Deien els Manel que tan bo és insistir com saber-se retirar. Malauradament pel meu benestar homeostàtic, però, aquesta és una sentència que no m’aplico les nits dels diumenges, moment en què m’assec davant del televisor per seguir en directe Batalla Monumental, el programa més estrambòtic i incoherent de tota la graella de TV3. Després de la desastrosa experiència que va suposar veure els dos primers episodis, aquest cop em vaig tornar a sacrificar en nom de la història i dels nostres estimats lectors per presenciar la contesta –per dir-ne d’alguna manera– entre Sant Climent de Taüll i Sant Pere de Rodes.

Si una cosa vam aprendre en les dues primeres entregues del programa és que Batalla Monumental no és un producte de divulgació patrimonial. És un producte de contraposicions absurdes. De personatges absurds. De diàlegs absurds. En un context on tot és absurd i la persona més racional és un templer amb ganes reals d’esberlar caps –Dídac Flores, sempre al meu cor–, no es pot pretendre analitzar res sense acabar refregint les crítiques dels articles anteriors. Així doncs, és hora de fer de la incoherència un gaudi. De deixar-se portar. De recrear-se en aquest mar de disbarats dissenyat per algú amb l’ànima d’un nen voluntariós i la ment d’Albert Serra després de col·locar-se amb opi.  

Qui corre, vola

Primera escena. La presentadora encarregada de defensar Sant Climent de Taüll decideix sobrevalorar la localitat ribagorçana amb parapent, fet que, segons ella, li permetrà veure millor els nou monuments romànics de la vall. Resultat: evidentment només veu una sèrie de construccions marronoses situades centenars de metres sota els seus peus. És el que passa quan ets un humà i no un puto falcó pelegrí.

Seguim. Després se’ns promet que pintarà un quadre amb productes autòctons del Pirineu, però el cert és que l’únic que veiem és com separa un rovell de la resta de l’ou, un producte audiovisual que Atresmedia ja fa anys que ens ofereix. S’anomena Cocina con Arguiñano.

Però això no és tot. Abans d’acabar, la mateixa presentadora ens regala una frase lapidària. “Realment aquí teniu dues joies, les esglésies romàniques i aquest paisatge. Això Sant Pere de Rodes no ho pot superar”. Esclar que no, perquè Sant Pere –situat entre Port de la Selva, Cadaqués i la Badia de Roses– és més lleig que el polígon de Martorell.

El silenci està infravalorat

La interpretació de Taüll, però, rep la categoria d’obra mestra si es compara amb la que perpetra el presentador a Sant Pere de Rodes, on arranca amb una posada en escena reveladora. “La història del monestir és fascinant. Per pujar fins allà com ho feien, a l’edat mitjana?”, pregunta. La resposta, contra tot pronòstic, no és amb Jeep. Tampoc amb moto. Tampoc amb telecadira. “Doncs caminant”, li respon la guia local. Ovació per al presentador, que després de rebre una plantofada en forma d’obvietat segueix tenint esma per fer la seva cara de sorpresa inalterable, digna d’un adolescent que acaba de descobrir les palles.

Els highlights de Sant Pere de Rodes, però, no acaben aquí, i és que més tard la CCMA decideix regalar-nos els trenta segons més incòmodes de la dècada a la nostra. El retorn del 3XL? Una plataforma en streaming? Cares noves a la redacció? Una polla com una olla, aquí teniu una escena on tres aspirants a monjo –presentador inclòs– exclamen un “ohhhhhhhhhhhh” infinit que se suposa que ha de servir per connectar amb Déu.

La resta, doncs el de sempre. Un historiador amb mala hòstia a qui no li fa gaire gràcia que li toquin les monedes –sort en tenim, de personatges com ell–, i més acudits dolents de Roger de Gràcia, aquest cop centrats per partida doble en les ungles de Rosalía, una tendència més inquietant que graciosa. Vaja, com tot el programa.