Totes les pel·lícules de Marilyn Monroe de pitjor a millor

Hi ha alguna cosa en la química entre Robert Mitchum i Marilyn Monroe que justifica l’existència d’un western que, en realitat, està molt lluny de les grans pel·lis del gènere. L’actriu, com el director Otto Preminger, es van veure obligats a acceptar el projecte per imperatius contractuals. A cap dels dos els convencia el guió, cap sorpresa perquè no s’aguanta per enlloc.

De tota manera, la relació entre els protagonistes traspua certa tendresa que, recordant les paraules de Mitchum, contribueix a entendre el drama íntim de l’actriu: “No pensava que fos terriblement sexy, més aviat que no coneixia gaire gent que fos amigable amb ella. Al créixer en una atmosfera d’agents, productors i periodistes, semblava una nena perduda”.

El rodatge va ser un infern (com explicava la pel·li La meva setmana amb Marilyn), i la pel·lícula se’n va ressentir. Ningú es podia creure Laurence Olivier com a comediant, tot i que aquesta peça de Terence Rattigan havia funcionat als escenaris de Londres com un tro (allà, Olivier representava el paper amb la seva dona, Vivien Leigh, a qui van considerar massa gran, 43 anys!, per fer la pel·li): el conte romàntic entre un malcarat regent d’un país imaginari dels Balcans i una ingènua actriu de varietats necessitava d’una química que Olivier i Monroe no van tenir.

Ella, malgrat oblidar-se dels seus diàlegs i arribar tard al rodatge, cosa que enfurismava el seu company de repartiment i director, omplia de llum cada frase, cada aparició. La pel·li, però, mai no acaba de prendre el vol. 

Tres megaestrelles femenines del Hollywood de l’època, Betty Grable i Lauren Bacall acompanyaven a la Monroe, a la cacera de marit amb possibles.

Tan sofisticada i colorista com rància vista avui, el millor de llarg d’aquesta comèdia d’enorme èxit és una Marilyn divertidíssima: el seu personatge no veu tres en un burro, es treu les ulleres cada vegada que es creua amb un home (“és que llavors estic lletja”, justifica), i ensopega amb tot i amb tothom. Una Mister Magoo, o Rompetechos, que demostrava una vis còmica a l’alçada dels millors.

Quan la indústria començava a comprendre el potencial d’aquella rossa explosiva, encara aliena als èxits immediats i successius de Niagara, Els senyors les prefereixen rosses i Cómo casarse con un millonario, la Fox va crear expressament per ella el personatge d’aquest musical, com a prova definitiva per veure el seu potencial recaptatori: a canvi, li havien promès encapçalar el repartiment de La tentación vive arriba.

Explicant la història d’una família d’artistes de varietats que evoluciona amb els canvis dels temps, la pel·li demostra que la Fox mai va estar al nivell de la MGM en la producció de musicals, però té encant i unes cançons fantàstiques d’Irving Berlin.

El primer gran impacte de Marilyn en el seu primer rol protagonista.

Explotant un físic que la convertiria en icona sexual, l’actriu transcendia els clixés de la femme fatale en un drama noir amb moralina que manté part de la seva força, gràcies a Monroe i al pols d’un artesà amb les taules de Henry Hathaway.

Marilyn cantant amb una barreja de sensualitat i innocència el 'My Heart Belongs to Daddy' justifica una comèdia romàntica que no va funcionar en taquilla i que l’actriu va acceptar per acabar el seu contracte amb la Fox.

El director George Cukor hi aportava la seva classe, però si El multimilionari funciona és per la química dels protagonistes: Monroe i el francès Yves Montand, etern seductor i mentider patològic (molt s’ha escrit sobre les repetides infidelitats a la seva dona, la grandiosa Simone Signoret), van mantenir un affaire durant el rodatge de la pel·lícula. Entre ells saltaven guspires, i es nota.

Marilyn cantant que els diamants són els millors amics d’una noia. Marilyn icona, vestida de rosa, embolicada amb joies i envoltada de senyors. Marilyn ballant amb Charles Coburn.

Marilyn intentant seduir sense conèixer-lo un milionari que resulta ser un nen. Marilyn explosiva. Marilyn tendre. Marilyn en un vodevil tan inofensiu com sofisticat. Marilyn fent gran la llegenda.

Marilyn es menjava la pantalla en aquesta adaptació d’un èxit de Broadway dirigit per Joshua Logan que va donar-li les millors crítiques de la seva carrera a la intèrpret. La història entre un cowboy de rodeos i una cantant sense massa talent que somia triomfar funcionava estupendament.

Probablement va jugar a favor la simpatia immediata que el cineasta va sentir per l’estrella, i que no va dubtar posar-se al seu servei, sense tenir-li en compte les inseguretats, els canvis d’humor i tot allò que treia de polleguera a d’altres directors: "Va ser l'actriu més emocionant amb la que he treballat mai, i aquesta emoció estava relacionada amb la seva humanitat, amb la forma en què veia la vida al seu voltant", diria.

Una escena per la història: ella aprofitant la sortida d’aire del metro per una reixeta enmig del carrer per refrescar-se, fent volar la seva faldilla blanca, escandalitzant a mig país. El mateix rodatge de l’escena va col·lapsar l’avinguda Lexington de Nova York, amb centenars de curiosos i desenes de fotògrafs, es va omplir de comentaris repugnants cap a l’actriu, i va sulfurar Joe Di Maggio fins al punt d’apallissar-la, ferit en el seu ego de gelós mascle italià, propiciant un divorci cantat.

Però el resultat, de l’escena i de la mateixa pel·lícula, no deixava dubtes. Aquella divertidíssima comèdia, tot un èxit a Broadway sobre un rodríguez que somia aprofitar l’estiu per enllitar-se amb la seva veïna sexy, ho va petar en taquilla en mans d’un Billy Wilder que va decidir no tornar a treballar mai amb Monroe. Afortunadament per tots, se’n va desdir.

Quanta tristor reunida en una pel·lícula, amb tres llegendes que s’apagaven: Clark Gable va morir setmanes després d’acabar el rodatge d’un infart. I Marilyn i Montgomery Clift vivien els seus inferns personals, de fet ella no tornaria a completar cap altra pel·lícula.

Dirigida per John Huston, aquesta història de vaquers, rodeos i caçadors de cavalls salvatges, amaga en realitat un relat d’inadaptats, de perdedors sense esperança, i té la millor interpretació dramàtica d’una Marilyn que tenia moltes coses en comú amb el seu personatge. Potser perquè estava escrit per algú que la coneixia tan bé com Arhur Miller, el seu marit. Tot un cant a la llibertat i a la dignitat malgrat el fracàs.

La millor pel·lícula, de llarg, de Marilyn Monroe, i una de les millors comèdies de la història del cinema. Jack Lemmon i Tony Curtis escapant d’uns gàngsters transvestint-se i fent-se passar per membres d’una banda musical femenina. El tango de Lemmon i Joe E. Brown, soc un home, ningú no és perfecte.

I una Marilyn meravellosa, divertidíssima, ingènua, sexy. I això que durant el rodatge va treure de polleguera tothom, amb unes bronques infinites amb el director Billy Wilder, que, a l’imprescindible llibre de converses amb Cameron Crowe, recordava: “Després de La tentación vive arriba vaig prometre que no tornaria a treballar amb ella mai més. Però li perdonaves tot, encara que haguessis d’esperar tres dies per aconseguir filmar una seqüència”. I Wanna Be Loved By You, pupupidú.