Falset (vegueria de Montblanc), 14 d’octubre de 1714. Fa 310 anys. Havien passat quatre setmanes des de la capitulació de Barcelona i de Cardona, les darreres places austriacistes del Principat de Catalunya. Pere Joan Barceló i Anguera —popularment “Carrasclet”—, excombatent del conflicte successori hispànic (1705-1714/15) amb el grau de capità del Reial Exèrcit de Catalunya, i acollit a l’indult general del 28 de setembre anterior (promulgat per Berwick, el comandant de l’exèrcit d’ocupació borbònic francoespanyol), era arrestat i empresonat a les masmorres del castell de Falset. Carrasclet va ser acusat d’un incident esdevingut dues setmanes abans: havia colpejat un oficial borbònic espanyol que extorquia i agredia la població civil de la vila, empobrida pel conflicte i desarmada pels ocupants.
D’on venia Carrasclet?
Pere Joan Barceló havia nascut el 1682 al Mas Carrasclet, una explotació agrària situada entre les viles de Marçà i Capçanes, actualment a la comarca del Priorat, però en aquell moment sobre el límit entre les vegueries de Montblanc i Tortosa. Mas Carrasclet era anomenat així perquè hi havia un forn per fabricar carbó vegetal i havia estat en mans de la mateixa família durant diverses generacions. Pere Joan seria el primogènit del propietari, Francesc Barceló, i des del primer ostentaria la categoria d’hereu d’hereus. Passat quasi un quart de segle, esclata la Revolució Austriacista a Barcelona (1705). El país se suma a l’aliança internacional austriacista i els Barceló, pare i fill, s’incorporen al Reial Exèrcit de Catalunya, que, formaria part de l’Exèrcit Imperial de Carles d’Habsburg.
Què va passar després de la guerra?
Carrasclet va combatre en moltes de les batalles del conflicte successori. Però la seva figura no es dimensionaria fins acabada la guerra. Poc després de la detenció, aconseguiria escapar de la masmorra, s’emboscaria a les muntanyes del Priorat i amb una colla d’antics miquelets (infanteria lleugera catalana), crearia el primer i el més important focus de resistència austriacista a Catalunya. Un petit exèrcit, bon coneixedor del terreny i amb un important suport social, que, durant anys (1714-1720), i amb la tàctica de la guerra de guerrilles, portaria a terme continus assalts contra els combois militars borbònics que proveïen de vitualles i de munició l’exèrcit d’ocupació desplegat sobre el territori. L’aparell de dominació borbònic catalogaria Carrasclet i els seus homes com a bandolers, que seria l’equivalent actual a terroristes.
Què més va passar després de la guerra?
A inicis d’octubre de 1714, Felip V va convertir en paper higiènic l’indult general que, a canvi de la capitulació de Barcelona (12-13 de setembre de 1714) havien signat el seu comandant general Berwick i les autoritats catalanes. Després d’unes setmanes de relativa calma, el règim borbònic desplegaria un brutal aparell de repressió que tenia un doble objectiu: la persecució i empresonament dels líders polítics i caps militars austriacistes (decapitar Catalunya liquidant, físicament, les seves classes dirigents) i l’espoli fiscal de la societat (arruïnar Catalunya imposant-li una tributació de guerra). El règim borbònic va empresonar Villarroel, Basset o Bellver, per citar, només, tres exemples. I va imposar el “Catastro”, un brutal sistema d’exacció que moltes famílies no podrien pagar i que se saldaria amb milers de confiscacions i desnonaments.
Qui eren, de debò, els terroristes?
Si entenem que terrorista és aquell que fa ús sistemàtic del terror per aconseguir els seus objectius, queda molt clar qui era, de debò, el terrorista a la Catalunya de la postguerra de Successió. La colla de guerrillers de Carrasclet, és a dir, la resistència austriacista catalana, que lluitava per l’expulsió dels borbònics, atacava i sabotejava tota mena d’interessos estratègics dels ocupants. Però, exclusivament, equipaments militars. En canvi, el règim borbònic —que era el fabricant d’aquell estat de terror que cobria Catalunya—, s’havia afanyat a criminalitzar la resistència austriacista, negant-li el seu component clarament polític i ideològic, catalogant-la de focus de “bandidatge” i tipificant-la com un delicte que es pagava, tant els guerrillers com els suports socials, amb la pena de mort (la tercera pota del sistema repressiu borbònic).
El terrorisme borbònic
El règim borbònic, incapaç d’acabar amb la guerrilla austriacista pels mètodes militars, va recórrer al xantatge. José de Armendáriz y de Perurena, comanador de l’Orde de Santiago, tinent dels Reials Exèrcits Espanyols i governador militar de Tarragona (1717-1718), va ordenar l’empresonament de la família de Carrasclet (els pares, l’esposa i els fills i els germans, cunyades i nebots). I va publicar un bàndol amenaçant amb l’execució de la família Barceló si Carrasclet no es lliurava. Carrasclet i els seus homes, i gràcies a la potent xarxa de suport social, van assaltar el castell de Falset, van trinxar la guarnició militar borbònica i van alliberar els presoners. Però ja no va ser possible rescatar amb vida la mare de Carrasclet, que havia mort durant el captiveri. En aquest punt, convé recuperar la pregunta “qui eren, de debò, els terroristes?”
Veciana i els Mossos
L’estratègia del xantatge no els havia funcionat. I llavors van recórrer a la vella tàctica de la divisió, amb el propòsit de provocar la ruptura de la xarxa social que donava suport a la resistència austriacista catalana. Carrasclet i els seus homes ja havien atacat els quarters militars borbònics d’algunes viles importants del Camp de Tarragona. I Pere de Veciana, alcalde de Valls nomenat a dit per Francisco Pio de Savoia, capità general i màxima autoritat política, militar i judicial del règim borbònic a Catalunya, havia creat un grup de civils armat amb gent del seu entorn familiar, que s’havien adjudicat la missió de perseguir el “bandidatge”. Luis Fernández de Córdoba, governador militar de Tarragona, autoritzaria els parents de Veciana a atacar i exterminar la resistència catalana, més enllà dels límits estrictes de Valls. Havien nascut els Mossos d’Esquadra.
Carrasclet i Felip V
Carrasclet i els seus homes no van poder resistir l’ofensiva conjunta de l’exèrcit borbònic espanyol i dels parents de Veciana (aquests darrers bons coneixedors del terreny). I es van exiliar a Viena (1720). L’emperador Carles d’Habsburg els va confirmar el grau militar que havien ostentat durant el conflicte successori i els va reconèixer la resistència catalana ascendint-los. Carrasclet va morir en combat el 1743, a Breisach —Westfàlia— com a coronel de l’Exèrcit Imperial i com l’heroi que havia estat sempre. En canvi, Pio de Savoia havia mort grotescament vint anys abans (1723) després que una sobtada rierada se l’emportés a ell i a la seva berlina al fons d’un barranc. I Felip V va morir tres anys després que Carrasclet (1746), totalment orat, corrent, bramant, orinant i defecant —despullat— pels passadissos de palau.