En un dels moltíssims moments de La societat de la neu, la nova pel·lícula del cineasta català Juan Antonio Bayona, que arriba demà a les sales de cinema, que posen un nus a la gola, un dels protagonistes, acabat de morir, amaga un paper a la mà. Els seus companys se'l passen, un a un, i el llegeixen: “No hi ha un amor més gran que el què dona la vida pels seus amics”. Pocs minuts abans, i conscient del seu estat, el mateix personatge ha mantingut una conversa de comiat: “Estic en pau, preparat pel que ve, i em fa molt feliç saber que vosaltres ho aconseguireu”. La pel·lícula s'acosta al seu clímax i verbalitza el què ja portem veient des del principi: allò que deien els tres mosqueters d'Alexandre Dumas, un per tots i tots per un.
Anem a pams. La societat de la neu recrea allò que es va conèixer com la Tragèdia dels Andes, o el Miracle dels Andes, segons els titulars de la premsa que recollien l'accident que el 13 d'octubre de 1972 va patir un equip de rugby uruguaià, els seus acompanyants i la tripulació, quan l'avió que els portava fins a Xile es va estavellar a les muntanyes nevades de la serralada andina. Durant els 72 dies següents, el nombre de supervivents va anar minvant: pel mateix xoc de l'aparell contra les roques, pel fred, pels temporals, per esllavissades inesperades, per l'esgotament, per ferides que no es podien curar, per la gana i per la set.
Un diàleg entre els vius i els morts
Explicava Bayona al signant d'aquest text que, després de mil i una converses amb ells, tenia la fonamentada percepció d'una ferida oberta dels supervivents, de la seva necessitat de tornar a explicar la història des d'una altra perspectiva. Fins ara, el focus s'havia posat en l'heroisme, en el valor, en la força mental, dels setze que van aconseguir-ho. Els mateixos setze que sempre han sentit que, en realitat, en són molts més, perquè les ànimes dels seus amics morts els han acompanyat fins avui. Amb La societat de la neu, el director barceloní entén perfectament que aquesta no és una epopeia sobre la resiliència, ni sobre herois que van vèncer els elements i el destí, sinó un diàleg entre els vius i els morts. L'assignatura pendent era donar veu als que no van sortir d'aquell parany nevat, perquè, en el fons, cadascun dels que sí que ho va aconseguir se'ls van endur amb ells per sempre, tots ells membres d'una societat indestructible.
Amb La Sociedad de la Nieve, el director barceloní entén perfectament que aquesta no és una epopeia sobre la resiliència, ni sobre herois que van vèncer els elements i el destí, sinó un diàleg entre els vius i els morts
Al llibre de Pablo Vierci en el que es basa el film hi ha una frase reveladora: “Accepteu en pau que visquem per vosaltres la vostra vida”, i no és un fet casual que el narrador quasi omniscient, també el far moral, escollit per Bayona sigui Numa Turcatti, un dels que va morir als Andes. La decisió del cineasta és ben coherent amb els seus objectius: la brutal experiència física i emocional d'aquell grup de (quasi tots) joves perduts i desesperançats enmig del no-res, entregats a una mort segura per molt que s'entossudissin a aguantar, va suposar també un transcendent camí espiritual per entendre què implicava que el grup fos un de sol, i a l'inrevés. Entregar-se a l'altre sense coartades ni mitges tintes, pujar i baixar muntanyes nevades i travessar tempestes per tots aquells que ja no tenien forces: “tens les millors cames de l'equip, has de caminar per la resta”, li diuen a Roberto Canessa. També el fet de regalar el cos perquè els altres poguessin alimentar-se.
J.A. Bayona prefereix suggerir que mostrar, i fuig (tot i que les va rodar) de seqüències explícites, tot i que, així funciona la ment (i la màgia del cinema), el públic es queda amb la sensació d'haver vist més del que realment s'ha vist
Perquè sí, mediàticament, la Tragèdia dels Andes també va ser la d'una supervivència caníbal, i tots ho sabem. Però, en aquest sentit, J.A. Bayona prefereix suggerir que mostrar, i fuig (tot i que les va rodar) de seqüències explícites, tot i que, així funciona la ment (i la màgia del cinema), el públic es queda amb la sensació d'haver vist més del que realment s'ha vist. Quan ingerir cordons de sabata o cigarretes no va enlloc, el petit pas per l'home (desesperat, afamat, psicològicament trencat) i gran pas per la humanitat que suposa alimentar-se de carn humana, sí genera un encès debat en el grup: és legal? És pecat? Anirem a la presó? Anirem a l'infern?
Una pel·lícula visceral i física
No és la primera vegada que Bayona aplica a una tragèdia real aquell sentit de la meravella (ell sempre fa servir la paraula “asombro”) que el va posseir quan, de nen, va veure el Superman de Richard Donner. És delicat transmetre allò que et deixa amb la boca oberta, allò que és extraordinari, quan expliques fets tan dramàtics com el tsunami que va destrossar part del sud-est asiàtic o com aquest accident d'aviació. Una dècada després de rodar Lo imposible, l'efecte mirall entre ambdues pel·lícules ens diu que el cineasta ha crescut de forma extraordinària, deixant de banda tota temptació de tocar determinades tecles emocionals en l'espectador, la història ja és prou potent per fer servir infal·libles recursos cinematogràfics.
Una dècada després de rodar Lo imposible, l'efecte mirall entre ambdues pel·lícules ens diu que el cineasta ha crescut de forma extraordinària
Tot i que la magnífica música de Michael Giacchino subratlli alguns dels moments més impactants o durs del film, Bayona abandona qualsevol truc narratiu, mostrant una maduresa com a creador que també es veu en la seqüència de l'accident: la sàvia utilització del so i el silenci, del reflex de la llum del sol, dels trossos de l'avió que es van desmantellant, de les cares aterrides dels passatgers, del fos a negre... Una altra mostra de les intencions del llargmetratge es troba al brutal epíleg, el terror continua després del rescat: l'ús d'òptiques que deformen els rostres, els plans de la brutícia sota la dutxa i dels cossos consumits, resulten tan impactants com la mateixa peripècia de 72 dies perduts entre cims gelats.
Una pel·lícula visceral i física que explora la tragèdia des de l'humanisme, des d'un enfocament filosòfic de preguntes sense resposta i de trobar-li un sentit a una experiència impossible d'entendre, també des d'aixecar un pont entre els vius i els morts
La societat de la neu també destaca per l'excel·lent càsting d'un grup d'actors desconeguts, completament compromesos amb un projecte que els va obligar a una transformació física, a patir fred i soledat, i a aconseguir una tremenda comunió amb els companys de repartiment. Tot això està present en una pel·lícula visceral i física que explora la tragèdia des de l'humanisme, des d'un enfocament filosòfic de preguntes sense resposta i de trobar-li un sentit a una experiència impossible d'entendre, també des d'aixecar un pont entre els vius i els morts. L'any 1993, Frank Marshall va portar els fets al cinema a la popular Viuen!. J.A. Bayona amplia el focus, i d'alguna manera fa justícia ampliant la llista de supervivents amb els noms de tots aquells que es van quedar atrapats per sempre, però que sí que van seguir presents en la memòria dels setze que van aconseguir tornar a casa.