Fer una ressenya de Camí de sirga. Uau. Quin repte, quin paperot. Comencem per les obvietats. Camí de sirga és una novel·la esplèndida i incomparable. El que seria pròpiament una "obra mestra" perquè aguanta, com les parets "mestres", molt de pes a sobre i evita que la teulada ens caigui al damunt. I perquè ensenya, com les persones "mestres" o "mestritzades" coses rellevants per al creixement d’altres personetes. Està en el top ten històric —pel cap baix— de les novel·les escrites en valencianocatalà (el serbocroat de la Mediterrània Occidental) i és un llibre divertit (una virtut literària fonamental que no em canso de reivindicar). Ja ho podríem deixar aquí, però mal que sigui per la memòria de Jesús Moncada ens hi hauríem d’esforçar una mica més.
👓Jesús Moncada, el primer postmodern de poble
Una novel·la de zombis i espectres
Una reedició sempre té unes motivacions subsidiàries. Usualment, econòmiques. Però com que sembla complicat que ningú faci gaires quartos amb una novel·la de fa quaranta anys, convindrem que hi ha d’haver altres coses. Allò que es diu de "tornar a posar a l’abast del públic lector les grans obres de la literatura catalana", esclar. Però també hi ha raons identitàries i polítiques. Com en el cas de La mort i la primavera o Incerta glòria, el Club Editor de Maria Bohigas s’ha destacat els últims anys per forçar lectures resignificades de clàssics, en la línia d’allò que li agrada al director de TV3 Sigfrid Gras que va batejar com ‘despolititzar’ i que significa defugir el conflicte nacional i no fer gaire nosa als socialistes. I em sembla bé, eh? Que estem cansats de rebre i no cal estar sempre fotuts a la brega.
No és gaire agosarat afirmar que les lectures que se’n facin ara seran més acurades que les de llavors
A tal efecte, una editorial té diversos mecanismes. El primer és la tria del moment de la republicació. L’actual no pot ser més oportú. S’ha estès entre els nacionals catalans una amenaça persistent de desaparició cultural i de pessimisme pel que fa a la supervivència. Un sentiment que no hi era —o era més difús— el 1988 quan Camí de Sirga va veure la llum originalment. Per tant, no és gaire agosarat afirmar que les lectures que se’n facin ara seran més acurades que les de llavors. La meva, per exemple: fa vint-i-cinc anys ho vaig llegir com un anecdotari de cafè simpàtic sobre superar el passat i la regeneració col·lectiva i ara ho he llegit com una profecia oculta de Nostradamus. Al capdavall, és una novel·la de zombis i espectres, un dels temes estrella de l’actualitat. Un The Leftovers premonitori que no pot estar més arrelat a la sensació tradicional catalaníssima de “l’anar a menos”, aquí en versió extrema, fins a l’anorreament final.
Un The Leftovers premonitori que no pot estar més arrelat a la sensació tradicional catalaníssima de “l’anar a menos”, aquí en versió extrema, fins a l’anorreament final
Els altres dispositius que engrana la resignificació editorial són els paratextos que acompanyen la narració. Aquí trobem dos epílegs i un annex documental, molt ben cuidats. Del de Mònica Batet, sobta que ens expliqui que va necessitar fins a cinc lectures enamoradisses de Camí de sirga per adonar-se que era “la fabulació sobre la història d’un paradís perdut”. Però bé, cadascú tenim el nostre ritme i jo ja he confessat que el primer cop no ho vaig entendre bé. Sobre la visió d’Artur Garcia Fuster, menys emocional i més analítica, m’agrada que en destaqui la troballa d’haver establert el to adequat per aquesta mena de panegíric únic de l’aniquilació d’un poble. Ho conceptualitza com l’obra d’un “cronista irònic”, i és, certament, el gran truc de Moncada. Llegint-lo ara, no pots allunyar-te de les true vibes d’estar assistint a un funeral, on s’alternen els plors i els acudits, el lament i la sornegueria, amb precisió. De fet, deu ser l’única manera d’explicar aquest drama sense enfarfegar, de defugir la solemnitat i de relatar amb personatges caricaturescos que defugen el psicologisme barat una tragèdia total.
El talent de Jesús Moncada per manipular el temps i la memòria és extraordinari, però a mi em roben el cor les seves imatges còmiques
El talent de Jesús Moncada per manipular el temps i la memòria és extraordinari, però a mi em roben el cor les seves imatges còmiques, cultament elaborades i al mateix temps, amb l’aparença d’haver estat extretes de l’observació popular. Per exemple, quan el barber polígam i pixabrava abrillanta el canó Mortífer com qui s’enllustra el pardal. Aquesta m’encanta. En trobem desenes, d’imatges meravelloses, i no hi cap pàgina de Camí de Sirga sobrera. Ara bé, la novel·la és tan autònoma que veig complicat que qualsevol esforç per resignificar-la prosperi. De fet, Moncada és transparent sobre com s’ha de llegir. Ho explica al començament: "Quan les màquines tibaren les sirgues d’acer lligades als pilans i l’edifici va caure enmig d’un núvol de pols, feia més de tretze anys que la destrucció de la vila havia començat". La sirga era el mètode per remuntar el riu Ebre quan no feia vent, però ara és l’eina de la destrucció. Perquè la desaparició de la vella Mequinensa no va ser un fet atzarós i natural, sinó l’acció premeditada i tirànica, contrària a la voluntat del poble, d’un enemic que —des de temps remotíssims— està obsedit en destruir-nos la memòria fins que no siguem ningú. No em molestaré ni en dir-ne el nom.