L’arquitecte Pol Casellas Manrubia (Barcelona, 1995) és un dels valors a l’alça en el camp de la creació de continguts culturals per a xarxes socials a Catalunya i en català. Des del seu compte d’Instagram ha fet forat explicant històries i secrets de Barcelona des de la triple perspectiva històrica, urbanística i arquitectònica avalada pel seu criteri i la seva formació. Després de col·laborar amb diversos mitjans de comunicació, entre els quals, ElNacional.cat, ara ha fet el pas de llançar-se al món editorial amb el llibre La Barcelona impossible. La ciutat que mai va ser (Penguin Random House, 2025).
Com el mateix autor el defineix, el llibre és “un recull de projectes que no s'han portat a terme a Barcelona”, que “plantegen com podria haver estat la ciutat si tots aquests s'haguessin fet”. El punt de partida és l’Eixample de Cerdà, que es va imposar via Madrid a altres projectes però on es nota que el va fer “un enginyer”, a diferència de la resta, fets per arquitectes, i que imposa el context d’una ciutat on s’han desestimat projectes com el Pla Macià, el Mitjó de Tàpies, la Núvia de Frank Gehry o fins i tot d’un llac de sis quilòmetres de longitud entre les Glòries i la Trinitat Vella.
Vostè es dedica principalment a la difusió de continguts divulgatius sobre Barcelona en xarxes socials. Com ha estat l'experiència d'escriure un llibre?
Ha estat molt diferent perquè a xarxes socials tot ha de ser molt immediat i la feina és de condensar, els guions han de ser molt curts per poder-ho reflectir tot en un minut i mig. I aquí ha estat al revés, he buscat més el context, estirant el fil i desenvolupant una història més llarga que tingués més sentit, i que a la vegada en algun capítol es veu que van filant diverses històries.
Per contra, als llibres comparats amb els continguts per xarxes socials es perd tot l'embolcall que hi ha d'imatges i de recursos que dona un mitjà audiovisual, com ha pogut compaginar-ho?
Era complicat perquè, a més, aquí explico projectes que no s'han construït i, per tant, no hi ha imatges, mentre que si explico història o arquitectura puc anar al lloc i fer-ho més visible. Una decisió que vaig prendre va ser fer jo les il·lustracions dels projectes, per poder ubicar una mica com seria. Algunes basades en renders o imatges i algunes són un collage de coses que jo he cregut que podrien tenir aquesta imatge. Aquesta va ser una decisió per a que el llibre tingués un contingut unitari i a més de llegir el text es pogués veure com serien els projectes.
Faci una definició breu de què és aquest llibre de La Barcelona impossible.
És un recull de projectes que no s'han portat a terme a Barcelona. No és un llibre d'arquitectura, és important, és un llibre d'història que recull arquitectura, urbanisme, projectes artístics i d'infraestructures que plantegen com podria haver estat la ciutat si tots aquests s'haguessin fet.
Seria una ciutat molt diferent de l'actual?
Sí, el primer tema de tots és les diferents propostes per l'Eixample, de quan es va fer el concurs del 1859. És el punt de partida perquè si no s'hagués fet el pla Cerdà, molts dels espais que veiem aquí, com la plaça Catalunya o projectes a les Arenes de plaça Espanya o la Sagrera, no hi serien perquè aquests llocs no serien iguals. Aquell és el punt de partida i després és com un arbre, cada projecte donava possibilitats a altres projectes que no han anat passant.
Amb casuístiques diferents es prenen decisions diferents, però al final formen part de la vida de les ciutats, on sempre hi ha aquesta superposició de diferents capes i de fer i desfer, que és una mica el que vol expressar llibre"
Barcelona és una ciutat que està molt vinculada a l'urbanisme. Ja des de la importància de les muralles, la romana, la medieval..., els efectes de la derrota del 1714 i fins i tot la mateixa construcció de l'Eixample. Això és específic de Barcelona o totes les grans ciutats són així?
No, al final totes les grans ciutats tenen aquestes capes que l'han anat marcant. Ho veiem amb l'Eixample, però també ho veiem en el desenvolupament de París amb el pla Haussmann, o de Viena amb el Ring. Amb casuístiques diferents es prenen decisions diferents, però al final formen part de la vida de les ciutats, on sempre hi ha aquesta superposició de diferents capes i de fer i desfer, que és una mica el que vol expressar llibre, aquest fer i desfer constant.
