València, 28 d’abril de 1347. Fa 675 anys. Maria de Navarra, primera esposa del comte-rei Pere III, moria als vint anys d’edat a causa de les complicacions del seu quart part. I amb ella moriria, tot seguit, la criatura neonada, de nom Pere. Quedaven tres filles supervivents: Constança (1343), Joana (1344) i Maria (1345); i en aquell moment, el comte-rei Pere III va nomenar hereva al tron la seva primogènita. Era el primer cop en els dos segles d’història de la Corona catalanoaragonesa que una dona era predestinada a ocupar el tron com a reina titular.
Per trobar un precedent, calia remuntar-se a l’època del govern d’Ermessenda de Carcassona; que, un segle abans de la unió dinàstica amb Aragó, havia governat en solitari el comtat independent de Barcelona (1017-1021 i 1035-1039). Amb el nomenament de Constança, Pere III esquivava una llei no escrita que, a diferència del que passava a la resta d’Europa, impedia a les dones ocupar el tron com a reines titulars. Fins i tot en altres dominis governats per branques menors de la nissaga Bel·lònida, les dones ocupaven el tron, com a reines titulars, amb normalitat.
D’on venia Constança?
Constança era la filla primogènita del comte-rei Pere III (Balaguer, 1319 – Barcelona, 1387) i de la seva primera esposa Maria (París, 1326 – València, 1347). Pere era el primogènit del comte-rei Alfons III; i Maria era la segona filla de Joana II, reina titular, ... i absent !!!, que governava el regne de Navarra des de París. Però en les vistes matrimonials entre Pere i Maria, els negociadors catalans van aconseguir donar un tomb radical a l’ordre successori navarrès: Joana, la reina, nomenava hereva Maria, la núvia, sempre que no la sobrevisquessin cap dels seus dos fills mascles que ja havia engendrat (Carles i Felip) o els que podia engendrar en un futur (Lluís). Per tant, Maria, la núvia convertida en esposa, passava a ser una interessantíssima opció de futur en els plans d’incorporació de Navarra al conglomerat de Barcelona.
Constança, hereva
Pere III havia perdut Maria, trinxada per quatre embarassos i parts en tan sols quatre anys; i ja era conscient que la carta navarresa ja no brindaria més combinacions. Li havien quedat tres filles; i Constança, la primogènita, heretava la possibilitat d’esdevenir reina de Navarra, si la dalla de la mort escapçava la descendència masculina de Joana, la sogra. Aquesta, seria la raó principal que explicaria el nomenament de Constança com a hereva al tron de Barcelona. I la prova que Pere sempre va vigilar el que passava a Pamplona la tenim en una carta que va escriure a les seves filles des de Saragossa. L’1 d’abril de 1350, Pere III ordena a Constança, Joana, i Maria que es vestissin de dol per la mort de l’àvia Joana. Però les hi prohibia que anessin a la coronació del seu oncle matern Carles, que Pere devia contemplar com un obstacle -i com un perill- als seus plans.
Pere i les seves esposes
Després de la prematura mort de Maria, Pere III no va voler fiar la successió a una carta i es va casar de nou. En unes segones noces amb Elionor de Portugal (15 de novembre de 1347), tercera en l’ordre successori al tron de Lisboa. Elionor no va tenir temps d’engendrar descendència, perquè va morir, tan sols uns mesos més tard (29 d’octubre de 1348), a causa de la Pesta Negra. De fet, Elionor seria la víctima més il·lustre d’aquella terrible pandèmia als territoris de la Corona catalanoaragonesa. I tot seguit, en unes terceres noces, es va casar amb una altra Elionor, la seva cosina segona siciliana (27 d’agost de 1349). Quan Pere III va escriure la carta de Saragossa, prohibint a les seves filles anar a la coronació de Pamplona, la siciliana ja estava embarassada. El que encara no se sabia és que seria un mascle (Joan, 27 de desembre de 1350).
La guerra amb les nobleses valenciana i aragonesa
Poc després de la mort de Maria i del nomenament de Constança (abril, 1347); va esclatar una revolta nobiliària als regnes de València i d’Aragó que tenia molts cantells. Un dels més importants era la política autoritària de Pere III; un monarca preabsolutista que amenaçava el poder de les classes nobiliàries. Aquelles nobleses es van repenjar en la polèmica decisió de nomenar Constança, perquè era una forma efectiva de crear tensions a la cancelleria reial (obligaven el rei a concertar amb rapidesa un nou matrimoni i a confiar que la nova reina engendraria mascles). Van argumentar que la Corona no havia tingut mai una reina titular, i que el nomenament de Constança com a hereva requeria la negociació i el reconeixement amb l’estament nobiliari. Aquella crisi es va resoldre per la via de les armes amb la derrota dels nobles revoltats.
Els fills de la siciliana
En canvi, l’ocàs del projecte Constança arribaria, paradoxalment, de les mans d’una altra dona. Elionor de Sicília, la tercera esposa de Pere III, era el contrari que les seves antecessores: fornida, enèrgica i vital. I va omplir de mascles la casa de Pere III: Joan (1350), Martí (1356) i Alfons (1362). Beneïda per la fortuna, no va trobar cap obstacle per sotmetre les germanes Navarra a un control absolut. Constança la principal amenaça per als fills d’Elionor, seria rellevada de la seva condició d’hereva; en una retorçada maniobra seria casada amb el seu cosí tercer, el rei Frederic III de Sicília, ... nebot de la madrastra!!!. Constança no seria mai reina titular a Barcelona; i s’hauria de conformar amb ser la reina consort a Palerm. No obstant això, la seva filla primogènita Maria, la rescabalaria, al convertir-se en reina titular de Sicília (1377).
A propòsit de la madrastra siciliana
El destí no va ser amable amb Constança. Va morir a la mateixa edat i per les mateixes causes que la seva mare. En canvi, la madrastra Elionor va tenir una vida rica i plena. Va ser la millor reina possible per a Pere III; i per a un país que requeria una gran tasca de reconstrucció després de patir la terrible devastació de la Pesta Negra (1348-1351). Però en canvi, la seva descendència seria una autèntica decepció: Joan I, anomenat “el Caçador”, va ser un dropo imperdonable i el pitjor monarca de la nissaga Bel·lònida; Martí I, anomenat “l’Humà”, va ser un cagadubtes que es va permetre el luxe de morir-se amb tota la bugada al safareig; i Elionor, casada amb Joan I de Castella, seria qui inocularia els Trastàmara al tron de Barcelona, a través del seu fill —i net de la siciliana— Ferran, anomenat “el d’Antequera”.