Futbol, sexe i rock’n’roll: Una entrevista amb el fantasma de George Best

Durant el seu exili a l'illa de Jersey, entre 1853 i 1855, Victor Hugo es va sumir amb devoció en una sèrie de vetllades espiritistes a les quals va tenir ocasió de xerrar amb espectres de la talla de Molière, Plató, Galileu o Shakespeare, entre altres. La transcripció d'aquelles entrevistes post mortem, va ser posteriorment compilada i publicada fa uns anys. Hot off the press, com diuen a l'altre costat del canal de la Mànega, acaba d'arribar a les llibreries del nostre país El mejor George Best. Mi autobiografía (Contra, 2022), i, sense ànim de comparar-me amb el poeta i novel·lista romàntic francès, aquest humil articulista ha tingut l'ocurrència d'entrevistar al seu autor, tot un Shakespeare de la pilota —entre les seves gestes està el fet d’aixecar la primera Copa d'Europa del futbol anglès amb el Manchester United, l’any 1968—, a més d'icona de la moda, primera superstar dins i fora del camp —li diuen "el cinquè Beatle"—, col·leccionista de misses univers, tronera i bevedor contumaç, dilapida-fortunes i emissor d'enginyoses i llenguallargues declaracions als tabloides. Ara bé, no m'ha quedat altra que invocar al seu esperit i conversar amb ell a través d'una mèdium, perquè lamentablement George Best va retirar-se per complet del món de l'esport, i del dels vius en general, el 2005. Creguin o no en aquestes coses, els animo a continuar llegint i deixar-se sorprendre pels resultats de l'experiment. Els hi garanteixo que, pel cap baix, és una forma ben singular de repassar els clarobscurs del polèmic esportista amb l'excusa del llibre.

Quan aquest entrevistador formuli una pregunta, la taumaturga es deixarà guiar per l'esperit i obrirà les memòries de Best per una pàgina i un paràgraf a l'atzar, per a llegir-lo i que interpretem el seu contingut.

—El primer que m'ha dit és: "Me’n penedeixo. Me’n penedeixo d'algunes coses, i d'altres no". Aquest és el seu primer missatge. També diu que el llibre li pesa, no sé per què. Té sentit per a tu?— Qui parla és l’Helena Matamala, la meva Helena Blavatsky personal durant la reunió d'aquesta nit, una vella amiga acostumada a oficiar de mediadora entre els esperits i els vius. Fora d'això, és una noia molt especial.

—Totalment —responc—. Ell va declarar en una ocasió: "Quan mori, la gent oblidarà totes les escombraries i només recordarà el futbol". Aquest llibre, a més del futbol, deixa constància de totes les escombraries.

En primer lloc, hem preparat la taula giratòria o taula parlant (o el més semblant a això que pot haver-hi al saló de casa meva), sobre la qual la mèdium ha disposat un nombre imparell d'espelmes i objectes que representen els quatre elements. Jo he deixat fish & chips i xampany per a tres, la meva única recompensa per a ella i el plat i la beguda favorita, de conformitat amb les seves memòries, del futbolista. Després del preceptiu tancament d'ulls, un fons sonor de mantres, respiracions profundes, i la crida als esperits de tots els punts cardinals perquè ens assisteixin en la sessió d'avui, l’Helena ha requerit la presència de George Best i ha procedit a obrir els "registres akàixics" del llibre (l'accés a les «memòries de l'ànima», segons la teosofia i l’antroposofia), doncs, a proposta meva, el contacte amb la seva ànima no es realitzarà a través d'una ouija ni res per l’estil, sinó a través del mateix llibre. Quan aquest entrevistador formuli una pregunta, la taumaturga es deixarà guiar per l'esperit i obrirà les memòries de Best per una pàgina i un paràgraf a l'atzar, per a llegir-lo i que interpretem el seu contingut. Transcriuré a continuació les respostes de Best, en entrevista exclusiva per a ElNacional.cat, disset anys després de la seva mort. Puc prometre i prometo que els fets i respostes que relataré són reals i que l’Helena, a qui el futbol li importa un rave, mai havia sentit a parlar de l'il·lustre nord-irlandès ni tingut el llibre entre les seves mans. Tampoc és que hagués importat gaire.

—Podem començar. George Best és aquí.