Un dels aspectes en que s'incideix al llibre és la capacitat de decisió. Per dir-ho d'altra manera, qui mana a Barcelona? Durant molt de temps semblava que manaven els governadors militars, no és tan clar que els alcaldes al llarg del temps manessin gaire, però sí que hi ha molts projectes que no es van arribar a portar a terme per l'oposició de l'opinió pública. Qui acaba manant realment?
Tant al llibre com fent vídeos, una frase que es repeteix molt és la pressió veïnal va fer conservar aquest edifici, la pressió veïnal va fer que no prosperés aquest projecte. Crec que això és una cosa bonica de Barcelona, saber que els veïns segueixen tenint força, però potser s'ha anat perdent respecte dels anys de la Transició. Igualment, quan una imatge apareix als mitjans la reacció popular sempre acostuma a ser bastant forta i els polítics sovint es veuen que han de fer marxar enrere.
Els veïns són els que viuen al lloc i són els que ho pateixen més. Un pilar clau pels projectes perquè puguin funcionar és que siguin útils"
Al llibre cita algun exemple com el Mitjó de Tàpies al Palau Nacional o la redecoració de la façana del Liceu que es van aturar per la pressió ciutadana. Hi ha d'altres que no surten al llibre, com els túnels de Collserola també es van aturar per aquesta pressió. En aquest sentit, és positiu que manin els veïns a la ciutat?
Crec que sí. Al final els veïns són els que viuen al lloc i són els que ho pateixen més. Un pilar clau pels projectes perquè puguin funcionar és que siguin útils. Els mercats, les biblioteques..., poden portar discussions amb la ubicació, però sempre acaben transcendint perquè els veïns ho necessiten i ho volen. Els projectes artístics costen més de valorar, moltes vegades són més transgressors, però al final els veïns són qui després viuran allò i ho faran servir, per tant, és bastant important. També crec que els polítics haurien d'aprendre que quan presenten un projecte el projecte s'ha de poder defensar. Moltes vegades cauen perquè era una idea que havia tingut algú i era un gran projecte estrella, però després, quan els veïns deien, i això per què?, queia. Un projecte s'ha de poder sustentar i aquí en veiem alguns que eren fantasiosos.
Expliqui'm algun de fantasiós.
El de la Nau Lluminosa, que era un projecte de Carles Buïgas, que va dissenyar les fonts lluminoses de Montjuïc, i volia traslladar això en un gran vaixell que anés navegant pel món amb fonts i llums. És molt fantasiós, és molt bonic però costa una mica de veure que es pugui realitzar. Per contra, també és veritat que s'ha de somiar, perquè si no se somia, què faríem? Moltes vegades els projectes són una evolució d'un somni molt gran que va fent-se petit i acaba sent una cosa no tan gran, però que si no s'hagués somiat tan gran no hi seria.
A Barcelona tenim projectes interromputs. El Park Güell seria un exemple clàssic, que, de fet, s'ha revalorat gràcies al fet que no es va completar.
Sí, a vegades hi ha projectes que són molt avançats pel seu moment i potser aquella zona està molt allunyada del centre i llavors no acaba de funcionar o no són compresos per què el que plantegen no és la necessitat que la gent té en aquell moment i altres vegades són els diners. Es perd el finançament pel camí i sense finançament acaben embarrancant.
En època més moderna també hi ha una altra raó per la qual s'aturen els projectes: els canvis de govern municipal.
Exacte. Durant bastants anys Barcelona va tenir un govern socialista amb una continuïtat, o durant el franquisme hi havia una dictadura que també marcava bastant una línia, però això ho veiem, per exemple, en els anys de la República o en el capítol de la plaça Catalunya es veu que van canviant els governs cada pocs mesos, fins que arriba Rius i Taulet, que s'està uns quants anys i posa ordre. I sí, al final és important que hi hagi un projecte de ciutat que sigui compartit per una gran majoria, perquè permet que els projectes vagin desenvolupant-se.
Seria important que els projectes es veiessin com de ciutat i no una proposta personal d'un alcalde"
També és una llàstima que siguin els canvis polítics els que frenen segons quins projectes.
Sí, urbanística i arquitectura va molt lligat amb política, per desgràcia. Seria important que els projectes es veiessin com de ciutat i no una proposta personal d'un alcalde que en un moment decideix que això és una bona idea, i clar, quan canvia el govern, com era una proposta d'aquell alcalde, cau.
