Fa 100 anys del naixement de Marilyn Monroe, una de les més grans estrelles de la història del cinema. L'efemèride és un bon motiu per tornar a veure pel·lícules tan memorables com Ningú no és perfecte (Some like it hot, en anglès), del 1959; o Vides rebels (The misfits), del 1961; però també per descobrir la dona que s'amagava rere la bellesa i la imatge d'icona sexual. A això es dediquen dues grans exposicions: a Los Angeles (Califòrnia, Estats Units), la seva ciutat natal, al Museu de l'Acadèmia de Hollywood; i a Londres (Anglaterra), a la National Portrait Gallery. Ara bé, heu de saber que l'exposició més única a Europa és catalana.
És a la Fundació Cabanas - Museu Cal Gerrer, a Sant Cugat del Vallès, que es ven com "el primer museu dedicat a Marilyn Monroe d'Europa". L'exposició es presenta sota l'òptica particular de l'autor, Frederic Cabanas, artista del municipi que ha destinat més de 35 anys a la recopilació d'objectes i documents, principalment llibres sobre l'actriu californiana. La col·lecció de peces que s'hi exposen permet fer un repàs biogràfic a la seva trajectòria, aconseguint endinsar-se en l'univers glamurós de Marilyn Monroe, però sobretot en destaca la biblioteca: és el fons literari més extens del món dedicat a l'estrella cinematogràfica.
Va ser el primer de juny del 2026 quan va néixer a Los Angeles Norma Jean Mortenson, més coneguda pel seu nom artístic, la imatge de la qual tenia poc a veure amb la seva personalitat i amb els problemes als quals es va haver d'enfrontar, com la depressió i les addiccions. Va morir el 5 d'agost del 1962, amb només 36 anys, per mor d'una ingesta accidental o un suïcidi per sobredosi de medicaments. Gairebé no va sortir de casa en els seus últims mesos, després d'anys de consum de grans quantitats d'alcohol i drogues que ja havien estat a prop de matar-la en altres ocasions. Va estar marcada per la seva infància traumàtica, fet que se suma a l'enorme pressió que patia per la seva condició d'estrella.
La seva imatge encara és un símbol cultural que ha transcendit la seva vida i que diversos autors han fet servir per reflexionar sobre la fama, la bellesa i els mites contemporanis. No cal ni que esmentem les serigrafies d'Andy Warhol, i també podem parlar de James Rosenquist, Richard Hamilton i Pauline Boty. I també és visible encara la seva influència en el cinema, amb el vestit blanc aixecat per l'aire a The Sever Year Itch (1955) o el número musical de "Diamonds Are a Girl's Best Friend" (de l'espectacle de Broadway Gentlemen Prefer Blondes, 1949). Un dels homenatges més coneguts és el que li va fer Madonna a "Material Girl", o el paper de Penélope Cruz a Los abrazos rotos, de Pedro Almodóvar. La seva imatge ha servit com a símbol d'una època, com a representació del preu de la fama o com una drecera narrativa per evocar tot un univers cultural.