“Saps què passa? Quan no dorms bé, les coses són més difícils, a la vida en general. Llavors, bé, així estem”, diu mentre se li escapa una riallada. Carla Simón (Barcelona, 1986) viu la promoció més esgotadora de la seva carrera: mare de dues criatures, el Manel i la Mila, que va néixer fa unes quantes setmanes, la cineasta afronta els dies anteriors a l'estrena de Romería mirant de conciliar entrevistes i algun que altre col·loqui amb la cura dels seus fills. Al periodista li ve al cap una reflexió que apareixia al curtmetratge Correspondencia (2020), que Simón codirigia amb la xilena Dominga Sotomayor i on es preguntava si era possible fer cinema i maternar al mateix temps: “Poder es pot, però no sé si sense deixar-nos-hi la salut una miqueta”, respon sense perdre el seu característic somriure. “És molt cansat, sí, i requereix molta organització. Però també molta reflexió sobre com estan establertes les dinàmiques familiars en general, que s'haurien de transformar. La conciliació és difícil, i jo no paro de pensar en la gent que no té recursos per aconseguir-la. O en les dones d'abans, que clar que estaven emfadades perquè es menjaven tota la feina elles. La meva àvia tenia set fills. Set! Va tenir un atac de cor i penso... evidentment! Anem avançant una mica i ara la responsabilitat és molt més compartida amb la parella. I nosaltres, per sort, tenim tribu que ens ajuda, perquè si no és impossible”.
🎞️El cinema català fa història amb tres pel·lícules preseleccionades per als Oscars 2026
Després d'una cita frustrada per cancel·lacions de vols per causes meteorològiques, ens trobem amb la nostra cineasta més internacional per parlar del seu tercer llargmetratge, Romería, que arriba a les sales demà divendres, ja formant part de les tres escollides per l’Academia del Cine Español per ser enviades als Oscar (juntament amb Sorda i Sirat). La pel·lícula suposa el tancament d'una trilogia sobre la identitat i la memòria, de nou mirant cap a casa, cap a la seva família. I és que la guanyadora de l'Os d'Or a la Berlinale amb la seva anterior Alcarràs (2022) i autora d'un dels debuts més lloats del cinema català com Estiu 1993 (2017), ha convertit la seva pròpia experiència en font d'inspiració. Si a la seva òpera prima posava el focus en una infantesa marcada per la mort dels seus pares i per l'adopció dels seus tiets, i al seu segon film es fixava en la branca del seu arbre genealògic que s'enfronta a la crisi de la pagesia, ara, amb Romería, fa les paus amb un altre potent conflicte íntim.
Fer cinema i maternar alhora és possible, però no sé si sense deixar-nos-hi la salut
La Marina, la protagonista de la pel·lícula, va perdre el contacte amb la família del pare després de quedar-se orfe, i ara, amb 18 anys, necessita els certificats de defunció dels seus progenitors per aconseguir una beca que li permeti estudiar cinema. Per aconseguir-los, viatja a Galícia, on aterra enmig d'un grup de gent amb qui comparteix gens però als quals no coneix de res. Una peripècia similar a la que va permetre recosir els fils trencats a la mateixa Simón. Així doncs, la Marina es capbussarà en un entorn nou i, seguint les paraules escrites per la mare en les pàgines del seu diari, reconstruirà la història d'amor dels seus pares difunts. I és en aquest punt on, a la ja habitual narrativa naturalista, la cineasta afegeix un seguit de recursos onírics visualment bellíssims, fent servir la poètica de les imatges i una certa experimentació per construir records. Però no només: perquè aquesta mena d'estat de somni també serveix per fer un homenatge a tota una generació de joves que, buscant la llibertat robada per quaranta anys de dictadura franquista, es van veure arrossegats per les plagues de l'heroïna i la SIDA.
Des del principi, has donat el missatge de que Romeria serà l'última de les teves pel·lícules inspirades en les històries de la teva família. És una decisió més racional, pel què fa a les ganes de desenvolupar altres camins com a cineasta, o la raó és més emocional, en el sentit de que la recerca que havies de fer ja està feta?
Jo sento més que és emocional. Al final tinc tres famílies: la de la meva mare biològica que és també la del meu pare adoptiu, per un costat. També la de la meva mare adoptiva, i la del meu pare biològic. Són famílies molt grans i d'històries m'hi ha per donar i per vendre... però ja he explorat aquestes branques familiars, cadascuna d'elles en una pel·lícula. I ara, i no és casual que hagi coincidit amb el naixement de la meva segona filla, sento que he creat la meva pròpia família i que no tinc ganes de mirar cap al passat, sinó que ara tinc ganes de mirar cap al futur i d'explorar universos nous. Al final també és l'oportunitat que et dona el cinema, d'explorar coses que no saps i d'entrar en mons que et ve de gust conèixer.
