El meu Sant Jordi? El puc resumir en una frase de la Joey Lauren Adams a Perseguint l’Amy: "Cada cop que venc un parell de llibres, em sento com en John Grisham". En John Grisham: no tinc ni punyetera idea de per què és, que escriu. Ves: tampoc tinc gaire clar per què m’hi he posat jo. I amb posar-m’hi, vull dir dedicar deu anys de la meva vida a escriure en castellà, vendre tres edicions d’un llibre de contes signat amb un malnom, llevar-me el malnom, llevar-me el castellà, llevar-me xarxes, i debutar en novel·la, i debutar en català, i fer-ho amb Empúries. Per què carai ho estic fent, tot això? A Pont aeri, el llibre que dissabte em va portar d’Ona Llibres a Finestres, de Finestres a la Calders, i de la Calders a l’Abacus, Manel Martínez decideix de cop i volta que no vol sapiguer res del sistema cultural espanyol. La decisió, sota la lupa del seu excompany Xavi Bonet, té un component d’oportunisme: "Com és que t’ha donat per salvar la llengua, Manel? I per què ara?". El Manel no respon. Jo miraré de fer-ho: tot això que he fet, ho he fet per arribar a Sant Jordi amb un llibre que pogués oferir, que pogués regalar, a l’Empar.
Espòiler
Us proven els espòilers? Perquè al final de Titanic el vaixell s’enfonsa, La Passió de Crist clou amb Jesús ressuscitant al tercer dia, i jo dissabte no me n’hi vaig sortir. Alguna cosa m’ho feia presagiar ja de bon matí, quan vaig compartir parada amb Carles Porta. De tanta foto que li’n demanaven els seus fans, de tant braç aliè sobre l’espatlla fent-lo desplaçar del seu propi eix, en Carles va acabar signant a peu dret davant meu.
Cada Pont aeri que em feien signar, el tornava amb un somrís agraït, però amb la sensació que m’estava reservant la millor rúbrica per a l’Empar
L’eclipsi, de tan literal, feia que quan venia algun lector de Pont aeri, el de Crims s’hagués de recol·locar, desconcertat. Potser fins i tot surto en alguna d’aquelles fotos, signant en un raconet, o no signant en absolut, però amb aquella mirada ensopida de qui rumia: Com m’hi atansaré a l’Empar, quan ens trobem? Què li posaré a la dedicatòria del llibre? Cada Pont aeri que em feien signar, el tornava amb un somrís agraït, però amb la sensació que m’estava reservant la millor rúbrica per a l’Empar. Com quan l’Erik Larsen deia que treballant per a Marvel reprimia part del seu talent, reservant-ne el bo i millor per a Image Comics. A voltes, encara em sento com un marrec aixoplugat sota vinyetes de superherois.
No hi ha terceres escriptores
Darrerament, la literatura del país es qüestiona per què els juniors, a banda de lloar els clàssics que crien malves, ignorem els nostres sèniors. Bé: jo he migrat de sistema cultural únicament per escriure i regalar un llibre a l’Empar. Perquè Pont aeri no seria Pont aeri sense T’estimo si he begut, sense No hi ha terceres persones, sense És que abans no érem així. Quan la calamarsa em va enxampar dins de Finestres, vaig sortir de pet al carrer: les probabilitats eren d’una entre milions, però amb sort, l’Empar i jo ens arreceraríem sota el mateix portal.
Pont aeri no seria Pont aeri sense T’estimo si he begut, sense No hi ha terceres persones, sense És que abans no érem així
A la motxilla portava dos exemplars de Pont aeri: el primer l’hauria fet servir per posar-li una catifa de 175 pàgines, perquè del portal al seu següent destí, l’Empar no es mullés els mitjons; en arribar, li hauria fet a mans l’altra novel·la. Malauradament, la calamarsa és malparida de mena: ni l’Empar té Pont aeri, ni els llibres molls a terra són només una metàfora de saldo. Dos dies després del xàfec, el govern català es plantejarà enviar els llibres malmesos a biblioteques públiques. La gestió del mentrestant ha esdevingut un sketch sòrdid de gala de Cap d’Any. A televisió espanyola.
Crema
Signo un parell de llibres més i faig cap a l’Hotel Condes, al dinar del Grup 62 —la meva editorial i la de l’Empar en formen part, d’aquest conglomerat—. Com a fill de família molt humil, els hotels em fan xalar. El primer cop que vaig fer-hi nit en un, l’Hotel Punta del Rey de Santa Cruz de Tenerife, no volia sortir-ne. Els pares em volien portar a veure el Teide, a veure el Drago, i jo només volia vagarejar a la piscina i jugar a dards contra nens alemanys. Al Condes xerro amb el Pol i la Bel, amb el Premi Casero i el Premi Mercè Rodoreda; hi és tothom, menys el Premi Llull. Tothom menys l’Empar.
Parlem de criances binàries i no-binàries, de beefs literaris i de com s’assembla Ferran Mascarell a Cristopher Walken
Parlem de criances binàries i no-binàries, de beefs literaris i de com s’assembla Ferran Mascarell a Cristopher Walken. Brego amb les converses absent, amb el cap a una altra banda. Fins que l’Empar arriba. Es mou a una velocitat diferent de la de la resta, amb cadència de pel·lícula de cine mut, com si anés pel món amb dos fotogrames menys. En veure-la, la sang em baixa als peus i torno a ser als passadissos de l’institut: o algú fa que soni 'White Room' de Cream, o no reuniré prou forces per acostar-me a la persona a qui em vull acostar.
La turmenta perfecta
De cop i volta, m’agafa la síndrome Chuck Palahniuk. A Human Error, Palahniuk fa: "Tinc una norma a l’hora de conèixer gent: si m’abelleix allò que escriuen, no vull arriscar-me a veure’ls fer-se un pet o furgar-se les dents". Fujo del menjador del Condes i m’atrinxero lavabo endins. Em rento la cara, faig un riu, repasso la meva agenda: en un quart he de ser a la parada de Libelista. Surto del bany, agafo la jaqueta i la motxilla, i enfilo cap a les escales de sortida. En un dels sofàs del hall, hi ha el Melcior i la Carlota parlant amb algú; els hi dic adeu sense aturar-m’hi. El seu contertulià es gira, i sant tornem-hi amb la sang als peus, i sant tornem-hi amb els passadissos d’institut: l’Empar m’acomiada fent-me adeu amb la mà, girant el canell molt lleument, amb hiperlaxitud de reialme. Quan paeixo el que acaba de passar, el grum del Condes deixa caure la porta de l’hotel darrere meu. A la motxilla, el pes del parell de Pont aeris m’enerva com mai. Emmurriat, desfaig Passeig de Gràcia cercant la parada de Libelista. Abans no la trobi, esclata la tempesta perfecta. Els tendals volen, la gent enfolleix, Libelista cau en combat. Jo, xop, torno al Condes.
L’Empar m’acomiada fent-me adeu amb la mà, girant el canell molt lleument, amb hiperlaxitud de reialme
El menjador que ens feia d’abeurador fa un moment, ara és buit. Al rebedor han deixat un termos amb cafè i llet; em faig un tallat i m’assec en un dels sofàs del hall. El mòbil em vibra: "Recorda d’enviar-me la crònica de Sant Jordi dilluns!". Teclejo fins a trobar el polze groc amunt, però no tinc tanta barra com per enviar-lo. "Compta-hi", acabo contestant. Faig un xarrup al tallat i miro el rellotge: queden un parell d’hores per a la següent signatura. Remeno la motxilla i en trec la llibreta que vaig comprar a la Fundació Josep Pla. "Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà", hi posa a la portada. En Josep Pla: no tinc ni punyetera idea de per què és, que escrivia. Ves: mira qui parla. A què treu cap aquest grapat de paraules? Potser millor anar a pams, i escollir-ne un bon títol. «Perseguint a l’Empar», no. "Tot perseguint l’Empar", no. El mòbil em torna a vibrar: "Nosaltres ja hem arribat a Plaça Universitat, rei, tu què fas ara?". Teclejo fins a trobar l’emoji que s’arronsa d’espatlles, però no tinc tanta barra com per enviar-lo. "Empaito l'Empar". Enviar.