Fa gairebé una dècada que col·laboro amb Cavall Fort i El Tatano. És un honor i un privilegi entrar a casa dels petits amb receptes a l’abast de tothom perquè s’animin a cuinar en família. Ens les pensem molt, aquestes receptes, no pas jo sola, sinó amb la complicitat de part de l’equip de la redacció. Les receptes no són a la babalà, responen a uns criteris establerts per les revistes, amb els que jo combrego totalment. Evidentment, han de ser receptes que puguin fer els nens sols —les de Cavall Fort— i amb les famílies —les d’El Tatano—. Han de ser receptes que no siguin gaire llargues ni amb moltes passes, perquè els nens no hi perdin l’interès, i amb ingredients fàcils de trobar. Ens les pensem molt, les receptes, però no només des de la vessant didàctica, sinó també cultural: som curosos amb les temporades, promovem les festes pròpies i evitem els aliments de l’altra punta del món. L’objectiu és entusiasmar amb el que ens fa sentir que som part d’una cultura i d’un territori, amb allò que ens identifica i que ens arrela. 

Cavall Fort i El Tatano són publicacions que van més enllà d’entretenir els infants. L’extens equip que les crea saben que treballen amb material sensible i que el contingut de les revistes ha de transmetre valors. L’objectiu no és vendre sinó ajudar a formar persones. No seré tan superba de creure que les receptes publicades al Cavall Fort fan millors persones, però m’agradaria pensar que engresquen a omplir el cistell amb els aliments que pertoquen a cada estació de l’any, fan lluir la nostra cuina tradicional i preserven les paraules i construccions lingüístiques quotidianes. 

Les receptes de Cavall Fort són curoses amb les temporades, promouen les festes pròpies i eviten els aliments de l’altra punta del món

Que sí, que sí, que això és important. Que potser hem après a dir "nogensmenys", "si més no" o "malgrat tot". Però cada dia, cada dia, sento a dir coses com: "El aigua no sap ni olora a res". No cal que us digui que se m’ericen els pèls quan ho sento, malgrat la frase és certa: l’aigua no té cervell, per tant, no sap res, i tampoc té nas, per tant, no olora res. Però d’entrada, l’aigua és femenina! I les coses no tenen capacitat de percebre sinó que som nosaltres que percebem el gust o l’olor. De manera que l’aigua no té gust de res ni fa olor de res. 

Quan jo era petita, Franco era encara viu, l’escola era en castellà i, malgrat que a casa sempre hem parlat en català, posàvem la roba en una "bolsa", escombràvem l’"alfombra", canviàvem les "bombilles" de les làmpares, vigilàvem amb els "enchufes" i de tant en tant menjàvem un "pastel". També anàvem a la "peluqueria" i tiràvem les cartes amb "sello" al "buçó". Amb l’esforç i la perseverança de Ràdio4, Catalunya Ràdio, TV3, Cavall Fort i l’escola en català, vam normalitzar la nostra llengua i vam escrostonar els barbarismes fins al punt que aquelles castellanades ens molestaven, ens grinyolaven, i les vam superar: bossa, estora, bombetes, llums, endolls, pastís, perruqueria, segell i bústia sortien ben orgulloses a les converses. 

Les receptes de Cavall Fort engresquen a omplir el cistell amb els aliments que pertoquen a cada estació de l’any, fan lluir la nostra cuina tradicional i preserven les paraules i construccions lingüístiques quotidianes

Fa temps que els lingüistes ens adverteixen que estem reculant. Les causes són diverses, però la globalització i la irrupció de les xarxes socials amb el consegüent afany d’arribar al màxim d’audiència possible –i, per tant, el castellà guanya– són determinants. Que el regidor de cultura de Borriana hagi anat a retirar personalment de la biblioteca local les revistes en català és una amenaça que va més enllà de l’anècdota. El regidor ha anat a ensenyar la poteta. M’hi aposto un pèsol que primer ha hagut de buscar l’adreça de la biblioteca a Google i activar el GPS per arribar-hi i, un cop ha trobat la porta, ha fet aquest gest tan teatral de posar els collons sobre la taula i requisar els exemplars. Els qui aplaudeixen la decisió política potser no s'adonen que el boomerang els retornarà atacant amb més fúria. Es comença eliminant quatre revistotes incòmodes al règim i s’acaba amb l’alumnat al pati cantant proclames feixistes amb el braç alçat a l’astre rei. Oju!

Cavall Fort és un tresor i l'hem de protegir.