Barcelona, 9 de juliol de 1713. Fa 312 anys. Darrera fase de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715), que les cancelleries borbòniques de París i de Madrid anomenarien la Guerra dels Catalans (1713-1714/15). La Conferència dels Tres Comuns —l’equivalent a l’actual Parlament— votava la posició de Catalunya en el nou escenari resultant de la Pau d’Utrecht (abril-juny, 1713), l’acord que havia de posar fi al conflicte successori hispànic. Durant tres dies (6 a 9 de juliol de 1713); els representants estamentals —equivalents als actuals diputats— van dirimir entre buscar una sortida negociada —“una capitulació honrosa”— o continuar la guerra fins a les darreres conseqüències —“la resistència a ultrança”.
La votació dels Tres Comuns
La votació va ser favorable a la resistència a ultrança per 75 vots contra els 43 a favor de buscar una capitulació honrosa. Després d’aquella votació, Catalunya continuaria la guerra en solitari fins al darrer sospir (12/18 de setembre de 1714). I amb relació a aquests fets, 250 anys després (abril, 1964); l’historiador occità Pierre Vilar, un dels millors investigadors d’aquest període de la història de Catalunya diria: “Mai el sentiment català no ha tingut tanta força i combativitat”. Per què en condicions d’inferioritat militar i abandonats pels seus aliats internacionals els representants polítics catalans van confiar en la força del país i van votar la resistència a ultrança?
Què està passant fora de Barcelona mentre els Tres Comuns voten la resistència a ultrança?
Unes setmanes abans de la votació els actors internacionals del conflicte successori hispànic, reunits a Utrecht (Països Baixos independents), ultimaven els acords de pau (abril-juny, 1713). Les potències de l’aliança internacional austriacista obtenien importants compensacions territorials i econòmiques i tot seguit, fruit d’aquells acords, es produiria l’evacuació de les seves forces al Principat que combatien al costat del Reial Exèrcit de Catalunya. La desaparició sobtada d’aquest contingent provocaria que el front de guerra que, durant mesos, havia estat estacionat a les planes de Lleida, en pocs dies (13 al 30 de juny de 1713), es desplacés a les portes de Barcelona. Dues setmanes després els borbònics iniciarien el setge sobre la ciutat (25 de juliol de 1713).
La transcendència d’aquella votació
La decisió de resistir a ultrança significava que Catalunya s’hauria d’enfrontar, en solitari, a les Corones francesa i espanyola (l’eix borbònic París-Madrid o Aliança de les Dues Corones) que, en aquell moment, eren —en aquest ordre— la primera i la segona potència mundials. El crispadíssim debat que va precedir la votació dels Tres Comuns s’explica per l’extraordinària transcendència del seu resultat. Catalunya es jugava no tan sols el seu futur, sinó que també la seva pròpia existència. La resistència només podia conduir a la victòria, perquè tothom sabia una derrota implicaria la desaparició de l’edifici polític nacional català. Però qui formava part el nucli dur de la resistència i quin objectiu perseguia?
Quina és la classe governant de la Catalunya que vota la resistència a ultrança?
Una altra vegada l’historiador Pierre Vilar ens aporta les dades que expliquen aquell transcendent moment. Segons Vilar, la revolució austriacista de 1705 (la incorporació de Catalunya a l’aliança internacional austriacista —reconeguda pels seus aliats com a subjecte polític!!!) no era una simple aventura protagonitzada per un grup de radicals —com ho proclama la historiografia nacionalista espanyola—, sinó que era “el resultat de complexos pactes polítics entre les classes rectores del país”. La Catalunya de 1705 ja és el motor econòmic de les Espanyes peninsulars, i en aquell paisatge dominat per una potent cultura d’emprenedoria, les classes mercantils catalanes (que Vilar anomena “les classes mitjanes de l’època”) són les classes rectores del país.
Quina és la ideologia de les classes rectores catalanes?
