He aparcat a 15 minuts del parc Ramon Barnils i em dirigeixo a un concert del grup revelació del panorama musical nostrat: El Pony Pisador. La seva història és ben recaragolada: un grup de virtuosos que es dediquen a cantar cançons de taverna, fan un disc de vint minuts absolutament absurd que es diu Jaja salu2 i ho rebenten. Em consta que l’ego d’algun músic està ferit perquè han triomfat amb un àlbum fet de manera ràpida i casolana en ple confinament. No entenen que la música mai es converteix en immortal només per una qüestió purament artística o tècnica sinó perquè transcendeix l’individu i es converteix en una experiència col·lectiva. 

Per a qui no ho sàpiga, Jaja salu2 és el seu tercer i penúltim disc -acaben de treure el quart, que es diu It's Never Too Late for Sea Shanties- i estava format de cançons molt curtes amb lletres protagonitzades per animals amb feines molt humanes, com la Vera, la vaca viròloga o en Kevin, el koala professor. A més a més, conté dos himnes espatarrants: 'La noble vila de Su', que ha resignificat el mític exabrupte de Cristiano Ronaldo en l’entrega de la pilota d’or 2019, i el 'El llom del diplodocus', una cançó a cappella que parla d’un dinosaure que no es pot empastifar de crema solar perquè s’ha quedat sense, però Pere el parasaurolophus just passava per allà amb l'Olaf, el loftalmosaure i li ha deixat el seu ungüent.

Un gos a la jaqueta

Aquestes petites històries, a part de ser bones cançons contenen ingredients que han sigut bàsics per enamorar la claca: totes les peces són en català i captiven instantàniament a petits i grans de tots colors per la seva frescor i humor. En directe tots aquests elements esclaten i propicien un ambient de germanor i de festa que sumat al fet que, almenys de moment, ja es pot saltar, córrer i ballar formen un còctel explosiu.

Tot va canviar quan van sortir 'els ponis' a escena i l’alegria es va apoderar de tothom

La vetllada organitzada pels Gausacs (els castellers santcugatencs) no va començar amb bon peu, si més no per a mi. Vaig sortir de casa que feia un dia preciós i vaig arribar a Sant Cugat amb el cel i el cor ennuvolat i amb aquella petita angoixa que ens agafa a vegades quan som a lloc, però pel que sigui encara no ens hem acomodat. Tot va canviar quan després de les troballes i algunes desvirtualitzacions tuiteres, van sortir 'els ponis' a escena i l’alegria es va apoderar de tothom. I és que una altra característica dels seus concerts és que són un imant per a les situacions més absurdes. La que més em va fascinar, d’entrada, va ser que al meu costat s’hi va posar un paio molt alt. L'alçada no era el fet absurd. Que dugués un gos dins la jaqueta, sí.

Pony Pisador Barcelona 08.02.22 3291
El Pony Pisador en concert a Barcelona el passat mes de febrer. Foto: Arxiu Guspira Records

La Laia i el noi-coet

Però això seria només una minúcia comparada amb què ens venia a sobre. Quan es disposaven a tocar la cançó 'Jetpack Jordi' va pujar a l’escenari un tal Jordi amb la disfressa que els ponis fan servir al videoclip del tema. Amb ell, la Laia, una nena de 9 anys que se sabia la cançó de principi a fi. No només això, sinó que estava disposada a cantar-la. Va ser aleshores que va esclatar la histèria. La noieta i el Quim (un jovenet fan del grup que ha acabat sent l’encarregat de la taula del marxandatge i que ara també puja a cantar aquesta cançó) van cascar-se un duet afinadíssim que va suposar un punt d’inflexió amorosíssim. La Laia, per cert, va acabar pujant a les espatlles del Jordi, el noi-coetm rebent una ovació espectacular. A partir d’aquí tot va anar rodat: la gent ballava, reia, cantava i s’espolsava les puces de la covid, l’alienació i l’apocalipsi. 

No ho sabíem, però això d’avui era exactament el què necessitàvem

El meu amic i hoste Nacho “Bardalet” ho va resumir encertadament quan, just abans de marxar a sopar, a les 10 de la nit, però amb la sensació que eren les tres de la matinada, va dir: 'no ho sabíem, però això d’avui era exactament el que necessitàvem'.