Batalla Monumental té un problema i jo també. Anem al gra: el programa és extremadament monòton i, en conseqüència, l’espectador s’avorreix més que un nen fent la declaració de la renda. Personalment, no em fa res reconèixer que escriure aquestes línies m’ha suposat un gran esforç, i és que mai un programa havia estat tan soporífer. Monestir de Poblet contra Monestir de Santes Creus, droga dura contra l’insomni. Ni un còctel de Diazepam i vodka Knebep té tanta eficàcia per deixar-te fregit sobre el sofà.

El problema del Batalla Monumental és la seva pròpia essència. El programa és un encàrrec del Departament de Cultura i té la missió d’incentivar l’atracció pel patrimoni nacional. Però esclar, no tot el patrimoni nacional és atractiu. Empúries, Sant Pere de Rodes o la Pedrera donaven cert joc, però Poblet i Santes Creus doncs no. A més, aquest cop, a diferència de l’anterior programa, cap dels presentadors va fer l’esforç de treure suc dels murs de pedra. Que sí, que era pràcticament impossible. Però podrien haver-ho intentat.

Un lloc on hi ha enterrats tots els monarques catalans de quan mig Mediterrani ens respectava hauria de fer trempar fins i tot al més republicà dels republicans, però no: Batalla Monumental faria adormir als mateixos Jaume I i Pere El Gran, dos intrèpids que s'apuntaven ràpidament a un bombardeig, però que ara, si aixequessin el cap i veiessin l'Ivan i la Candela passejant per la seva tomba, voldrien tornar de cop al sot.

Seguint la seva desconcertant tradició d’entrar en escena amb vehicles estrambòtics, el bo de l’Ivan aquest cop va decidir plantar-se al Monestir de Poblet amb un globus aerostàtic, fet que ens va regalar la primera –però no pas última– frase absurda de la nit: “Veig que estem volant, com ens estem movent?”, pregunta. “Buenu, és l’aire que ens porta”, li responen. Visca la ciència.

Dins del recinte, poques sorpreses. L’Ivan, conscient que les explicacions dels prescriptors patrimonials eren les més tedioses de la història del programa, va decidir potenciar al màxim la seva supertècnica especial per a no haver de memoritzar dades històriques: és a dir, repetir la frase que li acaba de dir el guia i afegir-hi un “això està guanyat” al final. Podrien haver explicat que a Poblet es mengen les entranyes dels infants i després les caguen davant les seves mares i ell hauria seguit afegint un “això està guanyat” després de cada sermó.

Els seus highlights, però, van tenir lloc dins de la biblioteca i del campanar del monestir. Primer, perquè va haver de passar una bona estona amb un dels personatges més inquietants de la història de TV3, el Pare Salvador, un capellà que es dedica a enquadernar llibres. Un tio modern, sí. Mentre el monjo dibuixava línies sobre la tapa dura del quadern amb una precisió alarmant, el pobre Ivan feia cara d’estar absolutament acollonit. No n’hi ha per menys. Potser, per un moment, va pensar que darrere aquella traça s’hi amagava la capacitat d’invocar Jesús, la Verge o el puto Satanàs. A mi també em va fer por, què voleu que us digui. Després, però, l’Ivan va poder agafar aire al campanar del monestir. Llàstima que no es pogués estar de fer l’enèsim comentari digne del delegat de la classe dels dofins. Situació: set campanes de tona i mitja al seu davant. Pregunta: “Farà molt soroll?”.

Mentrestant, a Santes Creus, la Candela va haver de fer front als dos mals endèmics del programa: els guies anèmics i els infectes comentaris en off d’en Roger de Gràcia. Quarta referència a Rosalía en cinc programes del presentador principal: comença a ser més pesat que un sord amb un tambor i no hi ha qui l'aturi.

La gran sort del programa, això sí, els habitants de les zones en qüestió, sempre capacitats per provocar un somriure amb els seus comentaris genuïns. En aquesta ocasió, li pregunten a una veïna si les pedres del monestir parlen i ella respon sense embuts: "Potser hauré de fumar o beure alguna cosa diferent". Jo també, però per aguantar el següent capítol sense fotre'm un tret.