Pierre Vilar veu un conflicte ideològic entre aquestes classes mercantils catalanes i les classes extractives castellanes. Vilar diu: “en aquella Espanya decadent, només els catalans es sentien cada vegada amb més dret i amb més forces per a intervenir”. La revolució austriacista catalana de 1705 no és un moviment independentista, sinó una ambiciosa idea que persegueix la reunió de la centralitat econòmica (ja emplaçada a Barcelona) i política (desplaçament de l’aparell de govern hispànic a la capital catalana). Ho contemplen com la forma d’acabar amb el poder de les classes extractives castellanes, vistes com el paradigma del parasitisme i la corrupció i les responsables de la ruïna de l’imperi més ric de la història.
Com és la Catalunya que condueix a la resistència a ultrança?
Pierre Vilar afirma que la Catalunya de 1705 té una traça de país (política i econòmica) més similar als Països Baixos independents o a Anglaterra que a Castella. La Catalunya de principis del segle XVIII —a diferència de la resta dominis peninsulars hispànics— ja és una societat d’arquitectura mercantil. Catalunya exporta tèxtils, armes, vaixells, alcohols i productes agrícoles als Països Baixos independents, a Anglaterra, i a les seves respectives colònies americanes (per exemple, a les Tretze Colònies, futurs Estats Units). Des del segle anterior aquest aparell productiu i aquests mercats creixen a l’empara del sistema constitucional català, que els protegeix de les polítiques hispàniques que han provocat les devastadores crisis econòmiques castellanes.
Per què les classes rectores del país impulsen la resistència a ultrança?
El pla combinat de destrucció de l’aparell productiu i del sistema constitucional catalans era l’objectiu prioritari del règim borbònic per imposar un nou mapa hispànic: un monarca absolut, un poder polític centralitzat i un aparell productiu tutelat. La Guerra de Successió hispànica no és la disputa entre dues nissagues pel tron de Madrid, sinó un monumental “xoc de trens” entre dos corpus socioideològics: la rònega, corrupta i improductiva aristocràcia latifundista castellanoandalusa (borbònica), contra la dinàmica classe mercantil plebea catalana (austriacista). El 9 de juliol de 1713, les classes mercantils catalanes —amb el suport de la petita noblesa militar— impulsen la resistència a ultrança per impedir el desballestament polític i econòmic de Catalunya.
Què canvia a partir de la votació dels Tres Comuns?
La votació dels Tres Comuns i la victòria del posicionament favorable a la resistència ens revela l’existència d’una classe governant de polítics valents, que responen a un escenari crític amb compromís i decisió. Com diu l’historiador Pierre Vilar “mai el sentiment català no ha tingut tanta força i combativitat”. Una classe governant capaç d’albirar, explorar i treballar nous escenaris. És a partir de la votació dels Tres Comuns —i no abans— que l’ambició de 1705 (la reunió de la centralitat política i econòmica hispànica a Catalunya), es transforma en un projecte independentista. Bé sigui com un Estat associat a l’Imperi austrohongarès, bé sigui com una república mercantil sota la protecció de la Gran Bretanya (missions diplomàtiques de Dalmases. Ferran i Berardo).
Per què Casanova va arengar els defensors al crit de “per la llibertat dels pobles d’Espanya”?
L’11 de setembre de 1714 es produïa l’enèsim assalt de les tropes borbòniques contra Barcelona. Rafael Casanova, conseller en cap de la ciutat i president de facto del país, es va desplaçar al baluard de Jonqueres i va arengar els defensors amb el crit “per la llibertat dels pobles d’Espanya”. Casanova no era independentista. Ni tan sols havia votat la resistència a ultrança. Però va ser un dirigent fidel al mandat de la representació política del país. I va governar en conseqüència. Fet que no l’impediria, en el darrer moment, clamar la divisa de la revolució de 1705, la que va acomiadar el Borbó per impedir la destrucció de l’aparell productiu i del sistema constitucional catalans, la que ambicionava reunir la centralitat política i econòmica hispànica a Catalunya.