara presenta Els dies que vindran. Ens trobem amb ell per parlar de segones oportunitats, de la nostàlgia, dels seus referents i de com de fàcil o difícil ha estat fer aquest nou disc.
Si aquest disc l’hagués de convertir en foto, seria una foto familiar o d’amics molt alegre però amb un lleu filtre sèpia.
M'agrada bastant aquesta idea visual que planteges (Riures). M'identifico bastant amb la idea general que acabes de dir. Jo crec que és un disc que et convida una mica a la reflexió. És a dir, el títol és evocador perquè els dies que vindran no t'està dient quina naturalesa tindran, entre altres coses, perquè ningú els ha vist. D'entrada, si existeixen dies bons o dolents, però aquest és un altre tema. El que et proposa el disc és que el que sí que potser podrem triar serà el prisma a través del qual decidim viure aquests dies futurs.
Tot això em semblen reflexions molt pandèmiques.
No solc parlar de la pandèmia, però ‘gent aplaudint-se omplint els terrats’. I quan li veiem les orelles al llop dèiem que tot aniria bé i això ens faria millors persones i cantàvem el Dúo Dinámico; estàvem espantats. Però quan comencem a sortir, sembla que no tenim memòria. Després de dos anys d'un patiment mundial, resulta que ens fotem una guerra. I ja sé que no ho decidim ni tu ni jo, així i tot, la realitat és aquesta. Deixem-nos de leitmotivs, de tenir por quan li veiem les orelles al llop i siguem conscients de que aquests dies vindran i el com vindran sí que dependrà de nosaltres.
L'espina dorsal d'aquest disc és la ciclicitat dels episodis vitals
Aquest és un disc conceptual.
L'espina dorsal d'aquest disc és la ciclicitat dels episodis vitals. I ho dic perquè, Innocents, el meu disc anterior, era la innocència innata amb la qual arribem a aquest món i aquesta s'acaba truncant per l'ofici de viure. Aquest disc parla d'anar vivint i anar cagant-la i adonant-te que no passa res. Que t'has de donar permís perquè les coses passin. Aquest disc intenta anar un pas endavant i dir que tot passa, i que tot torna a passar, i tornes al punt de partida. Tot torna per començar de nou. Aquest disc reivindica les noves oportunitats. Aquí tens una cartutxera de noves oportunitats i, per tant, caga-la. Si vols, fes-ho servir d'aprenentatge, o no, ja t'arribarà a la següent volta.
Joan Masdéu, 30 anys de melodies plusquamperfectes
Parlant de cicles, tinc la sensació que sònicament estàs tornant a sonoritats que feia temps que havies abandonat.
Totalment. No ha estat buscat, però ara m'adono que és el lloc on em trobo més a gust. I quan les coses les aconsegueixes sense haver-les buscat, fan més gustera. Sí que és cert que hem flirtejat amb algun sinte a alguna cançó.
I des del punt de vista musical en quin moment d'aquest cicle et trobes?
Són uns quants anys fent música i uns quants discos a les espatlles, i aquest disc m'ha sentat molt bé. Amb aquest disc crec que descobreixo la serenitat i la consciència del perquè continuo fent música.
Amb aquest disc crec que descobreixo la serenitat i la consciència del perquè continuo fent música
I per què ho fas?
És tan simple com que és el meu element vital. Hi ha gent que té la sort que en descobreix dos o tres que el fan viure, hi ha gent que no en troba mai cap. Ja no és l'èxit o la possibilitat de guanyar-te la vida. De fet, a la cançó 'Supervivents' reivindico aquesta supervivència no com a condició, sinó com a opció. No em guanyo molt bé la vida fent música i, per tant, seré un supervivent com tants i tants altres. Però és tan guai!
Què és el que realment et fa seguir avançant?
Haver trobat un element que després de trenta anys et segueix donant la felicitat, és brutal. Aixecar-me un matí de bon humor perquè la nit anterior vaig acabar una cançó que fa dos anys que estic encabritat per poder aconseguir la tornada i finalment l'he trobat, m’encanta.
Tot així no haurà estat un disc fàcil de fer.
No, no (Riures). Jo no soc d'aquells músics, que, d'altra banda, admiro molt, que diuen que fan trenta cançons i després en trien deu pel disc. En la meva vida he fet això. (Riures) Jo acabo treballant les que van al disc, i com a molt una més. També t'he de dir que al mòbil tinc 700 arxius amb idees, però només acabo evolucionant les que m’interessa en aquell moment.
Quina ha estat la teva fixació compositiva amb aquest treball?
