Caryl Churchill (1938) és una de les autores angleses més importants del teatre contemporani. A finals de la temporada passada vam poder veure una altra de les seves obres: I només jo vaig escapar-ne, dirigida per Magda Puyo. I uns anys enrere Lluny i Una còpia, ambdues dirigides per Jordi Prat i Coll.  En definitiva, una dramaturga que ha estat present a la nostra cartellera, però no tant com mereixeria. Potser perquè el seu teatre travessa certes barreres en forma i estil que teòricament no és apte per a tots els públics. Però ara, gràcies a la iniciativa d’On el teatre batega, una xarxa de Teatres de Proximitat que seleccionen un nombre d’espectacles de companyies/dramaturgs/directors emergents per donar-los cabuda en la seva programació, la directora Lucia del Greco ens presenta El desig del cor al Teatre Tantarantana. I ja us avanço que, si jo fos vosaltres, no me la perdria. Però no espereu una obra de presentació, nus i desenllaç.  Estem parlant de teatre contemporani que ens obre la porta a explicar les històries d’altres maneres.

Una obra radical; un bucle de repeticions i variacions sobre els condicionants de la família i el seu poder repressiu envers l'individu

El desig del cor tracta sobre un matrimoni i una tieta que esperen que la filla arribi a casa després de passar un temps a Austràlia, però la noia s’està prenent el seu temps i l’espera es fa…   complicada. I poca cosa més. Tot i així, no tingueu por que no passin coses. En passen i moltes. Tantes com podrien ocórrer a la nostra imaginació. Tantes com succeeixen a la realitat. Perquè només amb aquesta premissa la dramaturga construeix una obra radical sobre els condicionants de la família i el seu poder repressiu envers l’individu. Un bucle de repeticions i variacions sobre el mateix tema que revelen les grans capacitats del llenguatge escènic on el text és gairebé el menys important.

Vanessa Segura i Albert Pérez són el matrimoni. La seva gestualitat i precisió són gairebé mil·limètriques. Els actors no poden improvisar res, ni el to de moltes paraules, i això no és gens fàcil. Formen part d’un engranatge perfecte que requereix molta disciplina i professionalitat. La mateixa que mostra Alícia Puertas en aquesta eterna repetició de gestos i patrons de comportament. Sara Morera i Marc Tarrida completen aquest elenc compacte que, tot i la inversemblança d’algunes situacions, enfronta sempre la interpretació des d’un to realista i veraç.

La dramatúrgia i direcció de Lucia Del Greco en lloc de foscos ens ofereix unes instantànies familiars que es repeteixen a gairebé totes les cases. Malgrat les dificultats d’un text tan fragmentat, el muntatge assoleix un molt bon ritme gràcies al fet que tot hi suma. Des de l’espai sonor de Llorenç Balaguer i Eduard Mauri a l’excel·lent il·luminació de Quim Algora. Un espectacle valent, difícil i reeixit d’un text que va ser escrit el 1987. Només ens ha calgut trenta-cinc anys per veure una posada en escena a casa nostra. Ens estem perdent la contemporaneïtat.