Un triangle invertit, aquest era el símbol que es feia servir als camps d'extermini nazis per identificar els homosexuals. Per recordar la lluita d'on venien, aquell triangle invertit va ser el símbol que van triar els membres del Front d'Alliberament Gai de Catalunya per identificar el seu col·lectiu davant de la societat. Entitat nascuda el 1975, ells van ser els responsables d'organitzar la primera marxa a casa nostra en defensa dels drets de la comunitat LGTBI. Va ser un diumenge, el 26 de juny de 1977. Aquella tarda Catalunya es va sentir per primera vegada orgullosa.
Neix el Front d'Alliberament Gai de Catalunya
Entràvem a la dècada dels anys setanta del segle XX i a Espanya encara regia la infame 'Ley de vagos y maleantes', una llei instaurada el 1933 i reformada el 1954, quan els organismes repressors franquistes imposaven confinar els homosexuals a camps de treballs forçats. Partint de les teories del psiquiatre afí al règim Joan Josep López Ibor, la nova llei que el govern dictatorial va implementar el 5 d'agost de 1970, la llei sobre perillositat i rehabilitació social, encara es mostrava molt més repressiva amb la comunitat gai. Seguia condemnant els actes sexuals entre persones del mateix sexe, i ara també penava les associacions, trobades i qualsevol expressió que s'interpretés com una inclinació homosexual. Els penats ja no serien ingressats en camps de treballs forçats, com els ubicats a Badajoz i Huelva, sinó que se'ls internaria a 'Centres de rehabilitació social'. Eufemismes feixistes per invisibilitzar aquells que no els agradaven.
Des de la clandestinitat, la comunitat gai va començar a organitzar-se per intentar erradicar les lleis repressives del franquisme
Des de la clandestinitat, la comunitat gai va començar a organitzar-se per intentar erradicar lleis repressives com aquesta. Va ser així com, de l'impuls de figures essencials en la història del col·lectiu homosexual a casa nostra com el genealogista i heraldista Armand de Fluvià (aleshores editor de la revista Aghois, publicació que s'enviava des de França en el més estricte anonimat) va néixer el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH). Creada el 1972, d'aquesta organització sorgiria el molt més actiu i reivindicatiu Front d'Alliberament Gai de Catalunya.
Convocada per l'Assemblea de Catalunya, l'1 de febrer de 1976 es va celebrar a Barcelona una manifestació a favor de l'amnistia. L'acte va aplegar més de 10.000 persones a la capital catalana al crit de "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia". Entre els manifestants es trobaven els membres del Front d'Alliberament Gai de Catalunya. Reunits rere una pancarta, aquella va ser la primera vegada que sortien al carrer a manifestar-se com a representants del seu col·lectiu. En els mesos posteriors se sumarien a les concentracions a favor de la majoria d'edat als 18 anys, pel dret al divorci, el Dia de la dona, el Primer de Maig, la Diada de Catalunya... Aquells actes van ser l'avantsala de la primera manifestació a Catalunya (i a tot l'Estat) pels drets de la comunitat LGTBI.
La primera marxa per l'orgull
El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions generals una vegada recuperada la democràcia. La Unión de Centro Democrático d'Adolfo Suárez va ser la força guanyadora de l'escomesa aconseguint un total de 165 diputats. Rere seu, el PSOE de Felipe González, amb 118, i el PCE de Santiago Carrillo amb 20. 11 dies després, el diumenge 26 de juny d'aquell 1977 que ens portava aires de canvi, unint-se a les moltes manifestacions que ja començaven a celebrar-se arreu del món coincidint amb la commemoració de la revolta de l'Stonewall de Nova York, el Front d'Alliberament Gai de Catalunya sortia al carrer per mostrar el seu orgull. Va ser la primera marxa pels drets LGTBI que se celebrava a Catalunya. La primera a tot l'Estat.
La manifestació, que va comptar amb l'adhesió dels moviments feministes, sindicals i veïnals de la ciutat, es va iniciar a la part baixa de Les Rambles per anar pujant la popular avinguda barcelonina i acabar a la Font de Canaletes, on va ser dissolta a cops de porra per la Policía Armada, els 'grisos'
La manifestació, que va comptar amb l'adhesió dels moviments feministes, sindicals i veïnals de la ciutat, es va iniciar a la part baixa de Les Rambles per anar pujant la popular avinguda barcelonina i acabar a la Font de Canaletes, on va ser dissolta a cops de porra per la Policía Armada, els 'grisos', el cos creat per Franco al final de la Guerra Civil, i que durant quatre dècades, fins a la seva desaparició el 1978, va fer servir com a braç repressor. “La presència dels grisos cap a la meitat de la Rambla va fer que la gent es comencés a dispersar, i qui va fer d'escut i ens va protegir van ser transsexuals i travestis, a qui no havíem deixat ocupar la capçalera de la manifestació perquè ens preocupava la imatge”, recordava lamentant-se Empar Pineda, militant feminista lesbiana, aleshores dirigent del Partit Comunista, en un article publicat el 2017 a Eldiario.es amb motiu del 40 aniversari de la marxa. “Les feministes deien que allò era una caricatura de la dona objecte i els gais deien que això ens treia la serietat, només després hem vist que allò va ser un error”, apuntalava en la mateixa peça Jordi Petit, fundador de la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya.
Va ser el primer pas per aconseguir la igualtat de drets de la comunitat LGTBI+ en un camí en què, més ara que la LGTBIfòbia torna a mostrar la seva cara més execrable, malauradament encara ens manca un llarg tram per recórrer
Gràcies a aquella primera manifestació i a la lluita del Front d'Alliberament Gai de Catalunya i dels molts col·lectius LGTBI que van anar sorgint a la resta de l'Estat, a finals de 1978 es va aconseguir la retirada de l'homosexualitat de la Ley de Peligrosidad y Reforma Social. I dos anys després, el 1980, es va aprovar la legalització de les organitzacions LGTBI. Sí, aquell 26 de juny de 1977 va ser el primer dia que Catalunya es va sentir orgullosa. Va ser el primer pas per aconseguir la igualtat de drets de la comunitat LGTBI+ en un camí en què, més ara que la LGTBIfòbia torna a mostrar la seva cara més execrable, malauradament encara ens manca un llarg tram per recórrer.