De sempre, la meva fixació és que quan l'oient escolti qualsevol disc meu faci la impressió que totes les melodies són senzilles, no simples. Dir "ostres, que fàcil m'entra aquesta melodia". Al darrere, hi ha una feinada de marqueteria perquè aquesta melodia quadri i sigui aparentment molt senzilla.
Haver trobat un element que després de trenta anys et segueix donant la felicitat, és brutal
I perquè tens aquesta inquietud?
Segurament és herència de les influències que m'han marcat. The Beatles, The Byrds... Tots grups amb la voluntat de la recerca de la melodia preciosa. Això porta molta feina darrera. Hi ha artistes que tenen la virtut de tancar-se dues setmanes. Com dues setmanes? Jo he tingut cançons en aquest disc que he tingut encallades durant dos anys. La cançó de 'Tot passa', per exemple, l'estrofa va sortir volant i per aconseguir la tornada vaig trigar dos anys. En canvi, 'No tens prou' va ser agafar la guitarra i que tot sortís ràpidament. Això és molt màgic, però el 97% dels casos és disciplina.
Joan Masdéu trenca cinc anys de silenci amb Els dies que vindran.
I després de tot això venen les lletres.
Efectivament, una altra de les meves fixacions. Dir el que vols dir, com vols dir-ho amb la mètrica i les rimes correctes. M'obsessiona molt, perquè no em considero bon escriptor. Em considero un obrer de les lletres, de mocador de quatre nusos al cap i anar picant durant molt de temps.
Com ha estat el procés de gravació d’aquest treball?
Aquesta vegada volia un disc més lluminós. Intencionadament, quan tenia totes les cançons vaig decidir que el procés de gravació fos en directe. Som un equip de gent que portem 4 o 5 discos treballant junts, amb els mateixos productors i músics. A més, intentem a cada disc emprar una fórmula diferent de l'anterior, en aquest cas el directe. El problema és que tots estem tallats pels mateixos patrons i referents i clar, si estàs a l'estudi gravant per pistes, i com a tots ens agraden els Beach Boys, llavors diem de provar un Melotron i queda preciós, i aquí provem una farfolla i també queda molt bé. I llavors després qui té els nassos de treure-ho? (Riures)
Em considero un obrer de les lletres, de mocador de quatre nusos al cap i anar picant durant molt de temps
I per solucionar-ho ho heu fet tot en directe.
Efectivament. Tot en directe. Tots tancats a l’estudi i així no podem afegir més coses. Mantindrem aquesta essència, aquest esperit que tenen les cançons més orgàniques. Això va a favor d'aquesta lluminositat. I a més de tot això, vam fer una altra aposta. No assajar les cançons fins el dia de gravació.
Aposta agosarada.
Sí, sí, aquí ens vam passar un pèl de xulos. (Riures) Però ja et dic, els meus companys són bons. Si l'experiència surt bé, és molt guai perquè l'únic que vam fer prèviament van ser dues tardes amb el guitarrista i el baixista. I amb el bateria i el teclats va ser tot una vegada estàvem tancats a l'estudi en rotllana mirant-nos als ulls i vam fer créixer les cançons. Més orgànic no existeix. Vam voler que la màgia passés allà i gravar-ho tot. Quan la cançó ja tenia personalitat, ens quedaven l'última toma.
Aquest disc està inspirat més en desitjos o en records?
Jo crec que és un 50/50. El record del que ja ha passat t'ajuda molt a encarar el que també projecta el disc. Un disc, per mi, acaba sent terapèutic. Jo faig cançons per buidar. La reminiscència m'ha ajudat tant a compondre aquest disc com el desig de projectar i filtrar tot allò. És aquesta ambivalència el que fa possible el missatge final. Tot això provoca que les cançons es presentin a l'oient sense la voluntat d'encarrilar-lo enlloc.
Ets optimista amb els dies que vindran?
A escala col·lectiva no gaire. El més fotut és que no està a les nostres mans. Els científics estan farts de dir durant els últims mesos 'ei tios, que hi som a temps'. Clar, però després penses, el que parlàvem abans, que fa dos anys quan ho teníem a les mans, sortíem als terrats i dèiem que anàvem a sortir millor… i ara ho podem fer i no ho farem. Va ser obrir-nos les restriccions i campi qui pugui. Que també ho entenc. Ens mouen des de dalt amb quatre fils, ens fa congregar en rodes de molí i tothom ha de salvar el seu sostre. Però no ho farem, no soc massa optimista. El que em preocupa és com quedarà això: quin és el màxim, quin és el límit? Quan foten el primer míssil a Ucraïna i el mateix dia a la borsa de Nova York estan fotent crits d'alegria perquè aquest míssil ha provocat que la borsa hagi pujat sensiblement mig punt. Com ha de canviar amb aquests que ho dirigeixen?