Tarragona, 19 d’octubre del 1591. Fa 435 anys. Monsenyor Joan Terès i Borrull, arquebisbe de Tarragona —i, per tant, màxima autoritat eclesiàstica de Catalunya— obria la primera sessió del 132è Concili de la Província Eclesiàstica Tarraconense (diòcesis de Tarragona, Barcelona, Tortosa, Lleida, Urgell, Solsona, Vic, Girona i Elna). En aquell concili, l’arquebisbe i els bisbes catalans debatrien qüestions diverses de tipus pastoral que afectaven la feligresia de llurs diòcesis. Com, per exemple, l’amenaça protestant que planava des de França. O la projecció d’aquesta amenaça a través de l’espectacular flux migratori occità cap a Catalunya, que s’estava produint des del meridià del segle, coincidint amb l’esclat de les mal anomenades Guerres de Religió franceses (1562-1598).
La llengua, nervi de la identitat de Catalunya
Però el debat principal d’aquell concili giraria al voltant de la llengua. L’ús del català a l’àmbit eclesiàstic havia esdevingut un problema greu. La cancelleria hispànica de Felip II havia intensificat la maniobra de substitució del clergat català i de la llengua catalana a l’àmbit eclesiàstic, iniciada un segle abans amb la inoculació de la Inquisició hispànica (1487), amb la introducció d’abats castellans a Montserrat (1493) i amb la prohibició del català al Tribunal del Sant Ofici (1561). Mesures que tenien el propòsit claríssim de castellanitzar la societat catalana. Fa cinc segles, el poder hispànic ja era conscient que el nervi de la identitat de Catalunya era la seva llengua. I que la dominació de Catalunya només l’aconseguirien amb la destrucció de la seva identitat; és a dir, de la seva llengua.
Per què era tan important la llengua de la litúrgia?
Des de la clausura del Concili Contrareformista de Trento (1563), les jerarquies eclesiàstiques havien dictat l’obligació que la missa i els principals sagraments de la litúrgia catòlica s’oficiaven en llatí. Però el sermó —el discurs que pronunciava el rector parroquial per exposar la doctrina i ensenyar els valors de la fe— es continuaria divulgant en la llengua de cada territori. Principalment, perquè el llatí era una llengua totalment desconeguda per la quasi totalitat de la societat del món catòlic de l’època. I aquest sermó no tan sols havia de ser intel·ligible, sinó que havia de contenir una càrrega doctrinària. Des de l’Admonitio Generalis promulgada per l’emperador Carlemany (789), el sermó parroquial era “l’instrument” de difusió de la ideologia del poder cap a la societat.
Què pretenia la cancelleria hispànica de Felip II?
L’objectiu de la cancelleria de Felip II —el nucli del poder central de la monarquia hispànica— era claríssim: completar l’estratègia iniciada un segle abans (1479) pels Reis Catòlics. Perquè, si bé és cert que la unió dinàstica peninsular havia creat un edifici polític d’arquitectura confederal (on Catalunya tenia una relació bilateral pròpia i singular amb el poder central hispànic), també ho era que, des de l’inici de l’existència de la monarquia hispànica (1479), s’havien implementat polítiques i creat institucions que tenien l’objectiu de transformar el trenca-closques hispànic en un estat centralitzat i uniformitzat. La destrucció de la identitat catalana —a través de la inoculació de la Inquisició, per exemple, que seria la primera institució centralitzada, però d’àmbit supranacional— formava part d’aquesta estratègia.
La llengua eclesiàstica podia alterar el paisatge lingüístic d’una societat?
La resposta a la pregunta és que sí. La llengua dels sermons —pel fet de ser la llengua de les persones lletrades i d’una de les institucions del poder— tenia prestigi i ascendent entre les societats de l’època moderna (segles XVI-XVIII). De fet, per a citar dos exemples propers, direm que l’Església aragonesa va tenir un paper decisiu en la desaparició de l’aragonès a bona part del país, substituït pel castellà a la vall de l’Ebre i al Baix Aragó durant aquests segles “moderns”. I el mateix paper tindrien —durant la mateixa època— l’Església navarresa, impulsant la substitució de l’eusquera pel castellà en bona part de Navarra i d’Àlaba. I l’Església murciana, suplantant el català pel castellà a la vall del Vinalopó (al sud del País Valencià), fent ús d’una substitució demogràfica.
Parlant del País Valencià...
L’arquebisbe Terès era un gran coneixedor de la realitat del País Valencià. Hi havia estudiat i havia estat professor a la Universitat de València (1566-1572). I havia conegut el resultat de la devastadora derrota de la revolució de la Germania (1520-1521), que havia ambicionat convertir el País Valencià en una república mercantil. La noblesa valenciana, agraïda al poder central hispànic per la seva intervenció en la derrota de la revolució agermanada, s’havia passat, en bloc, a l’ús i el conreu del castellà, la llengua del poder central hispànic. La gran fàbrica de cultura que havia estat el País Valencià durant el fabulós segle d’or valencià (s. XV) llanguia a l’imperi de la derrota i de l’autoodi. I l’Església valenciana, dirigida per arquebisbes castellans, era “l’instrument” del poder per a castellanitzar les classes populars.
Què va passar en aquell concili de la Tarraconense? Quines mesures va promoure l’arquebisbe Terès?
A la conclusió del concili, Alexandre Cendra, canonge de la catedral de Tarragona, llegiria els nous capítols de la constitució conciliar —redactada per l’arquebisbe Terès, Pere Jaume, bisbe de Vic, i Pere Aguiló, prior d'Escaladei—, que manaven que a Catalunya tots els rectors parroquials havien de pronunciar el sermó en la llengua del país. En català. D’aquesta manera, l’Església catalana del 1591 se situava clarament al costat del poble de Catalunya i de la seva identitat, la llengua. Han passat quatre segles i mig i l’estratègia del poder espanyol no ha variat. Continuen pensant que la dominació de Catalunya rau en la destrucció de la seva identitat: la llengua. Però, en canvi, una part de l’Església de Catalunya —la del cap i casal— ja no és catalana. Ha esdevingut “un instrument” del poder espanyol.