A banda de títols que ja hem comentat i recomanat aquí, com Robot Dreams o La Sociedad de la Nieve, la cartellera nadalenca no deixa d'animar-se. I a Revers us volem proposar cinc títols que arriben aquests dies a les sales de cinema i a les plataformes, i que fareu bé en tenir marcats a les vostres agendes. Un musical, dues insòlites històries d'amor, un biopic sobre una celebritat del món de la música i una sàtira sobre la lluita de classes formen part de la nostra selecció. Bon Nadal i bon cinema!
5 estrenes de cinema que no us podeu perdre aquest Nadal
1. Wonka
Ja la teniu als cinemes, i encapçalant el top 10 de pel·lícules més vistes des de la seva estrena, el passat dia 6 de desembre. Però, si encara no l'heu vista o si dubteu, des d'aquí us donem l'empenta que necessiteu. Ja portat a la pantalla a Un món de fantasia (Mel Smith, 1971), amb Gene Wilder com a protagonista, i a Charlie i la fábrica de xocolata (Tim Burton, 2005), amb Johnny Depp, el fabulós i icònic conte de Roald Dahl troba una sorprenent reimaginació en forma de preqüela musical. A Wonka ens expliquen els orígens d'aquell excèntric personatge abans que el cinisme s'apoderés d'ell. La pel·lícula ens explica com un jove Willy Wonka arriba a una ciutat disposat a obrir una botiga de xocolatines, enfrontant-se, sense saber-ho, al monopoli de les forces vives de la vila. Els entrebancs amb els quals es trobarà xoquen amb la seva ingenuïtat i bona fe.
La pel·lícula és un festival de llum i color, que s'inspira en els universos creats per Roald Dahl però també en Sweeney Todd o en les faules de Frank Capra
Dirigida i escrita per Paul King, responsable de les sensacionals dues entregues de Paddington, la pel·lícula és un festival de llum i color, que s'inspira en els universos creats per Roald Dahl però també en Sweeney Todd o en les faules de Frank Capra, fonamentalment en Caballero sin espada (1939), potser la gran referència pel que fa a històries d'homes comuns contra els poders establerts. Amb un inspiradíssim Timothée Chalamet (Call Me By Your Name) a la pell del protagonista, Wonka sap jugar molt bé les seves armes: per exemple, un repartiment que inclou grans estrelles de l'audiovisual britànic, com Olivia Colman, Rowan Atkinson o un enorme Hugh Grant que, a la pell d'un oompa loompa, demostra que viu una feliç segona joventut. Tots ells estan fantàstics, com també ho són el grapat de magnífiques i alegres cançons compostes per Neil Hannon (el líder de The Divine Comedy). Wonka mira enrere amb respecte, però reinventa sense complexos per conquerir petits i grans.
2. Fallen Leaves
Amb la seva nova pel·lícula, una de les millors d'aquest any que s'acaba (i que arriba a les sales el proper dia 27 de desembre), Aki Kaurismäki ofereix un humanista conte d'amor marcat per les casualitats i litres de vodka que, és, també, un ferm al·legat en favor de la dignitat de la classe obrera. D'alguna manera, el cineasta finlandès amplia la seva coneguda Trilogia del Proletariat (Ombres al paradís, Ariel, La chica de la fábrica de cerillas) per regalar-nos una love story plena de poesia i de melancolia, amb riures alliberadors i alguna inevitable llagrimeta, precarietat laboral i reivindicació social, i un grapat de preciosos homenatges al cinema de Charles Chaplin i, concretament, a Tiempos modernos. La cinefília de la pel·lícula no acaba aquí, i una de les seves millors escenes fa una simpatiquíssima picada d'ull a Jim Jarmusch i al cinema de zombis.
Aki Kaurismäki ofereix un humanista conte d'amor marcat per les casualitats i litres de vodka que, és, també, un ferm al·legat en favor de la dignitat de la classe obrera
Fallen Leaves ens explica la relació que neix, entre les parets d'un karaoke, entre una repostadora de supermercat i un obrer de la construcció alcohòlic. La premissa podria ser una red flag que ens condueix cap a la tragèdia, però Aki Kaurismäki fa un gir de volant i ens regala una atípica i lluminosa comèdia romàntica que, a ritme del Mambo Italiano (en una sorprenent versió en finès de la cançó que va popularitzar Dean Martin, interpretada aquí per Olavi Virta), té també un compromés missatge polític en favor de la dignitat dels menys afavorits per la vida. I, en aquest sentit, tampoc són gratuïtes les al·lusions a la Guerra d'Ucraïna. Amb una expressiva aposta estètica, recolzada en un fabulós disseny de producció que, de vegades, sembla suspendre l'acció en algun moment indeterminat dels anys 50 o 60 (aquelles ràdios, aquells mobles), Kaurismäki ofereix tones de tendresa amb una pel·lícula que arriba amb l'aval del Premi del Jurat al darrer Festival de Canes. Una joia.
3. A fuego lento
La primera escena és tota una declaració d'intencions: un elegant pla seqüència de més de mitja hora convertit en una perfecta coreografia on els protagonistes es passegen per una cuina elaborant un menú pels convidats on el plat principal és el pot-au-feu, un guisat tradicional que pertany la família de l'escudella o del cocido. El cineasta franco-vietnamita Tran Anh Hung (El olor de la papaya verde) apel·la als sentits d'un espectador que comença a salivar, especialment en un olfacte que es dispara veient els fogons i les cassoles, les verdures i la carn, la mantega i la farina, el fum del xup xup. Situada a la França de meitat del segle XIX, A fuego lento no és només una oda al gaudi, una carta d'amor a la cuina tradicional. També parla del dolor de la pèrdua, i també explica la relació que s'estableix entre un gastrònom (inspirat en la figura de Jean Anthelme Brillat-Savarin, un dels primers estudiosos de l'art del menjar i autor del primer tractat gastronòmic que es va publicar, Fisiología del gusto) i la seva cuinera.
