Durant molt de temps, Catalunya ha volgut presumir d'europeisme, i això ha provocat un allunyament del continent africà del nostre imaginari. Ara bé, tot i que sovint en siguem poc conscients, l'Àfrica està molt a la vora. La distància entre Barcelona i Madrid, en línia recta, és de 506 quilòmetres; de Barcelona a Alger, en línia recta, tan sols n'hi ha 522. Si tenim en compte que fins al segle XX les autopistes de la comunicació eren marítimes, hem d'imaginar que les relacions entre l'Àfrica i Barcelona van ser molt estretes. Ara, les relacions entre la capital catalana i l'Àfrica, passades i presents, es fan evidents al llibre La Barcelona africana de Joan M. Serra (Cossetània Edicions). El geògraf Joan M. Serra ja havia estat autor de La Barcelona britànica i irlandesa, del mateix editor.
Escultura al general colonialista Joan Prim al Parc de la Ciutadella. Foto: Magnificus.
Per aprendre molta història
Serra té molta habilitat per fer atractiu aquest tema absolutament desconegut per a molts barcelonins. Demostra un instint assassí per trobar les anècdotes més sucoses, però alhora il·lustratives. La part més forta del llibre, sens dubte, és la referent a la història de les relacions catalano-africanes. Serra sorprèn, per exemple, en destacar la intensa relació entre el cristianisme barceloní i el nord-africà, i recorda que una part significativa dels sants venerats a Barcelona eren originaris del Magrib. És especialment interessant, pel que té desconegut, el capítol sobre la instal·lació dels africans a Barcelona, en temps de les conquestes "àrabs" (que eren més aviat berbers). Serra analitza també l'expansió catalana a la Mediterrània a l'Edat Mitjana, però posa de manifest que alhora que grans campanyes militars, també va haver-hi intercanvis comercials de gran importància que van ajudar a consolidar el potencial català.
Escultura d'Antonio López. Foto: Jordi Ferrer.
Detalls desconeguts
Serra té una gran capacitat per trobar històries desconegudes de la ciutat. Des de la presència de moriscos expulsats de Barcelona a Tunis, on van continuar parlant en català, fins a la presència de creus coptes als museus barcelonins. O la presència de l'Àfrica en la literatura catalana, associada a la presència d'autors africans a Barcelona. El món de Serra és un món de relacions mútues, en què la influència africana sobre Europa també existeix.
No estalviar-se incomoditats
Joan M. Serra no evita els temes incòmodes. No vol fer un cant a l'harmonia viscuda entre Catalunya i el continent africà, sinó que posa de manifest que les relacions amb freqüència van ser extremadament hostils. No estalvia referències a les guerres, al tràfic d'esclaus, a la repressió contra els migrants (potser tan sols liquida amb excessiva pressa la participació de les tropes mores en la conquesta de Barcelona, que tanta empremta va deixar a l'imaginari popular). I, evidentment, recorda el paper de Barcelona en el colonialisme. No és estrany que, fa poc temps,una exposició al Museu de Cultures del Món recordés que la capital catalana també va ser la capital colonial de la Guinea Espanyola.
La Barcelona més afro
La Barcelona africana no només ens parla de la ciutat del passat, sinó que també fa un repàs a la ciutat del present, i als estrets contactes que hi ha en l'actualitat entre l'Àfrica i la capital catalana. Uns contactes que són alhora comercials, universitaris, literaris, científics, esportius... La voluntat de Joan M. Serra és oferir una visió el més plural possible de la relació entre Barcelona i el continent africà.
Els porxos d'en Xifré. Foto: Marcus Obal.
Invisible
Un barceloní pot passar-se dies circulant per la seva ciutat sense trobar més empremta africana que la presència de manters i de carnisseries islàmiques al centre de la ciutat. Si bé les relacions entre Barcelona i el continent africà han existit i continuen existint, no són gaire visibles en el dia a dia. Joan C. Serra intenta aportar el màxim d'imatges sobre la Barcelona africana: des del cap d'un magrebí esculpida a la Torre del Moro d'Horta, fins a la cèntrica Casa Amatller, construïda amb els diners d'un fabricant de xocolata, passant pels porxos del negrer Xifré o pel Banc Hispano-Colonial de la Via Laietana. De tal forma que, després de llegir La Barcelona africana, ningú podrà tornar a passejar la capital catalana mirant-la amb els mateixos ulls.
Foto de portada: el Palau Marc, actual seu de la Conselleria de Cultura, va ser la mansió del traficant d'esclaus Tomàs Ribalta. Foto: Kippelboy.