De mica en mica tornem a la vella normalitat i amb ella els festivals de música multitudinaris. Els que no acaben d'arribar, son els artistes internacionals, circumstància que han aprofitat les nostres bandes per situar-se al capdavant dels cartells d'esdeveniments com el Cruïlla o el Vida. Gaudim, doncs, d'un estiu de festivals que sonaran a quilòmetre zero.
La mida importa
La mida que ocupen al cartell d’un festival les bandes que hi actuen són com els discursos del rei: tothom pensa que no són tan importants, però tothom se’ls mira. En parla. I els critica. Hi ha ben poques coses en què la cultura catalana hagi anat a millor aquests mesos de pandèmia: la posició als cartells dels festivals de les nostres bandes, és una d’elles.
Quin lloc han ocupat els artistes catalans als cartells dels principals festivals que se celebren a Catalunya ha estat un motiu de debat recurrent els darrers anys. Una història que ha portat a controvèrsies esperpèntiques com la retirada d’una acreditació a un periodista per part del festival Primavera Sound (hola, Jordi Bianciotto!), tal com va denunciar fa un lustre el Sindicat de Periodistes de Catalunya.
En general, la tipografia a un cartell com més gran, millor. Millor per a la banda. Condicions més atractives: tocar més tard, a un escenari gran, a un franja més exclusiva, no coincidir amb cap altre cap de cartell... Tots coneixem el truc d’”haver tocat a X festival”. Sí, a les 17:30h, a un escenari petit i davant quatre gats; no seria ben bé el mateix que fer-ho ja de nit, quan les llums llueixen i a un dels escenaris principals.
La classe mitjana i la lletra petita dels festivals ja n’ha tingut d’artistes catalans els darrers anys. Tampoc moltíssims, no ens enganyem. I faltava assimilar-se als cossos de text més totxos.
Hot Chip van ser un dels caps de cartell de l'edició del 2019 del Vida Festival. Foto: ACN
Ulleres de sol i gotetes de cervesa
En pocs dies, amb l’arribada del pantaló curt (si és que no el porteu ja), ens caurà –una mica– la mascareta, no arreu, però ja és un pas, i tornaran els festivals. Es desplegarà l’antiga-nova normalitat. De cicles de concerts ja fa setmanes que se’n celebren (com per exemple, als Jardins de Pedralbes), però per allò de les d’ulleres de sol, els grups diversos i a grapats, un rere l’altre, les gotetes de cervesa freda caríssima corrent pels dits de la mà, caldrà esperar una mica més: fins a principis de juliol, quan el Vida Festival torni a celebrar-se a la Masia d’en Cabanyes.
Aquest any el festival ha decidit que tot siguin artistes del circuit estatal al cartell. “Portem treballant des de març de l'any passat pensant en què passaria amb els grups de casa. I en aquest sentit pensem que havíem d'estar al costat dels nostres artistes”, destaca el seu director, Dani Poveda en una entrevista a la revista MondoSonoro. De la cinquantena d’artistes que hi tocaran, més de la meitat seran catalans. I excepte les madrilenyes Hinds, que hi toquen dijous, tota la resta d’artistes ocupen les principals posicions del cartell. Love of Lesbian fins i tot clouran la tercera jornada del festival, la del dissabte.
Un escenari ben diferent del de fa dos anys. El 2019 calien ulleres amb molts augments per a endevinar algun artista català: Cala Vento, Pau Vallvé o Ferran Palau. De dones catalanes, ni tan sols amb tots els augments del món: no n‘hi havia. Beirut, Hot Chip o Madness van ser els darrers caps de cartell de l’edició prepandèmia a Vilanova.
Catalans en massa
Una setmana després arribarà el torn del Cruïlla, el primer festi en format massiu a Europa. El recinte del Fòrum acollirà 25.000 persones cada dia. Si bé aquí el canvi no ha estat tan radical, també hi ha hagut una incursió cap al cim del cartell dels artistes catalans: si fa dos anys només Love of Lesbian hi destacaven amb lletres gruixudes, i una renglera per sota, ho feien Els Pets... Enguany, no hi ha ningú a l’alçada dels LOL, on hi ha en canvi veterans com Leiva o Morcheeba, però són fins a nou els artistes catalans que ocupen la classe mitjana del festival: des de Delafé, passant per La Casa Azul o Senyor Oca.
D’exemples del tourmalet dels artistes catalans a la cartelleria estiuenca, n’hi ha més. El Share Festival, una iniciativa amb vocació inclusiva, amb el bo i millor dels grups etiquetats com a música urbana. Al Share també s’ha servit un plat de fesols de Santa Pau: Oques Grasses o Morad, amb alguna espècia de l’altra banda de l’Atlàntic: Anuel AA. L’anterior edició només comptava amb l’exOperación Triunfo, Alfred, i Nil Moliner.
Els nord-americans Black Eyed Peas actuant al festival Cruïlla de Barcelona. Foto: ACN
La patata i el moniato
Als cicles de concert d’estiu també s’han vist reduïts els artistes internacionals. És fàcil veure-hi grups catalans repetits un cop i un altre: Manel, Maria Arnal i Marcel Bagés, Stay Homas… Els cartells s’assemblen, és clar. Com deia Nando Cruz a un article a El Confidencial, ja abans de la pandèmia hi havia un mal estès, el dels “festivals clon”: la concentració d’agències a capitals com Londres feia dels cartells una mateixa cosa amb nom diferent. La patata i el moniato. No ben bé el mateix. Però família.
No cal ser un especialista del sector per entendre que hi ha moltes menys bandes de fora del país girant, que és més barat tancar un cartell de grups nacionals que pagar els caixets dels pocs grups que corren per Europa, i competir en dates i rutes dissenyades al mil·límetre amb altres festivals. És un any excepcional. I en aquest any excepcional sembla que els artistes catalans han pujat un esglaó a la programació de molts festivals. Aposta o conjuntura? La resposta, als cartells de parets i bocanes d’aire dels pàrquings el 2022.