El Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) no figura a la primera divisió dels museus de Barcelona, i el seu director, Jusèp Boya, n'és conscient. Per això ha posat en marxa una sèrie de projectes destinats a reforçar les seves capacitats. Però també ha volgut posar de manifest els valors d'aquesta instal·lació museística tot explorant-ne la seva història. En aquesta línia, avui s'ha presentat a la premsa l'exposició El Museu d'Arqueologia de Catalunya i la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), que en realitat és un repàs als primers anys d'història del museu. L'exposició, que ha estat realitzada amb la col·laboració del Memorial Democràtic de la Generalitat, es podrà veure fins el 6 d'octubre i ha estat comissariada per Àngels Casanovas, conservadora del MAC.
Temps difícils
El centre d'aquesta exposició és la tasca de salvament del patrimoni català desencadenada pel Museu durant els anys de la guerra civil, quan tot just s'havia acabat de fundar. Jusèp Boya ha volgut recordar que el Museu no només va custodiar els seus propis fons, sinó que va intentar cobrir el patrimoni de tot el país i va evitar que es produïssin destruccions massives, especialment en els confusos dies de la caiguda de Catalunya, a principis de l'any 1939. En el fons, l'exposició també vol ser un homenatge a Pere Bosch i Gimpera, que va ser difamat durant el franquisme, i al seu equip del Museu, que no va deixar de treballar durant la guerra a desgrat de les condicions desfavorables.
La creació d'un museu disputat
El Museu Arqueològic de Barcelona (com es deia a l'època) va ser inaugurat el 1935 al Palau de les Arts Gràfiques de Montjuïc, que havia estat usat per a l'Exposició Internacional de 1929. No va poder-hi ser present el president Companys ni el conseller de Cultura Ventura Gassol, promotors de la iniciativa: ambdós eren empresonats per la seva participació en l'aixecament independentista del 6 d'octubre de 1934. El Museu Arqueològic era una instal·lació molt moderna per a l'època, on hi havia instal·lacions museogràfiques molt avançades. El Museu va ser una iniciativa conjunta de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona, que van crear un patronat per gestionar-lo amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans. Dos figures van ser decisives per a la creació d'aquesta institució: Ventura Gassol i el doctor Bosch i Gimpera. Els fons del museu van sortir del Museu d'Art i Arqueologia que hi havia a la Ciutadella i també del Museu Provincial situat a la Capella de Santa Àgata, al Palau del Rei (algunes peces havien estat recollides ja al segle XVIII per l'Acadèmia dels Desconfiats i per l'Acadèmia de Bones Lletres).
Obres de condicionament del Palau de les Arts Gràfiques com a seu del Museu d’Arqueologia. Moment de la construcció del sepulcre turriforme a la sala dels monuments funeraris. Sala XXXII.1934. Foto Josep Gudiol. Arxiu Mas (IAAH).
Voluntat pionera
Bosch i Gimpera, que havia estudiat a Alemanya, volia crear un museu modèlic. Pretenia que coordinés l'activitat arqueològica de tot Catalunya (i fins i tot dels Països Catalans) i que alhora servís per divulgar el passat de forma molt visual. Volia promoure la investigació, amb un programa sistemàtic d'excavacions. Va formar un sòlid equip científic amb gent procedent de l'Institut d'Estudis Catalans, com Josep de Calassanç Serra i Ràfols (pare de les historiadores Blanca i Eva Serra) i Josep Colominas; més tard serien anomenats "L'Escola de Barcelona". Ni tan sols l'esclat de la guerra va aconseguir enderrocar aquest projecte.
