Hi ha moltes persones que diuen que no els agraden els comiats. A mi, sí. Perquè és un moment de pausa, de calma i reflexió. Un escenari on ens mostrem sensibles i on predomina la comunió. I, a mi, què voleu que us digui, m'encanten aquests instants. Són uns segons en què tot s'atura i en els quals jo vull aprofitar per donar les gràcies. Sí, estic aprofitant aquesta finestra per "venir a parlar del meu llibre". Parlarem de gastronomia, i tant, i també faré una última queixa, perquè així de rondinaire soc, tal com em diu un gran amic meu, un "anarcoconvergent" de mena.
Amb només 20 anys vaig aterrar en aquest diari. Carregat d'inseguretats i d'inexperiència, se'm va brindar l'oportunitat de créixer i aprendre, dos valors i aptituds que hem de perseguir cada dia de les nostres vides. He crescut i he après un munt. El que és bo i el que no. El que s'ha de fer i el que no. Les trampes al solitari i la corrupció que envolta el món del periodisme. Però, sobretot, he gaudit i he agafat amb responsabilitat i rigor la importància de tenir aquest altaveu que són La Gourmeteria i ElNacional.cat per explicar històries.
Sempre he defensat, defenso i defensaré tossudament que tots i cadascun de nosaltres tenim històries a explicar. Moltíssimes. Vivències que mereixen ser narrades i exposades. I, per descomptat, des del vessant gastronòmic també. I, lamentablement, ho he de clarificar perquè m'he adonat que, tot i que el periodisme gastronòmic viu, sortosament i per alegria de tothom, un auge importantíssim, és un tipus de periodisme encara menyspreat i invisibilitzat socialment. Els diaris, digitals i en paper, les ràdios i les televisions han creat pàgines i verticals per parlar d'alimentació i nutrició, de restaurants, consells imprescindibles que hem de saber i, per damunt de tot, parlar de la grandiloqüent cuina catalana.
Aquesta funció exponencial que protagonitzem els verticals gastronòmics no ve acompanyada d'un canvi de paradigma a les universitats. I aquí és on ve la meva queixa. No puc entendre que en quatre anys de carrera, el màxim que hàgim fet hagi sigut una classe. 4 cursos i 240 crèdits després, tres hores són les que ens han brindat de periodisme gastronòmic. Almenys aquest va ser el meu cas com a estudiant de la UPF, però estic convençut que és la mateixa realitat a tots els graus en Periodisme de les diferents universitats públiques i privades del país. Només cal mirar el pla d'estudis de cadascuna d'elles.
Tot i que el periodisme gastronòmic viu, sortosament i per alegria de tothom, un auge importantíssim, és un tipus de periodisme encara menyspreat i invisibilitzat socialment, tal com demostra que 4 cursos i 240 crèdits després, només siguin tres hores de classe les que hi dediquin les universitats
Periodisme polític, periodisme literari, periodisme cultural, periodisme econòmic, periodisme d'investigació i de successos, periodisme esportiu, periodisme de viatges o periodisme de proximitat són algunes de les optatives que ofereixen la UAB, la UPF i la UB en el seu currículum. Enlloc trobaràs l'assignatura de periodisme gastronòmic. No sé si això és negar o desconèixer la realitat, potser desmerèixer-la, però el que tinc clar és que és un error nacional.
Perquè després de gairebé tres anys escrivint i coordinant La Gourmeteria, he entès què representa la gastronomia per al país. I és que dius “Catalunya” a algú forà i et respon “Barça, arquitectura, música”, però tenim un baluard en cadascun dels milers de fogons de les cases de menjar del territori. Haurien de respondre també “cuina catalana”. Si volem aspirar a ser un bon país, això és així. Tenim un ventall enorme de cuiners i cuineres, pastissers i pastisseres i sommeliers catalans que són reconeguts arreu del món. Totes les guies de gastronomia, nacionals i internacionals, subratllen i eleven Catalunya en un nivell a l'abast de ningú. Som els millors i ens ho hem de creure. Els primers, nosaltres.
1.030 articles després; dues desenes llargues d'entrevistes després; reportatges arreu del territori després; i més d'un centenar de restaurants visitats després, puc afirmar que jo m'ho crec. Que jo aixeco el cap ben alt per cridar “visca la cuina catalana”. Visca els esmorzars de forquilla, la cuina centenària de les àvies, el fricandó, el trinxat de la Cerdanya, els peus de porc, els caragols a la llauna, el pollastre a la catalana, els mar i muntanya, l'esqueixada, l'escudella, el pa amb tomàquet, els calçots, el romesco, les castanyes, els moniatos, els panellets, la botifarra amb mongetes, la crema catalana i un etcètera infinit. Visca els cuiners i cuineres, pastissers i pastisseres i sommeliers catalans que ens han fet la millor vitrina culinària del planeta.
I vosaltres també us ho heu de creure. I tant si ja ho feu com si encara no, no deixeu de llegir La Gourmeteria, perquè sense cap mena de dubte és el millor contingut en català que trobareu per informar-vos de tot allò que es relacioni amb el menjar i la cuina catalana. Com tampoc deixeu d'anar a restaurants humils i familiars que s'esforcen dia rere dia per brindar-nos el millor menjar possible i enriquir aquest nostru país. M'acomiado 1.006 dies després d'ençà que va començar l'aventura un 24 de gener de 2023, dient que he sigut un privilegiat per gaudir i viure el plaer d'escriure per a tots vosaltres sobre un àmbit apassionant. Llarga vida al periodisme gastronòmic i a La Gourmeteria.