Davant d’una diva de les dives del pop més estimades i reverenciades dels nostres temps, podem fer dues coses: exigir-li el millor o aprovar-li qualsevol cosa, sigui el que sigui, creï el disc que creï. No ha calgut arribar a l’extrem de la segona opció: Beyoncé ha tardat sis anys per publicar el millor disc de la seva carrera. Renaissance, tota una oda a diferents gèneres de la música negra de tots els temps, és el renaixement més polític, sincer i explícit de l'artista americana. Setze cançons curulles de reivindicació cap a les comunitats afroamericanes i LGTBIQ+, de feminisme i de crítica cap a les polítiques estatunidenques conservadores que aclaparen el món sencer. Però també és una oda completa a la vida: davant la incertesa social en els últims anys, envoltats de crisis econòmiques, socials i geopolítiques, Beyoncé celebra l’existència a través de totes les seves eines.
📚'Noruega', la gran novel·la de València que explica la teva vida
Beyoncé ha tardat sis anys per publicar el millor disc de la seva carrera
Dives com ella, o com Rosalía a Motomami, han trobat en les seves influències allò que determina el seu estil únic i les han volgut homenatjar en forma de disc. Si en el cas de l’últim treball de l’artista catalana trobàvem sons com la bachata, el reggaeton, el pop, l’electropop o el jazz; en el setè disc de Beyoncé els protagonistes són el house, la música disco, el dancehall jamaicà, el techno de Detroit, el rap i altres gèneres electrònics, a banda del seu reconegut pop. La cantant neoyorquina ha volgut reivindicar moltes de les seves inspiracions artístiques creant gairebé una cançó per gènere musical. A principis d’agost, Beyoncé ens transportava al house dels 2000 amb 'Break My Soul', el primer single que va fer públic, i ara temes com 'Energy', amb els beats sacsejants gràcies a la col·laboració amb Beam, mostren una cohesió vibrant entre el seu pop característic i la música jamaicana.
La cantant neoyorquina ha volgut reivindicar moltes de les seves inspiracions artístiques creant gairebé una cançó per gènere musical
L’esquelet de Renaissence es conjuga gràcies a aquesta simbiosi d’estils i, alhora, s’aguanta gràcies a la fortalesa de la veu de Beyoncé i la seva versatilitat per encaixar en diferents registres. Un cos complet amb moltíssimes col·laboracions en la producció i en els beats. D’A.G. Cook, la ment pensant darrere del segell i col·lectiu PC Music com a co-productor de 'Thique', que aporta la base house, a Honey Dijon, la gran DJ de Chicago aclamada mundialment i productora de 'Cozy' i 'Alien Superstar', que contribueix en aquest disc com a representació del gènere electrònic des de la ciutat que el va veure néixer. Com a altres noms de capçalera, hi col·laboren Pharrell Williams, Kelman Duran -productor dominicà resident a Barcelona que viatja entre el reggaeton i l’electrònica- o Skrillex, per mencionar tan sols alguns.
Amb una primera escolta, qualsevol cau a les xarxes de Renaissence, tant aquells qui ja la veneraven com els que no eren adeptes de l’artista. Cada cançó compta amb desenes de col·laboracions més enllà de les vocals -estel·lars aparicions de Grace Jones, Tems i Beam que deixen amb la boca oberta- que afegeixen un estil propi però unit en aquesta carta d’amor a la música disco. D’això es tracta, de ballar: en una època col·lapsada per l’estrès i l'ansietat generats per la pandèmia, la precarietat i la crisi social, mediambiental i econòmica, Beyoncé reneix gràcies al ball, a les ganes de viure, a la reivindicació d'una vida millor en tots els sentits i brinda esperança gràcies als seus beats i les seves lletres. Quin millor regal artístic que un crit d’esperança a la pista de ball a través del disco i el house per encarar la vida post-pandèmica?
En una època col·lapsada per l’estrès i l'ansietat Beyoncé reneix gràcies al ball, a les ganes de viure, a la reivindicació per una vida millor
Amb Renaissence, Beyoncé proclama als quatre vents la seva nova versió: molt més directa, sincera i reivindicativa. Des de la crítica al conservadorisme americà, al feminisme i la defensa pels drets de les comunitats afro-americanes i LGTBIQ+, 'Queen Bey' aprofita la seva transcendència pública per fer bandera d’aquests temes en uns anys en què els drets socials tendeixen a minvar, amb els Estats Units com a epicentre de la moralitat. L’artista americana també ha reconegut haver fet un homenatge al seu tiet Jonny, a qui menciona a 'Heated', un gran amant de la música a qui va estar molt unida de petita i que tristament va morir de complicacions per VIH; així com “als pioners que van originar la cultura... aquells àngels caiguts les contribucions dels quals no s’han reconegut des de fa massa temps”.
Amb Renaissence, Beyoncé proclama als quatre vents la seva nova versió: molt més directa, sincera i reivindicativa
Una obra mestra esperadíssima a tot el món que, per desgràcia, també ha generat moltes controvèrsies. Per mencionar-ne només dues en una sola cançó, l’artista va haver de retirar un vers d’'Energy' en què es referia a les persones amb paràlisi cerebral com a “spaz”, un terme molt despectiu en anglès. A més, tot i tenir crèdits de producció i creació de lletra de Pharrell Williams i Chad Hugo, l’artista Kelis va reclamar-ne els drets dient que eren per un sample de les seves cançons i que els dos productors no tenien permís per utilitzar-lo tot i que haguessin treballat junts en la major part dels seus discs. Aquesta és només una mostra del que pot generar públicament una obra d’aquesta envergadura que fa anys que es cou.
Veneració a la vida, al ball, les discoteques, la música disco, house i hip-hop i a totes les comunitats que van originar-los
Veneració a la vida, al ball, les discoteques, la música disco, house i hip-hop i a totes les comunitats que van originar-los. Beyoncé sap molt bé d’on sortim, per on estem passant i cap a on ens dirigim com a grup i com a individus, però Renaissence és un cop d’aire fresc a tots aquests problemes amb influències musicals trenades a l’últim detall. Un treball únic que fa mantenir i erigir a l’artista a la cresta del pop actual.