El Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) no existiria si no fos per Pere Bosch Gimpera. Ell va ser una figura clau de l'arqueologia catalana i va lluitar per la creació d'un museu modern en aquest àmbit. Va aconseguir-ho el 1935. Per recordar aquest període, el MAC ha organitzat l'exposició El Museu d'Arqueologia de Catalunya i la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), que en realitat és un repàs als primers anys d'història del museu. I paral·lelament a aquesta exposició, s'ha organitzat un cicle de conferències sobre la història del museu. Aquest dijous el professor Francisco Gracia Alonso, de la Universitat de Barcelona, farà un repàs biogràfic del fundador del museu: "Pere Bosch Gimpera: formació, maduresa i exili d'un prehistoriador". Gracia Alonso ha presentat a ElNacional.cat alguns dels trets fonamentals del personatge (que defén que s'ha d'anomenar "Bosch Gimpera", com ell signava, i no pas "Bosch i Gimpera", com és habitual).
Un avançat al seu temps
Francisco Gracia Alonso ha volgut destacar que Bosch Gimpera va ser "el primer arqueòleg científic", no només de Catalunya, sinó de tot l'Estat, perquè a partir del 1915 va aplicar a l'arqueologia catalana els mètodes arqueològics que havia après a Berlín. Les seves recerques el durien, el 1931, a la publicació d'un llibre emblemàtic, la Etnología de la Península Ibérica. Però no només era un gran investigador, sinó que tenia molt clar que calia impulsar sistemàticament, i de forma simultània, la recerca, la preservació del patrimoni i la difusió. Va fer coses tremendament interessants i tremendament modernes per a la seva època: en un moment en què la universitat no podia ser més elitista, va impulsar estudis universitaris per als obrers i va organitzar una "universitat radiada" a partir de Ràdio Barcelona, el gran mitjà de comunicació de masses de l'època.
Un museu exemplar
Bosch també tenia idees molt renovadores en l'àmbit de la museística, segons explica el professor Gracia Alonso. "Va voler que Barcelona tingués un museu arqueològic de primer nivell, modern", el que el va portar a tenir alguns xocs amb Joaquim Folch i Torres i amb Puig i Cadafalch. El museu es va fer realitat el 1935. Però era molt més que un museu on s'exposaven obres. Bosch Gimpera va convertir-lo en un òrgan d'investigació que cobria tot el territori, amb la col·laboració d'estudiosos locals que facilitaven noves troballes i amb una xarxa de museus locals que col·laboraven amb el Museu d'Arqueologia que actuava com a entitat de referència. En certa mesura el seu esquema de treball prefigurava el que seria el Servei d'Arqueologia de la Generalitat, creat als anys 1980, o l'actual Xarxa de Museus de Catalunya.
A la UNESCO, Bosch Gimpera hi hagués pogut tenir una gran carrera, però hi va renunciar per motius polítics
Un cop per a l'arqueologia
Bosch Gimpera va haver de marxar a l'exili a la caiguda de Catalunya, perquè s'havia destacat molt políticament. No només era un conegut catalanista, sinó que havia estat empresonat per la revolta del 6 d'octubre, i havia arribat a exercir com a conseller de Justícia durant la guerra civil. Alguns estudiosos de l'arqueologia catalana defensen que a Catalunya va haver-hi una "escola catalana" integrada pels antics deixebles de Bosch Gimpera, com Lluís Pericot o Serra Ràfols, que després de ser depurats haurien continuat en contacte amb el "mestre absent". Gracia Alonso no està d'acord amb aquesta teoria, que qualifica de "construcció romàntica"; apunta que els ex col·laboradors de Bosch van acabar subordinant-se a Martín Almagro, l'arqueòleg emblemàtic del règim franquista, que és qui va poder crear escola i articular treballs de camp i grans projectes gràcies al control dels recursos estatals. Alguns arqueòlegs catalans mantenien relació epistolar amb Bosch, però en realitat qui dirigia els projectes era Martín Almagro.
El triomf internacional
El professor Gracia explica que Bosch va continuar interessat en l'arqueologia catalana, però poc podia fer sense contacte directe amb el terreny. En exiliar-se va passar pel Regne Unit, on no va aconseguir estabilitzar-se perquè era mal vist políticament. Més tard va passar per Colòmbia, on no va tenir sort. Finalment va arribar a Mèxic, on tindria una carrera brillantíssima, fins la seva mort el 1974. Fins i tot va ocupar un important càrrec a la UNESCO, molt prometedor, que va abandonar en protesta perquè aquest organisme, el 1948, va acceptar l'Espanya de Franco, trencant el boicot internacional establert pels guanyadors de la Segona Guerra Mundial. Es convertiria en una eminència en alguns temes americans, com l'art rupestre d'aquest continent, i seria una figura de referència mundial en l'àmbit de l'arqueologia.
Bosch Gimpera no va renunciar mai, i això és difícil de trobar
Un ferm moderat
"Bosch Gimpera va ser un catalanista moderat", explica Gracia Alonso. Políticament va formar part del Consell Nacional Català de Londres i va participar, a Mèxic, en les converses que van dur a la constitució de la Junta Española de Liberación. Als anys setanta, al tardofranquisme, des de Catalunya, es va començar a reivindicar de nou la seva figura, que es presentava com un home moderat, mostra dels corrents liberals i federalistes del catalanisme. En els temps que Fabià Estapé va ser rector de la Universitat de Barcelona, es va tornar a reivindicar la figura de Bosch (Josep Pla també va aprofitar la seva figura en la seva sèrie dels Homenots). Però Gràcia destaca que Bosch va ser "un antifranquista de pedra picada: va dir que no tornaria a Catalunya fins que morís el dictador. I a diferència d'altres intel·lectuals, no va tornar mai: es va morir el 1974 i mai va abjurar de les seves conviccions catalanistes i republicanes".