—Hola, George, gràcies per venir. Espero que gaudeixis del sopar. Abans d'entrar en el joc, permet-me una broma ximple per a rompre el glaç. Com comprendràs, estic una mica nerviós… A més de gols increïbles, vas regalar-nos quantitat de declaracions fanfarrones com "Si jo hagués nascut lleig, no haurien sentit a parlar de Pelé" o "Si hagués de triar entre driblar a 5 jugadors i anotar des de 40 iardes a l’Anfield o tirar-me a Miss Món, seria una elecció difícil. Afortunadament, he fet totes dues coses". Em fa gràcia que continuïs sent un fantasma.

—Ha, ha, ha! Burrrrp!

Tant el riure com el rot de la segona onomatopeia semblen venir de la mèdium, i no necessàriament de l'espectre. Segons sembla, per a qui exerceix de mèdium, els rots són tan freqüents durant les connexions amb esperits com a qualsevol pub anglès durant una retransmissió de la Premier League.

—Voldria començar parlant de la infància, que és una part de la teva vida molt rellevant al llibre. A més del fish & chips, quina altra cosa menjaves en aquella època?

L'ocultista tanca els ulls i passa ràpidament les pàgines del llibre fins que la seva mà es frena en sec:

—A part d’en Waggy i jo només hi havia una parella de paios al bar. Estaven asseguts al que vaig prendre per una banqueta; no obstant això, si t’hi fixaves una mica, descobries que la banqueta eren dues caixes de taronges. Però l'interiorisme era això de menys perquè en Bill era un gran amfitrió. "Teniu gana, xavals?", ens va preguntar a la meitat de la nit tan aviat com ens vam posar a parlar. "Us ve de gust menjar alguna cosa?". Tot seguit l'esposa d’en Billy, la Leila, va aparèixer amb un parell d’entrecots. (pàg. 123)

—Prenc nota per a la pròxima vegada. George, et vas criar donant cops de pilota pels carrers de Cregagh, una barriada de Belfast, a Irlanda del Nord, en una època de grans conflictes religiosos entre protestants i catòlics. Al llibre expliques que mai li has donat massa importància a la religió, però eres creient. Com és el cel? T'has trobat amb Déu?

—Em vaig dirigir a aquell lloc i el tipus va tenir una petita xerrada amb mi. Em va demanar que li digués com em sentia en una escala de l'u al deu. Encara sort, perquè en aquell moment em sentia al voltant de sis sota zero. Després de la xerrada, em va oferir un beuratge que mai vaig saber què era, i tot seguit em va asseure a una cadira proveïda amb uns auriculars i va dir-me: "Et deixo a soles una estona". (pàg. 283)

—L'anglès i les matemàtiques eren les assignatures que millor se't donaven a l'escola, i pel que sembla vas ser un alumne força brillant. A què creus que t'hauries dedicat de no haver triomfat com a esportista?

—13 de desembre: Nomenat doctor honoris causa per la universitat de Queen’s, a Belfast. (pàg. 411)

Després d'uns segons d'estupefacció, continuo xutant:

—Si tornessis a néixer, series futbolista?

—Què et semblaria obrir un bar tu i jo a mitges? (pàg. 237)

—Guau! Hi ha un parell de passatges del llibre que, per fílies personals, m'interessen especialment, en els quals relates les teves nits al Twisted Wheel, lloc de peregrinació per a mods i un dels primers clubs on van punxar Northern Soul…

—Burrrrp!

—… Dius que mai vas tenir curiositat per les drogues, mai et vas fotre amfetas per a aguantar ballant en aquells maratonians allnigthers?

—A principis de 1998 vaig tocar fons: crec que mai havia caigut tan baix. (pàg. 339)

—La premsa et va sobrenomenar "el cinquè Beatle" per la teva tallada de cabells i ser, a la teva època, i com diria John Lennon, més popular que Jesucrist. En realitat, t'imagino més dels Kinks. En Ray Davies, el teu amic i company de corregudes nocturnes, fins i tot va dedicar-te una cançó. Però tornant als Beatles: quin és el teu disc favorit d'ells?

—Sempre havia desitjat tenir un altre gos, i ara que havia deixat l'alcohol vam comprar-nos un nou cadell de setter pèl-roig al qual vaig anomenar Red. (pàg. 359)

—Suposo que això significa que el Red Album, la compilació de 1962-1966. Alhora que un ídol futbolístic amb maneres d’estrella del rock, vas ser una icona de la moda. Fins i tot vas tenir una botiga de roba masculina anomenada Edwardian. La imatge de tu més recordada és la d'un guaperes amb llargues i espesses patilles, pentinat mop top i vestit sempre amb roba estilosa de l'època. Actualment, mantindries aquesta estètica o portaries tatuatges i el pèl tenyit de rosa com Neymar?

