De la connexió digital amb la terra i els instruments de corda i de les vinculacions conceptuals amb els fongs neix l’experimentació de Björk a Fossora, el seu desè disc d’estudi. L’artista ha jugat amb el terme llatí, que significa “excavadora”, i l’ha transformat en una paraula femenina, en primera persona. Però com una artista tan experimental, amb un estil poc convencional, ha triomfat durant dècades a l’escena comercial? L’artista islandesa és, indiscutiblement, una investigadora de nous sons i influències. De fet, en aquest últim disc, admet que s’ha nodrit d’estils com el reggaeton, l’afrobeat o el techno d’Uganda. Repassem la seva carrera per veure la seva trajectòria i evolució en les més de quatre dècades de la seva carrera.
Com una artista tan experimental, amb un estil poc convencional, ha triomfat durant dècades a l’escena comercial?
Debut
Tot i que fa trenta anys que Björk va publicar Debut, el disc que la llançaria a la fama internacional, els seus inicis musicals van començar als onze anys, quan destacava a l’escola per les seves aptituds musicals. La seva professora va enviar una maqueta a una ràdio nacional i li van oferir gravar el seu primer disc, entre el qual hi havia versions dels Beatles i Stevie Wonder. Ser el focus des de petita en un país amb tan poca població com Islàndia no va ser fàcil per a la petita Björk Guðmundsdóttir, que va refusar fer un segon àlbum, tot i que la seva mare insistís.
Des d’aleshores, va formar part de bandes punk com Spit and Snot, Tappi Tíkarrass i Kukl, que més endavant es convertiria en Sugacubes, el grup d’indie on seria membre durant deu anys. Islàndia era, als anys 80, tota una revolució tecnològica i mediambiental: quaranta anys després de la seva independència de Dinamarca, les primeres generacions nascudes en un país sobirà definien la seva identitat valorant la relació entre la natura i la tecnologia, i el punk era el gènere revolucionari del moment.
Quaranta anys després de la seva independència de Dinamarca, les primeres generacions nascudes en un país sobirà definien la seva identitat valorant la relació entre la natura i la tecnologia
Debut no va arribar fins que Björk tenia 28 anys, després de la separació de Sugacubes. La intenció de l’artista anomenant així al seu segon disc no era cap altra que definir el seu propi estil: aquell àlbum amb onze anys no era la seva carta de presentació real. Debut contenia la seva essència real, no aquella que li havien imposat de petita: amb tocs electrònics influenciats per artistes del moment com Brian Eno, la cantant erigia una armadura nova indie-pop que va començar-la a posicionar al mapa musical internacional. Va ser amb Post (1995) que Björk va saltar completament a la fama gràcies a singles com 'Army Of Me' o 'It’s Oh So Quiet'.
Una de les artistes més importants del segle
Amb Homogenic, el seu tercer disc d’estudi, Björk va adoptar la identitat que la va acompanyar des d’aleshores: la combinació entre una preocupació vital pel medi ambient, alimentada per la seva infància hippie als afores de Reykjavík i reflectida en sons de cordes tradicionals, i l’abraçada a la tecnologia mitjançant textures electròniques. La portada, creada per Alexander McQueen, és la part visible d’aquesta mescla: una fada mitològica sortida de la post-modernitat, convertida gairebé en cyborg. Aquesta mescla va ser l’alimentació constant dins la música de Björk des d’aleshores fins a Fossora, que inclou sons que podrien ser extrets de fa centenars d’anys mesclats amb tocs de dembow i reggaetón com a les cançons 'Ovule' o 'Atopos'.
Amb Homogenic, el seu tercer disc d’estudi, Björk va adoptar la identitat que la va acompanyar des d’aleshores
A les portes dels 2000, Björk ja era una de les veus més influents de l’indie mundialment. Protagonista de Dancer in the Dark, de Lars Von Trier, la seva primera petjada al cinema va anar acompanyada de controvèrsia, ja que el director va ser acusat d’abús sexual durant el rodatge. La nova era de Björk, símbol musical d’Islàndia, va continuar amb discos com Selma Songs (2000) o Vespertine (2001); aquest últim va ser el seu treball més introspectiu fins al moment, una declaració d’amor a la seva parella d’aleshores, l’artista Matthew Barney.
L’explosió experimental björkiana es complementava en tots els sentits, des de l’oïda a les parts visuals dels seus discos, i va anar un pas més enllà fora de la convencionalitat a Medúlla (2004), un disc creat des de la base de la veu, ple de beatboxing i altres sons vocals. Un pas molt atrevit de l’artista que va ser considerat el seu atreviment més radical fora dels marges comercials. Medúlla va ser tot un èxit que la va ajudar a seguir posicionant-se a les cimes musicals, amb col·laboracions de l’altura de Mike Patton o Razhel, cantant de The Roots. Björk utilitzava els seus concerts i la seva figura mediàtica per posicionar-se sobre problemes socials, com la independència de Kosovo o l’alliberació del Tibet, una vocació que li venia de la seva mare, l’activista mediambiental Hildur Rúna Hauksdóttir, a qui dedica dues cançons a Fossora.
Amb temes recurrents com l’amor en clau espiritual, els traumes del passat i la caça d’emocions, Björk aterra ara a Fossora precisament així: com una excavadora d’allò que viu internament
Després d’un parell de discos sense gaire repercussió, la cantante va tornar a ser notícia amb Biophilia: publicat el 2011, va ser concebut en un iPad i va ser el primer disc en format app. La seva estela no ha deixat de ser protagonista fins aleshores: amb Vulnicura (2015), coproduït per Arca, i Utopia, on l’artista i productora veneçolana apareix als crèdits com a coautora a totes les cançons, el so inconfusible de la veu de Björk s’entrellaça entre els seus mons onírics, metafísics i irreals amb sons més bàsics. Amb temes recurrents com l’amor en clau espiritual, els traumes del passat i la caça d’emocions, Björk aterra ara a Fossora precisament així: com una excavadora d’allò que viu internament, tornant a la terra vital que la va veure néixer i investigant sobre la seva pròpia maternitat i la de la seva mare. L’artista islandesa es confirma, així, que continua sent una de les artistes experimentals més importants del segle.