És la sitcom de més èxit de tots els temps de la televisió pública catalana. Una comèdia sobre dos amics de caràcters oposats que comparteixen pis. Tot eren riures fins que tot van ser recels i baralles entre els protagonistes. Distanciats personalment i físicament, l’un marxa a treballar a Madrid, on s’ha convertit en una estrella televisiva en l’àmbit espanyol. L’altre es queda en Barcelona, on ha seguit la seva carrera d’actor en català. Un dia, però, el de Madrid ho engega tot a rodar i torna. Aquesta bé podria ser la sinopsi amb què resumir la història de Plats bruts, el gran clàssic de l'humor nostrat que des de la seva estrena el 19 d'abril de 1999 ha educat catòdicament a diverses generacions de catalans i catalanes. Podria ser, però en realitat és el punt de partida de Pont aeri, la primera novel·la de Víctor Recot.
Nova veu a seguir de l'escena literària catalana, sota el nom Víctor Parkas va signar el llibre de relats Game Boy i va participar en les antologies Una risa nueva i Ya no recuerdo qué quería ser de mayor. Amb referents obvis de la cultura popular catalana dels últims 20 anys, Pont aeri és una novel·la hilarant, que juga amb el nostre imaginari col·lectiu amb atreviment, intel·ligència i humor.
Recort ens descobreix les cinc sitcoms que, més enllà de Plats bruts, l'han inspirat a volar amb el seu Pont aeri.
Una parada de taxis i rialles enllaunades. La sèrie que va veure néixer estrelles —Danny DeVito i Cristopher Lloyd hi treien cap— gairebé n’escapça una altra. Andy Kaufman, que a Taxi interpretava un mecànic ximple i, amb accent indesxifrable, resava un dia rere un altre perquè el fotessin fora. Aquesta nàusea interpretativa és un dels detonants de Pont aeri.
Abans que la salut mental entrés en l’estat de mediatització actual, aquesta sèrie ja ens presentà a un psicòleg reciclat en estrella radiofònica. Spin-off d’una altra meravella catòdica, Cheers, Frasier alterna la comèdia sofisticada i els acudits destralers; té geni i té estil. La segona temporada és el més a prop que la comèdia ha estat mai de Déu. Brillant.
La línia de baix més famosa de la comèdia americana. Una sèrie sobre el no-res amb troballes que són pur art i assaig: l’episodi del restaurant xinès, on Jerry, Elaine i George es passen tot el capítol esperant que els entaulin, és una versió portàtil d’El angel exterminador d’en Luis Buñuel. I amb tot, Seinfeld mai cau en la indolència o en el gest buit.
El gall d’indi pel cap i el petard dins el pot de pintura; quin puto riure, nen. Que poc conscients érem, la canalla dels noranta, d’estar assistint al crepuscle de la comèdia física a l’estil Buster Keaton. El no-doblatge d’en Joan Pera, a més, va fer que aculturéssim el personatge: per mi, i per moltíssima altra gent, Mr. Bean és tan català com les havaneres.
I parlant d’en Joan Pera -una de les obsessions que brollen a Pont aeri-, un dels seus primers papers secundaris va ser al costat d’aquest Doctor Caparrós. Si mai hem tingut res semblant a un Larry David a casa nostra, encara seria dos graons d’excel·lència per sota de Joan Capri. Sitcom enllà, la seva col·lecció de monòlegs en vinil són textos sagrats.