La Sala Atrium recupera, fins al 27 de juliol, el muntatge que la directora Glòria Balañà i Altimira va fer de Decadència l’any 2020. L’autor d’aquesta obra de 1981 és l’actor i dramaturg britànic Steven Berkoff, que el 1994 va dirigir i coprotagonitzar amb Joan Collins la pel·lícula homònima. Del mateix autor, Ramon Simó i Manel Barceló –a la direcció i la interpretació respectivament– ens van oferir, el 2013, Els dolents de Shakespeare –una barreja de dissertació, diàleg i representació dels grans malvats del bard anglès–, i el 2019 Josep Maria Mestres va dirigir Com els grecs, una altra obra d’inicis del vuitanta en el context de l’Anglaterra thatcheriana.
El fast verbal i la màscara
Decadència és una sàtira que ofereix un retrat exagerat i caricaturesc d’uns personatges profundament odiosos. La versió catalana de l’obra, esplèndidament traduïda per Neus Bonilla i Carme Camacho, es manté fidel al llenguatge transgressor de Berkoff, amb rimes informals, musicalitat interna i una marcada expressivitat lúbrica. Míriam Alamany i Carles Martínez tornen a posar-se en la pell d’uns membres de l’alta burgesia anglesa –cadascun interpreta dos personatges– que el govern de Margaret Thatcher va consolidar. Quatre dècades més tard, el corrent de pensament que ells encarnen ressorgeix envigorit per l’ascens del populisme d’ultradreta.
Assistim a les relacions entre els dos integrants d’un matrimoni amb els seus respectius amants. Tots quatre són parasitaris i corruptes. Alamany –mirinyac i vestit blau llampant; joies, perruca i molt de maquillatge– encarna alternativament la voluptuosa, insaciable Helen i la venjativa Sybil. Martínez, amb un conjunt floral de bona factura, molt vistós –i “tan empolainat que passaries per una papallona”–, assumeix tant el personatge de Steve, un “cadell” que necessita jugar per no avorrir-se, com el de l’exasperat Les. Hi ha un cert emmirallament en Les amistats perilloses, segurament a partir del filtre del Quartett de Heiner Müller.
El teatret dels rics desvagats té molt de sinistre. No hi ha tabús ni límits dins la peixera del confort i el luxe extrem
L’èmfasi en la sordidesa s’aconsegueix a través de mecanismes d’amplificació i hipèrbole. La clau d’aquest registre interpretatiu, que és com una màscara grotesca, la dona l’autor mateix, quan en el pròleg a la peça afirma haver entès que els rics es mouen amb una gestualitat desagradable o parlen a grans velocitats per aparentar no tenir cap sentiment envers allò que diuen. El teatret dels aristòcrates desvagats, tal com els pinta Berkoff, té molt de sinistre i d’obscena insaciabilitat. Dins la seva peixera de confort sumptuós anhelen ser objecte de desig –“No et semblo un monument?”; “No et faig posar calent?”– i s’extasien amb l’anticipació d’àpats fastuosos. Alhora, la manera grollera i sobreactuada que tenen de parlar del gaudi deixa entreveure un tedi profund.
Una ostentosa opulència que incita a l’odi
En la posada en escena, a banda del treball actoral, té molta importància la part plàstica. L’espai escènic dissenyat per Alfonso Ferri es compon tan sols d’una butaca i un immens marc amb motllura daurada suspès obliquament sobre l’escenari. Al llenç-pantalla es projectaran diferents pintures, un per a cada escena, amb efectes de zoom i desplaçament. La representació de Prometeu amb el fetge rosegat presidirà l’evocació etílica de Steve; un exòtic concert d’ocells es convertirà en un bodegó barroc amb fruites i animals morts, coincidint amb el relat d’un suculent festí. Els personatges s’esplaien en narracions excitants –sobretot Helen, autèntica Xahrazad de l’hedonisme i l’opulència– i en riques descripcions de viandes exquisides a restaurants exclusius que freqüenten els representants del poder, inclosa la reialesa.
Són boques àvides de parlar, deglutir, beure, llepar, succionar. No sembla causal que la paraula ‘vampir’ aparegui a la primera i l’última escena
Diu Jorge Dubatti que Berkoff crea una nova forma –no adscrita a cap dels corrents teatrals preexistents– de producció de sentit polític i resistència crítica. Si a Greek mostrava el poble anglès enfonsat en la degradació –s’expressava en termes de “pesta britànica”, miasma encomanat pel govern de Thatcher–, aquí el focus està posat en les classes privilegiades. Els personatges de Decadència animalitzen o cosifiquen els qui no són com ells –la “púrria obrera”, els immigrants–, deixant una rastellera d’immundícies racistes i aporofòbiques. El seu luxe privatiu va acompanyat d’una lògica sadomasoquista que l’autor considera intrínseca a una subjectivitat de classe: el plaer experimentat –per exemple, en l’escena de la cacera– es mesura en relació amb el dolor o la humiliació que ha calgut infligir per obtenir-lo. Autoafirmats en el privilegi –“El món ens fa d’embolcall”; “Que res no pertorbi els nostres somnis”; “M’agrada el plaer que ve després del mal”–, són boques àvides de parlar, deglutir, beure, llepar, succionar. No sembla casual que la paraula “vampir” aparegui a la primera i l’última escena.