Quasi quatre anys després de Sobre la terra impura (Proa, 2018), Melcior Comes (Sa Pobla, 1980) torna amb força a Tots els mecanismes (Proa). L’escriptor mallorquí presenta una novel·la coral, plena de veus narratives, que explica un cas de corrupció i xantatges a cavall entre Barcelona i Mallorca. Basada en fets reals, al llibre hi desfilen des dels polítics i empresaris corruptes fins als sicaris que executen les seves voluntats. Convidant el lector a participar i implicar-se en la narració per completar-la, Comes ofereix una versió acolorida i mordaç del funcionament dels cercles de poder, de la recerca obsessiva de la veritat, i de la foscor de la naturalesa humana. Parlem amb l’escriptor de la novel·la, de The Wire, de Jonathan Franzen, i de la influència de Netflix i el ‘true crime’.
El llibre comença ja amb una confessió: “era el meu amic i el vaig matar”.
Crec que el lector, si li dones una mica d’anticipació, s’enganxa millor a una novel·la. Aquesta confessió té un to íntim, proper: el personatge li està dient a algú que no sabem qui és com va conèixer el seu millor amic, de quina manera el va matar, però a mesura que l’escoltes ja dius “tu ben bé no el vas matar”.
Qui mor és en Max Riba, periodista i director d’El Vigilant. És un personatge que persegueix de forma obsessiva la veritat.
És algú que té una missió entre cella i cella i jo crec que això el fa molt interessant. Són aquest tipus de personatges que ja van encaminats, que tenen un objectiu i en el seu cas des del principi sempre és així. Quan és estudiant a la universitat ja té aquesta dèria d’investigar les influències del deganat i d’escriure qui és ben bé qui. És el típic periodista a la nord-americana, que s’emmiralla en periodistes famosos, moltes vegades d’infiltració. M’atreia també perquè parlant amb col·legues periodistes veig que moltes vegades han tingut aquesta ambició de fer periodisme molt independent, molt lliure, al marge de servituds del partit que en aquell moment governa el país. I se n’ha sortit a dures penes. Fer periodisme al marge de qualsevol mena de servitud del món empresarial o polític és molt complicat, sobretot en aquest país on tenim poca tradició d’aquests formats més independents.
Melcior Comes acaba de publicar la novel·la Tots els mecanismes. Foto: Montse Giralt
És una figura allunyada del periodisme més nostrat?
Crec que hi ha una generació, la dels periodistes que tenen ara entre 30 i 40 anys, que ho han agafat amb una altra actitud. Que han intentat tirar endavant d’aquesta manera. Crec que molta gent es pot reconèixer en un personatge d’aquestes característiques i sobretot en la problemàtica d’intentar fer periodisme en un món com el nostres. El veritable periodisme.
Deies a la presentació del llibre que era un personatge obsessiu com tu.
Si vols fer una cosa bé t’ho has de posar entre cella i cella i per ser un bon novel·lista t’ho has de prendre seriosament. En aquest país som poc de prendre’ns les coses seriosament perquè es pensa que vols ser més que els altres o que algú té prepotència si treballa molt i això és una mica patètic. Que cadascú faci el que vulgui i al final l’únic que s’ha de jutjar són els resultats.
Per ser un bon novel·lista t’ho has de prendre seriosament
Vols dir que per ser bon novel·lista s’ha de ser obsessiu?
Hi ha molts models d’escriptors i cadascú treballa d’una manera diferent. Però sí que la novel·la és el territori de l'obsessió perquè et permet un focus dramàtic sobre els personatges molt intens. Ni el cinema, ni el conte, ni el teatre posen el focus d’una manera tan intensa dins dels personatges i en les seves pròpies obsessions. Amb això acabes veient el cúmul de tensions, de desitjos que qualsevol persona porta. Per altra banda, crec que la feina de novel·lista és més de constància que no d’obsessió momentània. És allò d’anar sumant primer una peça i després una altra.
La recerca de la veritat és el que fa avançar la trama. "La veritat és despietada", diu un dels personatges al monòleg final.
És que ho és. La veritat la sabem, però tenim un punt cec cap a ella, vull dir, que preferim no veure-la. Hi ha angles morts i moltes vegades preferim amagar-nos-la a nosaltres mateixos. És un llibre sobre una recerca de la veritat associada a una trama criminal. Crea una sèrie de personatges i un marc narratiu per marcar un territori on aquesta veritat hi és. La novel·la té moltes veus i demana també que la teva pròpia veu, la veu del lector, se sumi amb totes aquestes per dir la seva. És bastant complet en aquest sentit perquè demana un altre narrador, que ets tu, opini. La meva visió és que els fets no parlen per si sols. Tu parles, jo parlo i és a partir del que nosaltres diem que coneixerem els fets. I a més, no és el mateix com ho expliques vint-i-quatre hores després dels fets que vint-i-quatre mesos. Però jo crec en la veritat objectiva, eh! No soc d’aquells nietzschians que diuen que els fets no existeixen i que tot són interpretacions. Hi ha fets objectius que al final no es poden negar.
La veritat dels personatges és fosca, plena de secrets i fins i tot perversions.
