The Adam Project és la típica pel·lícula de diumenge a la tarda. I potser aquesta definició és massa genèrica - de seguida concretarem més -, però és que la proposta de Shawn Levy també ho és. Repetint amb el mateix actor que li va donar bons resultats l’any passat a Free Guy, Ryan Reynolds, el director ens ofereix una mescla de ciència-ficció, comèdia i drama, més entretinguda que original, i amb l’objectiu clar d’agradar a tots els públics. El resultat funciona prou bé; no hi ha espai per l’avorriment i, fins i tot, emociona, però és d’aquells casos en què s’agraeix l’estrena directa a Netflix per estalviar-se el trajecte fins al cinema per anar a veure una pel·lícula que ja hem vist abans.
La versemblança en un segon pla
La premissa de The Adam Project és complexa, però el guió la dona molt mastegada per assegurar-se que no perd a cap espectador. Adam Reed vol viatjar en el temps des del 2050 al 2018 per retrobar la seva parella, però un accident el fa aterrar al 2022. Que ho faci precisament a casa seva, on aquella nit resulta que el seu jo de 12 anys s’ha quedat sol, és només una de les moltes conveniències de guió que ens trobem al llarg del film, i és que la versemblança queda sempre relegada a un segon pla, en benefici de l’entreteniment.
A partir d’aquí, la dinàmica entre els dos Adams es converteix en la base principal de la pel·lícula, i junts viatjaran al 2018 per intentar salvar el món i, sobretot, a ells mateixos, reconnectant amb el pare que havien perdut. Curiosament, serà en aquesta part més íntima i personal on la pel·lícula brillarà més, per davant de les escenes d’acció, que compleixen el seu paper sense coreografies gaire impressionants ni cap aspecte especialment memorable.
The Adam Project és una mescla de ciència-ficció, comèdia i drama, més entretinguda que original
Homenatge als clàssics del gènere
En segona posició darrere l’interessant drama familiar queda la comèdia, que funciona força bé, però a mitges, amb una de cada dues bromes aconseguint fer gràcia, i l’altra meitat fent-se una mica pesades. És una ràtio que s’ha d’acceptar quan tens a Ryan Reynolds fent de Ryan Reynolds en aquest paper ja habitual seu d’heroi divertit i extremadament xerraire, sumat a la seva versió de 12 anys encara més bocamolla que interpreta Walker Scobell, una de les sorpreses positives de la pel·lícula pel que fa als actors.
Qui ja sabíem que ens oferirien bones interpretacions com a pares del protagonista eren Jennifer Garner i Mark Ruffalo, aquest segon amb més oportunitats de demostrar la seva vessant còmica en escenes d’acció tal com ens té acostumats en el seu paper de Bruce Banner a l’Univers Cinematogràfic de Marvel. També des d’aquest univers arriba Zoe Saldana, tot i que el seu personatge està poc desenvolupat, igual que el de l’antagonista a qui dona vida Catherine Keener, de qui no s’exploren prou les seves motivacions, provocant que el conflicte amb els protagonistes perdi intensitat.
Al cap i a la fi, The Adam Project vol retre homenatge a clàssics de la ciència-ficció dels 80 com Retorn al futur o La guerra de les galàxies, però ho fa repetint les fórmules que ja hem vist altres cops, de manera que el protagonista, l’antagonista i l’acció acaben sent força genèriques. Tot i això, aquestes fórmules acostumen a funcionar, i, en general, aquí també ho fan, potenciades per una comèdia plena de ritme i, sobretot, una relació pare-fill que exerceix com a cor emocional de la pel·lícula.