A les 22 h s'han encès els focus. D’aquests, en ha sortir la veu cristal·lina d’Andrea Corr, mentre arrancava la nit amb Only When I Sleep, un inici potent que avisava: aquesta és una banda que sap mantenir la seva essència trenta anys després.
The Corrs, que han visitat Barcelona participant del festival Alma, han desgranat un repertori generós, repassant des dels seus inicis fins al present. Hi va haver moments per a les clàssiques Runaway i Forgiven Not Forgotten, passant per les més revigoritzants Summer Sunshine i So Young, com tampoc han faltat les seves peces instrumentals, finestres obertes al cor celta: violí, tin whistle (flauta), bodhran (tamborí), guitarra i piano combinats com els filats d’una estampa irlandesa. El tapís sonor ha mostrat que, tot i el pas dels anys, els germans Jim, Caroline, Sharon i Andrea, encara saben com seduir i captivar la seva fidel parròquia quan pugen a un escenari: aquesta nit de diumenge el públic era un puzzle d'estrangers, reunions familiars de tres generacions i grups de fans veterans rememorant els seus anys de joventut.
💔Els hem vist centenars de vegades, però Wilco sempre aconsegueixen trencar-nos el cor
🪙La moneda a l'aire de The Cult
El silenci més emocionant
El moment més emotiu de la vetllada ha arribat quan The Corrs han reviscut Give a Reason, una cançó lenta i poètica, inspirada en la dolorosa memòria dels emigrants irlandesos que van creuar l’Atlàntic. Ha estat una bala directa al cor. Anaven sonant les notes i el públic ha guardat un silenci colpidor, fins i tot esfereïdor, tan dens que es podia respirar. L’escenari s'ha omplert d’una intensitat paralitzant, establint una emotiva comunió entre banda i públic. Sintonia que ha assolit un altre dels seus moments més entranyables, quan l'Andrea Corr ha trencat la barrera lingüística i s'ha atrevit a parlar unes paraules en català, traient somriures i complicitat a la platea.
L’escenari s'ha omplert d’una intensitat paralitzant, establint una emotiva comunió entre banda i públic
S'apropava el final i els bisos de rigor, però abans de deixar l'escenari, les irlandeses, evidentment, no podien deixar de fer sonar el seu gran èxit: Breathless, potser la seva cançó més explosiva i reconeguda. Punt final que no per esperat i reconeixible ha tingut un efecte dissuasiu entre els assistents. Ben al contrari, la resposta ha estat tan entusiasta que per un instant semblava que aquesta energia invisible però tangible sacsejava el recinte.