—Vaig aconseguir aprimar fins a quedar-me amb prou feines un parell de quilos per sobre del meu antic pes ideal, seixanta-vuit, i conservo una fotografia que em continua complaent enormement perquè estic igual que en els meus dies d'esplendor. (pàg. 308-309)

En un present en el qual el futbol femení comença a ser reconegut, pots imaginar-te a una dona futbolista glorificada per la premsa per gaudir d'un historial d'amants tan infinit com el teu?

—OMFG! D’acord, aquesta pregunta me l'ha demanada un bon amic, del Sporting de Gijón per a més senyes: És veritat que li vas fracturar el pòmul d’un cop de colze a l’Enrique Castro "Quini" en una jugada? El Bruixot asturià va negar-se sempre a parlar de l'ocorregut. No sembla propi de tu. Tu només els hi propinaves cops de cap als policies que et detenien per conduir embriac…

—Capítol 18: "Carn d'ingrés". El primer matí que vaig passar a la unitat hepàtica de l'hospital Cromwell, el febrer de 2000, vaig quedar-me desconcertat després de rebre una carta signada per unes quinze persones que em desitjaven una ràpida millora. El sobre venia sense remitent ni segell. (pàg. 353)

—M'ho prendré com un "no ho vaig fer amb mala fe". Parlem ara de la teva merescuda fama de womanizer. D'haver viscut alguns anys més, potser avui circularien mems teus com els de Julio Iglesias. En un present en el qual el futbol femení comença a ser reconegut, pots imaginar a una dona futbolista glorificada per la premsa per gaudir d'un historial d'amants tan infinit com el teu?

—No t'ho prenguis malament, no t'ho dic en to groller, però em sembla que no és el mateix ni des de bon tros. (pàg. 328)

—Vas ser el precursor d'un model de futbolista-fester que ha tingut successió en jugadors com ara Ronaldinho, Maradona, Julio Alberto, Romario… El Barça ha estat la casa de molts d'aquests mags del baló durant dia, i de la copa baló durant la nit. Vas rebre alguna oferta culer? T'hauria agradat jugar al FC Barcelona i la lliga espanyola?

—És clar que sí —li vaig respondre. (pàg. 350)

A hores d'ara, espero que els lectors s'hagin tornat més hooligans de l'espiritisme que en Victor Hugo.

—A manera de comiat, mentre estaves connectat al respirador artificial d'un hospital, vas demanar ser fotografiat pel setmanari News of the World per a difondre un missatge dramàtic sobre les conseqüències de l'alcoholisme: "No morin com jo". Ronnie Wood digué que es coneixen les conseqüències fatals de la fama, però no les seqüeles de no tenir-la perquè la seva decadència no sortirà a les portades. Com i on hauries preferit acabar els teus dies?

—Era un d'aquests moderns clubs multidisciplinaris que tenia pista de ball, un bar a la planta de dalt i un casino, i no va trigar a convertir-se en el bo i millor. (pàg. 113)

—De tabola i amb les botes posades, clar! Molt apropiat per a un jugador que es referia a les seves botes com «les meves sabates de ball». Fins i tot va estrenar-se un emotiu musical inspirat en la teva vida que portava aquest títol, Dancing Shoes. Què li diries a un xaval o una xavala que avui es vulgui dedicar al futbol?

—Creus que estàs en condicions per a jugar avui, George? /Millor serà que ens oblidem —vaig respondre jo. O una cosa semblant. (pàg. 254)

—Brutal!… Última pregunta: Puc presumir d'haver entrevistat realment a en George Best a casa meva? Puc apuntar-me aquest punt?

—Burrrrp! —respon la mèdium, i després de passar les pàgines del llibre a tota velocitat fins a detenir una d'elles amb el seu dit, llegeix el títol que l'encapçala: —"El retorn dels fantasmes". (pàg. 217)

—No m'ho puc creure!!

Després del comiat, l'espiritista acompanya a l'ànima cap a «la Llum». Jo crec en la hipòtesi física de l'existència de múltiples dimensions i universos paral·lels, i prefereixo pensar que on torna és a l'Estadio da Luz, a aquella màgica jornada de 1966 en la qual George Best va tocar el cel amb les mans i les botes, amb les seves sabates de ball, per continuar marcant gols eterns.