Fa anys una imatge dels meus estius era l'avioneta amb propaganda rectangular que sobrevolava la platja. Imaginava el conductor: “vinga, som-hi, anar i tornar tres vegades i agafar velocitat que si no la lona no queda llisa” (però on s'enlairava i on aterrava aquella avioneta?). Minut de glòria davant d'una platja plena a qui quedava el missatge gravat a les retines, un heroi aeri amb casquet i ulleres en un impacte publicitari lluny encara dels algoritmes i les cookies. L'estiu també eren els fils de greix del pernil tendre del meló amb pernil i el suc de llima del final del Calipo en envàs de cartró cònic. Totes les cançons de tots els concerts de festes majors de tots els pobles de prop del meu poble. Ara han estat el Perro Sánchez, els vots blaus de Madrid arribant a última hora i el rosa Barbie desmuntant tot allò que encarna. L'estiu és el foc, sempre. El tram en vermell de Google Maps que sap quants cotxes hi haurà quan jo hi arribi. Que no mori José Luis Perales. Esquarterar cossos, mostrar cossos i generar debats repetits i previsibles.

Aquest estiu per mi també ha estat València i Alacant, on se sent més català del que imaginava, i no hem pogut evitar els ulls còmplices (és trist, en el fons, que faci aquesta mena d'il·lusió) de quan sentim que tracem el dibuix d'un territori més enllà del principat. Com si l'heroi de l'avioneta fes la costa avall, avall, unint-nos a tots aquests tossuts de parlar català. Els del Cavall Fort i el Camacuc de Borriana. He pensat en Àusias March, inevitablement, que va néixer a Gandia. En la llengua de la seva poesia. Quan el poder de la imatge no tenia res a veure amb el del nostre món, ell articulava comparacions potentíssimes, sempre per explicar la seva desgràcia amorosa: el malalt que torna a caminar i cau cada vegada però s'aixeca i segueix malgrat el cos adolorit, el nàufrag que veu on es pot agafar per no ofegar-se però té tan mala sort que no hi arriba perquè el mar se l'emporta. Així és de desventurat per arribar a l'estimada. Quan demana ajuda als vents perquè el tornin a prop d'ella diu que la mar bullirà com la cassola al forn.

L'estiu també eren els fils de greix del pernil tendre del meló amb pernil i el suc de llima del final del Calipo en envàs de cartró cònic

Hi penso cada vegada que veig l'arròs a la paella i quan no me'n surto amb les comparacions. Ell explicaria millor que bevíem el culet del gelat de llima com si fos una copa de Vega Sicilia de més de deu anys. Que ballàvem als concerts de les festes majors com si la música ens enverinés del desig de desitjar. És el primer poeta en llengua catalana. Fins que no arribem a March (i ell mateix ja diu que s'allunya de l'estil dels trobadors), la poesia —la prosa no— és en occità; és el creador de tota una manera nova de mirar-se i de conceptualitzar l'amor. Cent vint-i-vuit poemes, uns deu mil versos de fervor i de desesperació. “Callen aquells que d'amor han parlat”, perquè ell és el més gran amador. Del de l'avioneta de Nivea a Ausiàs March. Ben bé que els camins mentals d'un mes d'agost són inescrutables.