A fuego lento és una delicada simfonia que convida a llepar-se els dits, i que convé veure amb l'estómac ple o amb una reserva en un restaurant proper al cinema, perquè desperta la gana. Però també les emocions d'un públic que aviat s'entrega a les anades i vingudes sentimentals dels protagonistes
Ja a la cartellera, A fuego lento és una delicada simfonia que convida a llepar-se els dits, i que convé veure amb l'estòmac ple o amb una reserva en un restaurant proper al cinema, perquè desperta la gana. Però també les emocions d'un públic que aviat s'entrega a les anades i vingudes sentimentals dels protagonistes, interpretats per Juliette Binoche i Benoît Magimel (el cónsul de camises de colors llampants del Pacifiction d'Albert Serra). La seva innegable química, tanta que van ser parella a la vida real fa dues dècades i tenen una filla en comú, les seves mirades, els seus silencis, els petits gestos, marquen el pas d'aquesta proposta sensorial i exquisida, que posa el focus en la feina feta amb cura i dedicació, i que acull l'espectador amb una abraçada.
4. Maestro
Per fi ha arribat a Netflix, amb un brevíssim pas per les sales previ, una de les grans favorites a la propera edició dels Oscar. Després d'Ha nacido una estrella, el segon llargmetratge de Bradley Cooper darrere la càmera retrata la figura de Leonard Bernstein, icònic director d'orquestra i també compositor d'obres com West Side Story o On the Town. La pel·lícula posa el focus en la convulsa relació entre el músic i la seva dona, Felicia Montealegre; en el seu narcisisme i en les conegudes contradiccions del personatge: les creatives i, sobretot, les sentimentals, en una perpètua lluita interna entre l'amor que sent per ella i la seva indisimulada homosexualitat.
Molt elegant en la posada en escena, en les el·lipsis temporals, en la composició del pla, en l'ús del contrastat blanc i negre per les escenes situades als anys 40 i dels colors saturats quan l'acció avança en el temps
Molt elegant en la posada en escena, en les el·lipsis temporals, en la composició del pla, en l'ús del contrastat blanc i negre per les escenes situades als anys 40 i dels colors saturats quan l'acció avança en el temps, Maestro s'entrega a una ambició formal que fa pensar en un Bradley Cooper posseït per l'esperit de l'egocèntric Bernstein. Tot i la seva exhibició de recursos com a cineasta, el film no aconsegueix escapar dels clixés dels biopics. Passa una mica el mateix amb l'esforçada interpretació que Cooper fa del protagonista: les xarxes socials han parlat fins a l'extenuació del nas postís que fa servir, realment la transformació física és sorprenent, però el nostre home es mou sempre en la frontera de la sobreactuació, potser massa conscient de ser davant d'un dels majors reptes de la seva vida. Qui s'endú la glòria és Carey Mulligan: la seva mirada silenciosa, resignada fins que es rebela, és la que marca el to d'un film que fa un exercici similar (nas prostètic inclòs) al de la recent Saben aquell: la cara oculta, el costat fosc, de la genialitat sempre genera molta literatura.
5. Saltburn
A Una joven prometedora, el seu debut a la direcció (i amb el que va guanyar l'Oscar a Millor Guió Original), la cineasta i guionista britànica Emerald Fennell ja feia una insòlita demostració de talent a l'hora d'afegir capes i més capes, també d'un peculiar i negríssim sentit de l'humor, a una història sobre el patriarcat i el consentiment sexual, sobre les “manades” i la cultura de la violació. Amb el seu segon llargmetratge, la directora torna a carregar-se d'audàcia i va dues passes més enllà: Saltburn explica l'amistat contra natura entre dos estudiants d'Oxford, un de classe humil i passat traumàtic, i l'altre de família milionaria, guapo i acostumat a tenir tot el que vol. Després d'un primer acte universitari, l'acció es trasllada a Saltburn, nom de la mansió on han de passar uns dies d'estiu i on el xoc social agafa encara més protagonisme, quan entri en escena l'extravagant, excessiva, família aristocràtica del noi ric.
Provocadora, a estones voluntàriament desagradable, i amb un missatge potent, Saltburn confirma la veu singular d'Emerald Fennell
La història del peix fora de l'aigua, queda, en mans d'Emerald Fennell, en un conte pervers amb ànima de sàtira social sobre els privilegis, amb referències força directes a Retorn a Brideshead i amb un personatge protagonista que recorda el Senyor Ripley creat per Patricia Highsmith a les seves novel·les. La cineasta aposta, com feia a Una joven prometedora, per un cert desconcert en l'espectador que, aquí, agafa camins d'incomoditat, amb un relat que es va enfosquint progressivament, d'una manera retorçadament juganera. I Fennell (a qui, en la seva faceta d'actriu, vam conèixer com la Camilla Parker Bowles de les temporades 3 i 4 de The Crown) treu petroli de la parella protagonista: el robaescenes Barry Keoghan (per aquí anava la seva nominació a l'Oscar per Almas en pena en Inisherin) i Jacob Elordi, un dels nous guapos oficials de Hollywood llançat a la fama per la sèrie Euphoria. Provocadora, a estones voluntàriament desagradable, i amb un missatge potent, Saltburn confirma la veu singular d'Emerald Fennell. La trobareu a Amazon Prime a partir del divendres 22 de desembre.