Al llibre surten alguns projectes de l'alcalde Trias, que va ser trencador en relació amb els governs del PSC, però segurament també queden projectes per fer de l'alcaldessa Colau, com les superilles.
Sí. El projecte que van presentar incloïa molts eixos verds i va quedar bastant reduït. Segurament si féssim una reedició d'aquest llibre o una revisió d'aquí a cinc anys, podríem incloure-hi molts projectes i alguns potser ja podríem descartar perquè, per exemple, el de l'edifici Ona a Glòries, sembla que es vol reactivar i que es farà alguna proposta en aquell solar. O sigui, aquest llibre és un llibre viu que cada ics anys s'hauria d'anar revisant i refent.
L'edifici Ona no hi és, però el solar continua i, per tant, alguna cosa s'hi haurà de fer. En aquest sentit, dels projectes que apareixen al llibre quin li agradaria que hagués estat realitat? A mi m'agradaria que s'hagués fet la Núvia de Frank Gehry al Triangle Ferroviari.
Sense moure'ns gaire, el projecte de Norman Foster per la Sagrera, que és veritat que era molt ambiciós i semblava una mica difícil de realitzar, que plantejava un gran llac de sis quilòmetres des de Glòries fins al Nus de la Trinitat. Però que la vegada si s'hagués fet aquest projecte, el de Frank Gehry no s'hauria fet, perquè és una derivada del fet que no es fes aquell. Però em sembla un projecte molt ambiciós i a la vegada que plantejava una cosa diferent, una icona de la ciutat que no té per què ser un edifici sinó que pot ser un gran espai públic, com un gran llac per la pràctica esportiva, amb un gran parc al costat i a nivell ambició és el que més m'ha atret.
El llibre comença amb els diferents projectes que es van presentar per l'Eixample. Finalment Madrid va aprovar el de Cerdà. Tenim una perspectiva que ens fa gairebé inconcebible creure que podria haver estat d'una forma diferent, però amb aquesta mateixa perspectiva podem concloure que el Pla Cerdà era la millor idea per l'Eixample?
Es nota molt que el Pla Cerdà està fet per un enginyer i els altres estan fets per arquitectes. El Pla Cerdà amb aquesta malla tan homogènia que s'escampa va permetre també una execució més o menys ràpida a la ciutat i prou igualitària. Els altres plans tenien tantes casuístiques, tants tipus d'illes, tants tipus de carrers, que haurien estat molt més complicats d'executar, perquè Cerdà també va reparcel·lar les parcel·les agrícoles i una malla tan quadriculada permetia també fer-ho d'una manera bastant més fàcil. Els altres plans haurien estat molt complicats d'executar. Eren plans més pensats per la burgesia, de grans avingudes, amb parcel·les més cares, edificis que poguessin estar en posicions més estratègiques... El pla Cerdà, tot això, ho esborra. I ha creat aquest paisatge de Barcelona que vist amb el temps crec que sí que va ser un encert.
Molta part de Barcelona no és conscient del patrimoni que es va perdre quan es van obrir la Via Laietana o la Ronda del Mig"
Una altra reflexió és que s'esmenten alguns projectes que donem per afortunadament desestimats, com la via O, que hauria trinxat Gràcia entre Lesseps i Joanic, o si s'haguessin obert totes les avingudes de reforma previstes a Ciutat Vella, s'hauria trinxat per exemple, la Boqueria. Ens posem les mans al cap, dient, a qui se li va acudir això, sort que no es va fer. Però, en canvi, sí que s'han fet altres barbaritats com la Travessera de Dalt, o la mateixa Via Laietana que també van trinxar la ciutat. Els barcelonins amb això tenim una mica de memòria selectiva?
Sí, moltes vegades ens n'oblidem. Tarden tant a desenvolupar-se els projectes urbanístics que a vegades ja no ha tocat a la teva generació sinó que ha tocat a la generació anterior i no hi ha aquesta memòria que vagi pervivint. A mi ningú mai m'ha vingut a explicar que al seu besavi o rebesavi el van expropiar per fer la Via Laietana. Segur que molta part de Barcelona no és conscient del patrimoni que es va perdre quan es van obrir la Via Laietana o la Ronda del Mig.