Entrevistem Carla Simón / Foto: Salvador Sas / EFE
He creat la meva pròpia família i que no tinc ganes de mirar cap al passat, sinó cap al futur
A nivell formal, a Romería ja has apostat per una certa barreja del naturalisme amb l'element del... crec que t'agrada dir-ne realisme poètic.
Sí, m'agrada molt. A l'Elena López Riera li van demanar un text sobre el naturalisme a la revista Caimán, i va fer servir aquest terme, posant una mica en dubte el realisme més pur o social —no sé com dir-ho—, i donant-li una volta per explorar totes les opcions del cinema sense perdre del tot el naturalisme, però obrint altres terrenys, més fantàstics, més poètics. M'agrada el terme i em sembla més encertat que realisme màgic, perquè està molt connotat per certa literatura i no és exactament el que nosaltres fem servir.
Per tant, a Romería ja hi són les ganes de fer altres coses.
Sí, sí. Primer de tot, crec que cada obra t'ha d'aportar alguna cosa nova, que no hagis explorat abans. Que et vigui de gust descobrir, provar i arriscar. I aquí tenia molt de sentit, perquè al final és una pel·lícula sobre la memòria, sobre com algú intenta reconstruir un relat que li falta a través del relat dels altres, però no se'n surt i decideix inventar-se'l. Jo em recordo a la promoció d'Estiu 1993, dient que si no tens records no es poden generar, i que t'has d'apropiar dels relats aliens perquè no pots generar la teva pròpia memòria si no la tens. Però, en realitat, jo tinc el cinema per generar els meus propis records i aquelles imatges que necessito, fins i tot per ressuscitar els morts. O sigui que hi ha alguna cosa d'això que em va fer transitar cap a aquest terreny una mica més màgic. Crec que un s'ha de qüestionar sempre, i he provat de donar-li una mica la volta al naturalisme i al compromís cap a la realitat que jo tenia, fent servir la poètica del cinema, viatjant a altres territoris.
Que això no vol dir que renunciïs al naturalisme.
Totalment. Crec que és un to que no abandonaré perquè m'agrada molt. M'agrada que les coses estiguin vives, m'agrada el caos amb els actors, m'agrada que hi hagi nens, la família, les relacions, però sobretot m'agrada aquest to d'actuació, crec que és una cosa que. de moment, no tinc cap intenció de deixar. Però també crec que, a nivell cinematogràfic, és com seguir avançant i explorant el poder del cinema.
Fer tres retrats familiars també té un component d'exposició, explicant molt de tu i dels teus, de qui ets i d'on vens. Aquest punt d'ensenyar-se tant... té el seu què?
Jo no tinc massa pudor en general. Però també, fent l'exercici de ficció, jo controlo el què vull explicar i el què no, de mi mateixa i de la meva família. O sigui, també els protegeixo en aquest sentit. Romeria té molta ficció. Per no dir que no hi ha una escena real... Bé, sí m'he banyat en un veler amb els meus cosins i ens hem tirat a l'aigua com surt a la pel·lícula. Hi ha cosetes que sí que han passat, però la resta... Jo no he fet aquest viatge.
A Romería és clau la voluntat de recordar la generació perduda, arrassada per l'heroïna i la SIDA. D'alguna manera, fas memòria històrica des de la recerca de la memòria íntima.
Sí, per mi, un dels grans motors per fer la pel·lícula era adonar-me que no es tractava només de la història dels meus pares, sinó també la de tota aquella generació. I de sentir que era una generació oblidada pel dolor que han provocat les seves morts, per l'estigma i el tabú de l'heroïna i de la SIDA. Llavors, hi ha una voluntat de tractar el tema també com a memòria històrica del nostre país. Encara fa molt de mal parlar d'això i que està bé recuperar-ho i fer-ho des d'un altre punt de vista que és el de la generació dels que venim després i mirem d'entendre per què tota aquesta gent ja no hi és.
Parlaves de transformar les dinàmiques familiars en la cura dels fills. No sé si també penses en un canvi en les promocions. No sé què és més difícil...
És que les promocions són tan necessàries perquè les nostres pel·lícules arribin al públic que sempre hi estem molt entregats. Però és veritat que també som molt cansades, i són una part del procés de fer pel·lícules que jo personalment no havia contemplat mai. Quan vols fer cine no penses en la promoció. Com a mínim, jo no ho feia. De tota manera, sempre he dit que hi ha una part de la promoció que per mi és molt útil. Les primeres entrevistes que fas et fan reflexionar sobre la pel·lícula que has fet, i els periodistes sou els primers que la rebeu. Aleshores, a través dels periodistes i de les preguntes que et fan, entens com s'està rebent l'obra que has fet. Per a mi és molt important tenir aquesta sensació de tancament.
En el teu cas, a més, la quantitat d'entrevistes que fas dibuixen una posició dins de la indústria. És un fet que estàs entre els tres o quatre cineastes més internacionals, de Catalunya i d'Espanya, i que tot el què fas genera interès. Què et diu, això?
Per començar em sento molt afortunada de ser en aquest lloc, perquè sí que noto que és un espai molt privilegiat, sobretot per un motiu molt concret, que és l'oportunitat que et dona de seguir fent cinema. Que no és una cosa tan òbvia en carreres artístiques. Llavors, en aquest sentit, em sento molt afortunada. Després, no ho sé, quan em parlen d'aquesta cosa de ser una representant, em molesta una mica perquè sento que, justament, el bonic del moment que estem vivint ara és que entre nosaltres, sobretot entre les dones cineastes, hi ha alguna cosa col·lectiva molt compartida. Hi ha molta més gent que també està viatjant amb les seves pel·lícules als festivals més importants, i hi ha un gran interès en què està passant aquí a nivell cinematogràfic. I sento que aquest interès radica en què som veus molt diferents, i les recerques són diferents. I això és molt motivador.
Em sento molt afortunada de ser en aquest lloc, perquè sí que noto que és un espai molt privilegiat, sobretot per un motiu molt concret: l'oportunitat que et dona de seguir fent cinema
Com altres companyes de generació, sempre has parlat d'aquesta mena d'esperit col·laboratiu entre cineastes.
Suposo que per culpa dels premis, i també des de la premsa, sempre s'ha viscut una mena de llenguatge bèl·lic, de competència, de batalla, com si estiguéssim lluitant entre nosaltres. I no sé per què. En realitat, jo no puc tenir més empatia cap a qualsevol persona que sigui director i que passi per allò mateix que visc jo. Llavors, jo no estic fent pel·lícules per combatre contra ningú, i menys contra les meves amigues i els meus amics, que estan fent les seves pel·lícules. El que vull és poder veure les que m'inspirin, que em motivin, que em descobreixin coses. I aprendre d'elles i d'ells. En generacions anteriors sí s'ha viscut aquesta cosa d'una rivalitat que em sembla absurda. I que tampoc no passava sempre, perquè hi havia artistes molt amics que s'estimaven i s'ajudaven. A mi, aquesta reivindicació m'ha arribat a semblar quasi òbvia fins que t'adones que no ho és tant. I que realment la indústria no està preparada perquè, de sobte, nosaltres vinguem a dir que vivim la feina de manera col·lectiva.
La indústria pensa en altres coses...
Moltes vegades tot t'empeny cap a una direcció oposada a aquesta. I per mi és una pena. Hi ha molta gent que entra en aquest joc. Però resistim amb la idea de que no es tracta de competir sinó de compartir. Nosaltres ens ajudem, hi ha directores que s'han llegit el meu guió o que han vist el tall de la meva pel·li abans que estigui acabada, o jo he vist la seva. Que parlem, que ens convidem a dinar, totes aquestes coses. Per compartir el procés, perquè, moltes vegades, com a cineasta tens moments molt solitaris, i poder compartir certes coses per mi és molt bo. Llavors, m'agrada reivindicar-ho des d'aquest lloc: el què està passant és generacional i col·lectiu.
Fa uns dies parlava amb en Jaume Claret Muxart, que ara ha presentat Estrany riu al Festival de Venècia, i m'explicava que havia parlat amb tu durant el seu procés creatiu. Aquest esperit col·laboratiu no es queda en la vostra generació, també el teniu amb els nouvinguts...
Sí... Jo ho visc millor així, podent compartir la meva manera de fer. La nostra generació també té un compromís bastant ferm amb l'educació, donant classes o a través de Cinema en Curs. Crec que ser accessible fa que tot sigui més tangible i real, i que desmuntem una miqueta la cosa aquesta dels genis creadors tancats a casa, a les fosques, sense comunicar-se amb ningú. I tocats per la mà de Déu. Potser tenia sentit fa un temps, però ara mateix em sembla una idea obsoleta, sobretot veient que l'art també s'ha democratitzat tant. I que hi ha cineastes que han compartit els seus processos i que jo admiro profundament. Viure un procés de creació és, de vegades, dolorós, les coses com són, però està bé fer-ho des de la llum i des del compartir-lo.