Treballar a la contra
Amb l'esclat de la guerra, el patrimoni artístic i cultural català va patir nombroses destruccions (especialment, amb la destrucció de temples i edificis religiosos, però també amb el saqueig de propietats particulars). La Generalitat va intentar salvaguardar tots aquests béns. Molts d'ells van ser dipositats al Museu d'Arqueologia, i alguns van ser restaurats als seus tallers. Fins i tot hi havia una xarxa de responsables territorials de patrimoni que, sense pagament de cap mena, tractaven de localitzar les peces en perill i de traslladar-les a lloc segur. Però ben aviat els bombardejos començarien a amenaçar les activitats: part del patrimoni es va haver d'embalar i de protegir amb sacs de terra (al veí Palau de l'Agricultura s'hi va instal·lar un polvorí, la qual cosa agreujava el risc d'explosió). Inclús el jaciment d'Empúries va patir les conseqüències de la militarització i a mitja guerra es van haver de paralitzar les excavacions...
Sala Funerària del MAC. Dins el sepulcre turriforme s’hi dipositaren les caixes amb els objectes retirats de les vitrines. A banda i banda del sepulcre turriforme s’hi aprecien els dos sarcòfags de marbre protegits per sacs de sorra. c. 1938. Foto Ramírez Dagarra (atrib.). (MAC. AHF)
L'exili artístic
Davant la imminent caiguda de Catalunya en mans franquistes, el Museu va decidir traslladar els materials dipositats als seus dipòsits. Els van desplaçar cap a magatzems situats en llocs rurals poc amenaçats prop de la frontera francesa. I a principis de febrer de 1939, en plena allau de la retirada, es va decidir creuar la frontera amb totes aquestes peces. 70 camions van traslladar tots els béns fins a la frontera, i d'allà van ser transportats a Ginebra, sota la custòdia de la Societat de Nacions (Boya destaca que la guerra civil espanyola va ser la primera ocasió en que la comunitat internacional es va preocupar per la possibilitat de la pèrdua de patrimoni cultural). Més tard, les peces arqueològiques serien reclamades pel govern de Franco i retornarien a Catalunya via Madrid.
Descàrrega d’obres d’art a Can Descals de Darnius. (IEC. Fons Joan Subias Galter).
Museu escapçat
El franquisme volia tornar a posar en marxa el Museu d'Arqueologia, reconvertit en "provincial" i posat sota la tutela de la Diputació de Barcelona, però Bosch i Gimpera s'havia exiliat i els membres del seu equip que no havien marxat eren sospitosos de no ser "afectes al règim". Va ser nomenat director del centre Martín Almagro, un jove falangista que havia arribat a Barcelona com a alferes de les tropes d'ocupació. Almagro va preservar l'equip de Bosch, per poder posar en marxa el museu molt ràpid, però va menystenir les seves capacitats professionals i va frenar la seva promoció. Paral·lelament el règim es va encarregar de difamar Bosch i Gimpera, tot acusant-lo d'endur-se peces d'or del museu a l'exili. Boya assegura que els registres del museu són clars i que l'acusació era "una infàmia". Al gran arqueòleg català li quedava una llarga i molt reconeguda carrera professional a Mèxic. Mai no tornaria a Catalunya.
Una gran història
L'epopeia del salvament del patrimoni arqueològic català té ingredients de pel·lícula d'espies: intrigues governamentals, disputes entre científics, bombardejos, secrets, persecució política... Per desgràcia, la història no és excessivament visual i hi ha dificultats per a transmetre-la mitjançant una exposició (no hi ha peces espectacular més enllà de les grans fotos). I, malgrat tot, la història del Museu d'Arqueologia té un gran interés, perquè, en el fons, exemplifica les dificultats patides pel conjunt de la cultura catalana durant els difícils anys de la guerra civil i, alhora, recupera aquelles grans figures de la intel·lectualitat catalana, com Bosch i Gimpera, que van intentar construir una cultura catalana de valor universal.
Foto de portada: Interior del Museu d’Arqueologia de Catalunya amb els sacs de terra protegint l’escultura de la sala d’Inscripcions Commemoratives. Finals de 1937- principis de 1938 Foto Ramírez Sagarra (atrib) (MAC.AHF).