Qui digui que les sèries són només un pack d’entreteniment, no ha fet prous maratons. Clar que amorrar-te a la pantalla durant hores té un primer objectiu d’oci i esbarjo, però si una cosa ens han deixat clares les grans sèries de culte dels últims anys és que tots els arguments contenen certs indicis de quotidianitat, de fets i problemes tan reals com la vida mateixa. És igual que hi hagi dracs enormes traient foc pels queixals o nens que desapareixen misteriosament en menjadors de cases alienes; si ens hi fixem bé, ens podem sentir identificats amb qualsevol història o amb els molts sentiments que senten els seus personatges.
Hi ha sèries que s'atreveixen i parlen de coses necessàries, sèries on pesen més la reflexió, la reivindicació i la crítica que la mera distracció. Directament i sense embuts. Com aquestes, que ens fan passar una molt bona estona, sí, però que furguen sobre la història del col·lectiu LGTBIQ+ per naturalitzar la seva existència. En la setmana de l’Orgull 2021 (i en qualsevol altra, també), aquestes són les 7 sèries imperdibles perquè tinguis una visió 360º del món que t’envolta.
La Claire i en Josh són parella fins que ella, ja en la primera escena, li diu que haurien de tallar. El motiu? Creu que ell és gai. En Josh es queda de pasta de moniato però tarda poc en ser conscient de la veritat: la Claire té raó. A partir d’aquest començament més freqüent del que creiem, aquesta comèdia dramàtica de Netflix navega per les relacions familiars i romàntiques del protagonista, qui ha de readaptar la seva vida mentre es veu abocat a explorar temes com les malalties mentals. Necessitaràs molts mocadors per eixugar-te les llàgrimes (de riure) que et cauran. Bé, i alguna d’emotiva, també.
Tot i que se n’ha parlat un munt, Sex Education no cansa. És un must per qualsevol ment oberta que vulgui ampliar el seu coneixement sobre educació sexual, fugint dels tabús i els estereotips. Se centra en un grup de joves que indagan sobre la seva sexualitat durant l’adolescència, gràcies a l’obertura d’un negoci d’assessorament sexual creat per dos alumnes. Comèdia adolescent (i no tant adolescent) per veure que el coneixement és crucial, sobretot per eliminar lacres lgtbifòbiques. El 17 de setembre Netflix estrena la seva tercera temporada.
Els Javis van marcar un abans i un després en la cultura serièfila portant la vida de Cristina Ortiz, alies La Veneno, a les pantalles de mig món. La vedette va ser una de les primeres dones en visibilitzar el col·lectiu transexual a Espanya i a dia d’avui és una de les icones LGBT més importants. La sèrie passeja per les llums i ombres del personatge, per les experiències d’una persona summament explotada per la popularitat mediàtica televisiva i, sobretot, per una dona que va atrevir-se a ser quan ho tenia tot d’esquenes. Són 8 capítols imperdibles. Brillantment interpretada per Jedet, Daniela Santiago i Isabel Torres en les diferents etapes de Cristina, veure La Veneno és absolutament crucial per entendre i revisar-nos.
Una sèrie de Netflix que, no sé com ni per què, ha passat desapercebuda tot i ser una delícia pels fanàtics de l'humor britànic. Parla d'addiccions, de dubtes existencials i de l'amor tòxic, però sempre des d'una perspectiva sarcàstica, dura i cruenta. Les rialles estan assegurades però sempre arriba aquell moment de quedar-te amb el nus a l'estómac. Tot comença quan la Mae (Mae Martin) i la George (Charlotte Ritchie) s'enrollen i comencen a sortir. Pocs minuts després ja han passat mesos, i la relació idíl·lica i passional comença a deteriorar-se pels secrets: la Mae és ex drogadicta en rehabilitació i la George no ha dit a ningú que surt amb una noia. Una altra cosa interessant de Feel Good és que abarca el tema del no binarisme d'una forma intel·ligent i subtil, naturalitzant-ne la identitat, com hauria de ser sempre. Una història amb tints autobiogràfics (Mae Martin n'és la creadora) que va estrenar la seva segona temporada a principis de juny.
Sovint hem de mirar el passat per entendre el present. Podríem dir que la protagonista d'aquesta mini sèrie de 5 capítols d'HBO no és cap persona: és una malaltia, concretament, el VIH. Ens traslladem al Londres dels anys 80 per conèixer en Ritchie, en Roscoe i en Colin, tres amics gais amb unes ganes boges d'alliberar-se. Però arriba un virus nou i desconegut que tot ho trastoca, sobretot a la comunitat gai. Rumors, estigmes i negacionisme es mesclen amb les ganes de viure d'una generació plenament estigmatitzada per la SIDA que no va voler deixar de viure.
L'argument de Pose, també a HBO, ho té tot per acontentar qualsevol identitat dissident: se centra en l'escena cultural afroamericana i llatina LGBTIQ+ a Nova York, també a la dècada dels 80. Damon, un jove homosexual, arriba a la ciutat després de ser repudiat per la família. I és en aquest punt on s'obre tot un món de balls, estils i desfilades, nuclis de la cultura transexual de l'època que xoquen de ple amb el conservadurisme yuppie nord americà. Una sèrie que passeja per totes les identitats sexuals i que presenta la comunitat trans a través de la seva pròpia cultura popular i underground.
Hem deixat el furor del moment pel final, i és que la creació de Bob Pop, guionista, actor i col·laborador de TV (entre moltes altres coses) està causant moltes crítiques i totes bones. És una sèrie de TNT (es pot veure a qualsevol plataforma que tingui aquest canal) que parla sobre la vida, sobre la seva vida, concretament. Sis capítols demostren que des de l'humor es pot parlar de tot, potser perquè deixar anar un parell de rialles a vegades ajuda a crear dosis més profundes de veritat. Una realitat complicada: bullying, pressió estètica, la sortida de l'armari, una violació i una malaltia diagnosticada fa un parell d'anys, tot vestit amb un gran gust estètic i un repartiment estelar.