La matinada del 31 de juliol a l’1 d’agost, l’Antoni Areny dormia plàcidament després d’una jornada intensa de feina al camp. No tenia noció del que passava al seu costat, de tan adormit com estava. Tampoc va escoltar com el seu mig germà s’aixecava del llit que compartien i sortia de l’habitació del Mas de la Costa (o Cal Gastó), escoltant unes veus internes dins el seu cap. Encara menys va parar atenció al moment en què Pere Areny agafava l’arma, premia el gatell i li esclafia el cap, deixant restes viscoses de massa encefàlica enganxades a les parets i regalimant màrfega avall. El fratricidi va sacsejar tot el Pirineu andorrà i va qüestionar els fonaments d’una societat tranquil·la gens acostumada als desgavells.
El que va passar després va ser una mescla entre el desconeixement, els prejudicis i la necessitat precipitada d’agafar les regnes que tenia l’ordre públic a Andorra, un país pobre a cavall entre els maquis i el nazisme. El judici va ser un enganyabadocs, els magistrats anaven ben perduts i es van ometre detalls crucials en la sentència, un pes que s’ha anat arrossegant amb el pas del temps i que ha sembrat la culpabilitat a la zona. El 18 d’octubre de 1943, poc més de 2 mesos després del crim i sense tenir un tracte just ni proporcional, el fratricida Pere Areny va ser sentenciat a la pena capital i va convertir-se en l’últim condemnat a mort d’Andorra. Tenia 29 anys.
L'habitació on va cometre's el fratricidi. / Àlex Tena
El llibre que trenca amb el trauma
Segons la costum, quan hi havia una mort violenta al Pirineu, el batlle picava el cap del mort tres vegades amb un pal mentre deia “mort, qui t’ha mort?” en el moment d’aixecar el cadàver; així era com s’asseguraven que el cos estava ben estabornit. La setmana passada va sortir a les llibreries Morts, qui us ha mort? (Comanegra), la crònica novel·lada que Iñaki Rubio ha escrit per donar una nova interpretació al cas. Han sigut més de 3 anys de documentació i investigació exhaustiva per fer una contraportada del succés i demostrar l’escarni públic i la ignorància judicial que va viure’s el 1943.
“El simulacre, el judici i el context de guerra mundial fa que s’executi la sentència en dos dies, es procedeix a la seva lectura pública i s’executa d’una manera brutal”, explica Rubio. No hi havia precedents recents. L’última condemna a pena capital datava de 1896 – el reu va acabar sent sentenciat a presó perpètua – i no hi havia constància de com actuar. En aquell moment, l’administració es recolza en el Manual Digest – llibre del segle XVIII que recull els usos i costums andorrans des de l’època medieval – i engega un engranatge precipitat que acaba amb l’afusellament del fratricida davant de tot el poble. Ara sabem que qualsevol persona podria aixecar la veu per demanar clemència i, d'haver passat, no s'hagués pogut matar a en Pere. Ningú va fer-ho. I la versió oficial, la del germà boig que mata a l'hereu per diners, s’ha anat engreixant durant més de 75 anys. Al voltant, silenci i culpa.
La Casa de la Vall, on Pere Arenys va restar tancat fins la seva execució.
Dins les pàgines, l’Iñaki Rubio fa un exercici narratiu per humanitzar cadascun dels personatges i investigar en les seves sensacions més profundes, intuint pensaments i calcant – possiblement – la petjada de tots els que hi apareixen. Es tracta d’una recreació detallada i polida sobre una època enemistada amb la llibertat; una mescla entre crònica periodística i novel·la històrica que parla d’un context extremadament primitiu, allunyat de la llibertat individual i sentenciat a la tradició més arcaica i barroca.
La importància de la salut mental
“Els fets que passen el 1943 són conseqüència d’un problema de salut mental”. El qui parla és en Jordi Mas, un del hereus dels Gastó per línia successòria i responsable d’haver donat accés a documentació restringida a l’escriptor– tot i que la sentència és pública, el sumari no pot consultar-se fins passats 100 anys. Si bé és cert que la pandèmia o els Jocs Olímpics de Tòquio han tornat a posar en valor la salut mental, en aquell moment era un tema amagat, incomprès i estigmatitzat. La ignorància impregnava qualsevol racó. Avui sabem – intuïm, més aviat – que Pere Areny patia una malaltia mental greu i que, probablement, era esquizofrènia - igual que la germana que va quedar viva, l’Àngela.
L'escriptor Iñaki Rubio a Casa Gastó, ara en plena rehabilitació. / ACN
“En aquest context, molt rústic i de muntanya, amb gent amb poca o cap formació, s’espera que una persona com en Pere es comporti com una persona normal i el tracten com el tracten, i mai podia ser una persona normal”, explica l’Iñaki Rubio. El tractament humà que ha donat a tots els personatges, especialment al fratricida, ajuda a crear consciència i a no culpabilitzar gratuïtament els actes d’algú que no està bé en un context de marginació i menyspreu; molt menys encara en un procés judicial que no només no va tenir en compte aquest factor, sinó que no va tenir cap garantia legal.
“Van fer-ho amb la decisió prèvia del qui la fa la paga i van decidir una cosa molt bèstia, que és afusellar en mig de la plaça pública un malalt mental de 29 anys; és un fet de vergonya de societat i de país, i el llibre fa que, per primera vegada, la societat andorrana pugui tractar-ho d’una manera clara i fer-se preguntes”, celebra en Joan. I ho diu des de la tranquil·litat de qui, per fi, s'ha tret un pes de sobre i pot respirar en pau.