Tothom desafina quan va al karaoke. És un espai on beure, riure i passar-s’ho bé, de manera que no clavar algunes notes està totalment permès. Ara bé, qui no es pot permetre no clavar-la és TV3 amb la seva aposta de sèrie de ficció pel prime time de dilluns a la nit.

Tal com deia el mateix director de la cadena, Vicent Sanchís, a la presentació de la sèrie, “comences a ser un canal important quan emets sèries bones”. I té tota la raó. Aquesta TV3 en crisis necessita una ficció que li faci recuperar oients i prestigi - cosa que Crims ha aconseguit en el terreny de la no-ficció -, però no sembla que amb L’última nit del karaoke hagi afinat tant. 

No troba el seu to

D’entrada, la premissa de la sèrie sembla interessant: diferents històries entrecreuades en una nit, la darrera, al Karaoke Imperial del Sr. Wang. Sobre el paper tot bé, però és quan s’executen les peces que es desafina. I els motius poden ser dos: o no s’encerta el to, o fallen algunes notes. A L’última nit del karaoke passen totes dues coses.

El principal problema d’aquesta producció d’El Terrat és que no té clar quin és el seu to. És una comèdia? És una ficció d’intriga i misteri? Si és una comèdia, no té prou moments que facin gràcia. I si és un misteri, el de qui és el responsable del foc que cremarà el local al final de la nit, no és un motor prou fort per carregar amb tot el pes de la sèrie.

El motor de la ficció hauria de ser de caràcter emocional, per estimular l’interès de l’espectador respecte als personatges de la història. Però hi ha tants personatges i hi ha tantes històries que no ens arriba a importar cap tant. I l’exemple més clar és que en els dos primers capítols no hi ha ni un sol moment que aconsegueixi emocionar.

Lultima nit del Karaoke 1
TV3 no dona ha trobat el to amb la seva nova ficció L'última nit del karaoke

Fallen algunes notes

I en una sèrie amb tantes notes - interpretacions, personatges, històries - és difícil que totes estiguin al seu lloc. I aquest és el segon motiu de la desafinació.

En el cas de les actuacions, el resultat general és satisfactori, però hi ha clares diferències entre alguns actors i actrius. No cal posar noms de qui no està a l’altura, però sí que podem dir que la Roser Tapias està impecable en el paper principal i que l’Elisabet Casanovas i l’Artur Busquets il·luminen les escenes en què apareixen.

Ara bé, eren necessaris els seus dos personatges? Hi ha una regla en el món del guió que diu que si un personatge no és imprescindible per a la història, se l’ha d’eliminar. I la cambrera i l’ajudant de cuina no semblen aportar gaire a cap de les trames de la sèrie. I mira que n’hi ha.

I de la multiplicitat de trames també en surten desajustos. Una xef que aspira a alguna cosa més o un propietari que ha de fer veure que tot va bé mentre l’extorsionen són històries que entretenen i enganxen. Però no totes són així d’interessants. I en alguns casos et preguntes: quin és el seu propòsit, què volen aportar?

De fet, si hi ha alguna temàtica que uneix les trames és la de les mentides. Però aquestes es converteixen en un recurs excessivament explotat que genera constants situacions incòmodes i acaba cansant, perquè escena darrere escena hem de veure com algú s’ha d’inventar una excusa per amagar la veritat.

ultima nit del karaoke 7
Roser Tapias està impecable en el paper principal de L'última nit del karaoke

Els pitjors tics de TV3

La darrera crítica que se li pot fer a la sèrie és que, tot i està l’ambientació exòtica del karaoke - gravada a l’antic Cinema Astoria de Barcelona i a la sala Razzmatazz -, té alguns dels tics més negatius de les ficcions de TV3.

Parlem, per exemple, de la falta de subtilesa dels guions. Tot és molt explícit, tot molt mastegat perquè l’espectador no hagi de pensar. La clàssica idea d’escriure perquè ho entengui la teva àvia però portada massa a l’extrem. Un problema habitual que el canal hauria de superar.

També és un tic de TV3 que les cançons que sonin als dos primers episodis siguin de Buhos i Els Catarres en el que sembla més un acord amb l’empresa de management que les porta (la més influent de Catalunya) que no una decisió de guió. Perquè ja em direu en quin moment un grup d’amics de 40 anys se’n va al karaoke a cantar 'Fins que arribi l’alba' i no 'Dos hombres y un destino' o 'I Will Survive'.

Però acabarem la crítica amb una nota positiva. La de la direcció de Pedro B. Abreu, que ofereix molt de dinamisme a través dels plans i els moviments de la càmera. Visualment aconsegueix fer que L’última nit del karaoke sigui més interessant, i encara que hi haguem trobat desafinacions, és un element que se suma a bona part de les trames i interpretacions perquè valgui la pena seguir-la mirant.