En aquest sentit la novel·la s’ajusta a la realitat. Tots tenim secrets, tots tenim debilitats, flaqueses i evidentment no anem amb aquestes per davant. I no crec que això sigui una visió pessimista de les coses, sinó complexa, rica i polièdrica del que som i realment justa. Quan ometem aquesta part, ens queda una visió injusta de nosaltres mateixos.
La feina de novel·lista és més de constància que no d’obsessió
És una ficció, però gran part de la història està basada en casos reals. Quina és la intenció aquí?
Si, tots els casos que surten al llibre són reals, fins i tot aquell del vell que va matar a algú que li venia a robar els diners de les escurabutxaques. Crec que el periodisme tampoc ens acaba de dir moltes de les coses que són necessàries per entendre’ls. Tu saps que hi ha gent que estava cobrant diners de forma il·legal perquè acabes trobant la veritat judicial, que fa aquesta reconstrucció dels fets en les sentències, els ‘hechos probados’. Pots saber que hi va haver aquesta reunió tal dia, es va parlar de tal cosa, es van oferir tants diners... però ja està. La novel·la posa el focus en la història d’una manera que acabem sabent moltes més coses que no a través de qualsevol altra manera d’apropar-s’hi, ja sigui el periodisme o la televisió. La literatura pot donar una visió molt més minuciosa dels fets, de la part que queda per destapar.
La corrupció és necessària perquè tot funcioni?
Hem aconseguit que el sistema es basi en aquesta idea. Al corrupte el perdonem. I ho hem vist per exemple ara a Madrid. Tu volies destapar un cas de corrupció del teu rival i resulta que és ell el que en surt reforçat i tu has de dimitir. És brutal i això passa a moltes bandes d’Espanya.
Tots els mecanismes són els mecanismes del poder, aquestes maniobres?
Tots els vicis, també es podria dir. O tots els mecanismes narratius per assabentar-nos de tot el que ha passat. O tots els personatges que envolten els fets, tant els que estan a dalt com a baix. Perquè a la novel·la hi surten tots, des del mosso de quadra que neteja les boines dels cavalls, fins al mateix cavall que acaba parlant amb el fill de l’amo. Són aquest tipus d’històries que radiografien el funcionament del món de dalt a baix amb l’excusa de la criminalitat, com The Wire o com la sèrie Dopesick de Netflix, que explica com una farmacèutica es va inventar un opiaci contra el dolor i va enverinar tota una societat als EUA. Jo aquí també descric tot un organigrama de poder, com el de la gent creant els fàrmacs als despatxos i la gent que moria, de l’alcalde a The Wire fins al ionqui més tronat.
Tots els mecanismes, una novel·la proveta de Netflix. Foto: Montse Giralt
Parlant de referència audiovisuals, al llibre n’hi ha una molt clara a la pel·lícula, Casino.
Quan un dels personatges parla d’en Max Riba diu: “tant et podia citar un diàleg de la pel·lícula Casino com un fragment de La condició postmoderna”. Si tu mires la pel·lícula Casino veuràs que és aquesta novel·la: amb salts en el temps, molts testimonis, també hi ha un triangle amorós, també hi ha un intent d’assassinat... I la cita a La condició postmoderna de Lyotard és perquè és una novel·la molt postmoderna.
El llibre s’apropa al llenguatge audiovisual doncs?
La meva idea era fer de proveta de Netflix. Volia agafar la literatura popular, que és el ‘true crime’, que és com el ‘reality’ periodístic, i convertir-la en literatura. La meva intenció era construir una novel·la amb cara i ulls a través del que són ara les formes consum narratiu popular. Una mica com El Quijote que feia el llibre amb la referència de les novel·les de cavalleria, volia pensar què està consumint ara la gent i a partir d’aquí intentar fer-ne una altra cosa. En aquest tipus de reportatge no hi ha un narrador, sinó que la història es construeix a través de les veus dels implicats. Un n’explica una cosa, el seu rival una altra, el periodista una de diferent...
M’interessava que el lector veiés com s’estava construint la novel·la
És una novel·la que també exposa molt el seu esquelet, l’ADN. Fins i tot tu hi apareixes com a personatge.
M’interessava que el lector veiés com s’estava construint la novel·la. Per això apareix el meu personatge treballant a un costat i colze a colze amb el lector va arreplegant tot de material per fer la història. D’aquesta manera el lector assisteix i participa en aquesta recerca de la veritat. L’últim capítol en realitat es podria llegir com el primer, dono al lector tot aquest material, però podria anar d’una altra manera. De fet, no el vaig escriure en aquest ordre el llibre.
Creus que és la teva novel·la més ambiciosa?
Quan un escriptor comença és com un pianista que només toca amb una mà, després quan la domina ja comença amb l’altra. I quan en saps molt ja pots posar un altre teclat a sobre. Jo a la novel·la anterior ja vaig posar un altre teclat a sobre, vaig tocar tecles que no havia tocat mai, i en aquesta n’he afegit encara un altre. Però en realitat l’ambició no serveix per a res, l’únic que serveix és el resultat, el que tu en fas d’aquella ambició. A mi no No m’han de jutjar per la meva ambició com escriptor, pel que porto a dins, sinó per la novel·la que he escrit.