Jo puc explicar que als meus avis els van expropiar per obrir la Rambla del Raval, que és més recent. El remei és explicar-ho més?
Explicar-ho i que l'urbanisme i l'arquitectura estiguin al debat sempre, que no sigui només un tema que es vegi com molt elitista o que està fora de l'abast dels veïns, sinó que ha de ser un punt de debat constantment que des de les escoles s'hauria de fomentar, a les associacions de veïns i a la premsa també hauria de ser un tema que hauria de ser-hi, no només pels projectes que es fan.
Hi ha un projecte que no ha sortit al llibre, potser per una segona part, el del Museu del Transport, que ha estat proposat a les Cotxeres de Sants, a les Drassanes, al Mercat del Born, a l'Estació del Nord, a la Fabra i Coats i a la Zona Franca. Ara hi ha una proposta per fer-ho a la Fira de Montjuïc i l'Ajuntament ha fet la seva proposta alternativa de fer-ho a la Vall d'Hebron. Arribarem a veure un Museu del Transport?
M'agradaria pensar que sí, que amb els actes del centenari del Metro ha estat un bon moment perquè l'administració s'adoni que hi ha interès, que a altres llocs d'Europa hi ha molt d'interès pel transport i aquí sempre s'ha vist com una cosa més funcional. L'exposició que es va fer a la plaça de les Glòries va tenir un èxit descomunal i jo crec que això dona peu a que pugui passar. No sé si Vall d'Hebron és el millor emplaçament, a Londres per exemple tenen dos emplaçaments, un molt cèntric al Covent Garden i un més als afores que és una gran nau. Crec que els passos que es vagin fent seran importants, però TMB també té tramvies, autobusos, i són elements que ocupen molt d'espai, per això una de les propostes era la de la Fira, perquè és un pavelló molt gran, on podria tindre cabuda.
Hem parlat d'alguns projectes que no s'han arribat a fer i que no apareixen al llibre: aquest del Museu del Transport, els túnels de Collserola... Hi haurà una segona part? S'han quedat molts projectes al tinter?
Doncs n'han quedat uns quants. Una altra variable era ampliar-ho a Catalunya, perquè realment també hi ha bastants temes. De moment vaig fent una llista i recopilant idees i si veig que comença a tenir entitat serà qüestió de posar-me a escriure.
Dedica una part del llibre a parlar del metro. Jo no sé si és la pitjor xarxa del món mundial, la de Barcelona, o totes són així, que es van fent a mesura que creix la ciutat, combinant diversos projectes, però si Barcelona fos una ciutat de la Xina sense metro, el planificaríem d'una manera completament diferent, oi?
En els plans del metro es veu com el temps juga en contra d'aquests plans. La ciutat creix molt més ràpid del que es desenvolupa el metro. Aleshores aquell pla que s'havia fet igual feia cinc o deu anys, al cap de cinc o deu anys la ciutat ha crescut i les necessitats són unes altres. Per exemple ho veiem ara amb el Nou Clínic i la Línia 3, que més o menys ho han pogut rectificar. Però clar, el projecte fa tant de temps que està al calaix i no s'ha executat que la realitat ha canviat. Hi ha altres ciutats que el que han fet ha estat en algun moment reconfigurar la seva xarxa, construir tunels d'enllaços... A Barcelona la Línia 3 i la Línia 4 tenen uns recorreguts nefastos i crec que en algun moment potser podrem encetar el meló de si podem fer alguna cosa amb això.
Deixem a banda el llibre. Vostè que es dedica a la creació de continguts i a la difusió per xarxes socials, com està el panorama de la creació en català i en aquest context, aquest projecte de la Casa de la Creació Digital en Català de Barcelona?
El català està en un moment bastant bo, també amb les subvencions que dona la Generalitat i que des dels mitjans es busca amplificar i es compta amb els creadors de contingut en català per diverses iniciatives. La Casa de la Creació Digital en Català és una bona iniciativa, es va presentar ara ja fa un parell de mesos, però de moment no hem vist què ha anat passant, però crec que es poden institucionalitzar les coses però en el bon sentit. Li veig més una branca educacional o de difusió, pot ser una molt bona iniciativa perquè se segueixi creant aquest talent. No només per tenir un contingut en català d'influencers, que potser en castellà n'hi ha molts més, sinó per un contingut en català real i de qualitat, que és una mica una branca més informal que els mitjans tradicionals.
Entrevista sencera: