La Carlota Gurt (Barcelona, 1976) parla ràpid, nerviosa, com si no sapigués del tot què vol dir però amb les idees molt presents, molt clares. L'any 2019 va guanyar el Premi Mercè Rodoreda pel recull de relats Cavalcarem tota la nit. Quan s’asserena continua vomitant les paraules de manera frenètica, perquè ella és així. “Em diuen que escric tal com soc i no és una cosa volguda, escric com soc, amb allò de bo i de dolent”, reconeix. Les moltes novetats literàries que arriben aquest setembre també han fet aterrar Sola (Proa), la seva primera novel·la, una peça forta, intensa, amb un estil vigorós i d’una gran fragilitat. Deduir al voltant de quin sentiment gira l’argument és fàcil, tot i que la solitud no és l’únic caràcter de la novel·la: parla de la llibertat anhelada, la redescoberta de la pròpia identitat, la sexualitat o la connexió amb la natura, temes que transformen el lector i que fan que s’hi senti reflectit. També cobra vida un tema que no puc dir: no és sensat fer spoilers a qui encara no ha pogut llegir el llibre.

Per anar obrint boca, Sola és la història de la Mei, una dona de 42 anys que es retira a una casa de bosc per afrontar la seva deriva de vida i escriure una novel·la. Podria sonar a realitat i generar paral·lelismes inconscients, però no és la història personal de Gurt. “No soc jo ni per caràcter ni per moltes altres coses, però sí que hi ha elements autobiogràfics, sobretot en tot allò que la fa dubtar quan escriu: això sí que és molt meu”, explica ella mateixa. Va escriure la novel·la en dos anys, quan encara estava casada, i la revisió va fer-la quan s’estava divorciant. “Pot semblar un fet aleatori, però no ho és, perquè sempre escrius des del moment vital que vius i des de les coses que et passen”.

portada sola carlota gurt 202105201056La portada de Sola, la primera novel·la de Carlota Gurt.

Un compte enrere... fins on?

En èpoques de Twitter o Netflix, en què la immediatesa ens obliga a estar més pendents del què que del com, aquest llibre ens ensenya a respirar per tenir consciència de les petites coses, que sovint acaben convertint-se en les més grans, les més importants. No és una novel·la de trama; el que importa és el batec emocional que hi ha de fons, que palpita tota l’estona a través de la primera persona – la de la Mei – i d’una mateixa realitat. Perquè l’important és mantenir-se dins del seu cap, saber com viu ella cada cosa que li passa, independentment de què faria el lector en el seu lloc o de quines ambigüitats puguin anar sortint.

Carlota Gurt: “La solitud sexual és tristíssima”

La novel·la està narrada en un compte enrere incessant de 185 dies, on la vida de la protagonista anirà passant fins descobrir què és el que va passar aquell dia que rememora en aquest comptador narratiu. Per Gurt, és un dels grans encerts del llibre i una de les coses que més li agraden perquè genera tensió i expectativa alhora d’explicar tota la transformació de la protagonista. “Al principi vaig començar a escriure un dietari, però aquest recurs no em permetia explicar el final de tot”. No hi ha simplicitat en la seva obra; subtemes com la bellesa o la veritat són una constant, tant per ella com per la Mei, i reconeix que la solitud et copsa sempre, d’una manera o altra. “La solitud no és innòcua, té conseqüències i et farà coses”.

L’impacte de la llengua, de la tradició popular i de Solitud

També és un llibre que parla de les arrels i dels paral·lelismes que influencien les decisions del nostre avui. De professió traductora, Carlota Gurt té una sensibilitat especial per les paraules que utilitza; li agrada la llengua i haver de trencar-se el cap per utilitzar mots que no s’utilitzen al carrer però que el lector pugui entendre. També ha posat en alça la força de les llegendes i de la rondalla popular, aquella que viu en l’energia més ancestral  i atorga un valor simbòlic al que passa.

Carlota Gurt - Sergi AlcàzarCarlota Gurt ha escrit la novel·la en dos anys. / Sergi Alcàzar

Però la pregunta més recurrent és la següent: és Sola un remake modern de Solitud, l'obra cúspide de Victor Català – alter ego de Caterina Albert? “No és una versió de Solitud, però va ser com una excusa per començar a escriure; és una novel·la que té molta força i que sempre m’ha interpel·lat molt”, explica l’autora. També hi ha certs elements presents en aquest clàssic de la literatura catalana que Gurt ha utilitzat dins les seves pàgines: paral·lelismes amb algun personatge, la idea de la muntanya com a personatge o fins i tot algunes frases literals. També el sexe hi és molt present. “La Mei es masturba unes quantes vegades, la pulsió sexual hi és; la solitud sexual és tristíssima i té mala solució, en el sentit que fer-te un mateix arranjament no et cobreix la necessitat de contacte amb una altra pell, una altra llengua o un altre sexe”.

Carlota Gurt no vol encasellar-se fent literatura de dones. “La meva és una literatura molt femenina que expressa una manera de ser dona, és una feminitat violenta que m’interessa més que la feminitat comercial, antiga; no voldria ser una Sarah Lark, a qui he traduït i no recomano en absolut. És clar que vull vendre molts llibres, però no al preu de fer una literatura que faci vergonya". El que més li  ha costat és mirar la seva obra amb perspectiva i tenir una visió general del que estava escrivint. Veure el bosc sencer. Confessa tenir la sensació de no saber què ha fet, d’anar investigant, però continua explicant cada pàgina com si se la sabés de memòria, com si s’hagués mimetitzat amb la protagonista per parlar a través d’ella, a través de qualsevol personatge que vulgui, en realitat. I probablement sigui així perquè, com diu ella mateixa, “escrivint aquesta novel·la he après a escriure novel·les”.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat