Pau Coya presenta al Teatre Akadèmia El dia que va morir David Bowie, una adaptació de la novel·la de Sebastià Portell que trasllada a escena el trajecte vital d’un jove mallorquí a Barcelona. L’obra parteix d’una situació d’espera —els resultats d’unes proves mèdiques d’infeccions de transmissió sexual— per construir un relat fragmentat sobre la identitat, el desig i la necessitat de pertinença.
A partir d’aquest punt de partida, la peça es desplega com un flux de memòria desordenat, com si d'un reel o un TikTok es tractés, on el protagonista revisita experiències viscudes a la ciutat. Barcelona apareix aquí com un espai dual: alhora promesa de llibertat i escenari de desorientació. En aquest context, la noció de sexili —la migració de joves queer des de territoris d’origen més restrictius cap a grans ciutats— actua com a teló de fons del relat, sense convertir-se en un discurs explícit, sinó en una presència constant.
La dramatúrgia opta per una organització no lineal del material escènic. Les escenes no segueixen una progressió narrativa tradicional, sinó que es disposen com episodis autònoms que construeixen, per acumulació, l’estat emocional del protagonista. Aquest mecanisme permet alternar registres i situacions sense transicions marcades, generant un ritme continu i irregular alhora.
Entre el desig i la inseguretat
El dispositiu escènic es basa en la transformació constant. Lluís Febrer encarna el protagonista des d’una fissilitat exigida, sostenint un recorregut que oscil·la entre moments de lucidesa i d’ensorrament. Al seu voltant, Catalina Florit i Xavi Frau assumeixen una multiplicitat de personatges que van canviant de funció segons l’escena, en un joc interpretatiu que reforça la idea de desplaçament i fragmentació identitària. Aquest sistema de transformacions contribueix a un dinamisme que evita la fixació de rols estables.
Un altre element estructural és l’ús de les referències culturals i musicals, que actuen com a punts d’ancoratge del relat. La figura de David Bowie travessa tota la peça com a símbol de mutació i identitat canviant, mentre que altres elements de la cultura pop serveixen per situar l’acció en un imaginari compartit que connecta amb una generació concreta.
El muntatge construeix així un recorregut més sensorial que narratiu, en què l’acumulació de situacions, veus i materials escènics dibuixa l’estat intern del protagonista. El resultat és una proposta que no busca la linealitat ni la resolució, sinó la immersió en un espai mental marcat per la sobrecàrrega, el desig i la incertesa. El dia que va morir David Bowie es configura, en aquest sentit, com una aproximació escènica a una experiència generacional marcada per la mobilitat, la fragilitat emocional i la recerca constant d’identitat en entorns urbans canviants.