Els Jocs Olímpics del 1992 van transformar Barcelona, deixant un llegat icònic com l’Estadi Lluís Companys, el Palau Sant Jordi o la Vila Olímpica. Tanmateix, no tot el patrimoni olímpic va tenir la mateixa sort: el Camp Olímpic de Tir de la Vall d’Hebron, una obra singular dels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós, ha viscut una història ben diferent: la de l'oblit, l'abandonament i una promesa de reconstrucció que s'ha dilatat durant gairebé dues dècades i que us expliquem en aquest Barcelona Exprés.
🧱 Així avança la cobertura de la ronda de Dalt entre l'avinguda Vallcarca i l'Institut Vall d'Hebron
⚠️ Atenció a les obres al Metro de Barcelona d'aquest estiu: afectacions i alternatives
Si avui passegeu per la zona esportiva de la Vall d’Hebron, en un descampat proper al carrer de les Basses d’Horta us topareu amb un espectacle trist. Un conjunt d'estructures de formigó, descontextualitzades i amuntegades, descansen veient com passa el temps. Es tracta del que en queda d’una instal·lació que va ser guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona d'arquitectura i urbanisme el 1991. L'edifici destacava per l'ús audaç de les estructures de formigó, donant forma a un espai funcional i, alhora, estèticament trencador, integrat posteriorment com a zona de serveis per als camps de futbol i rugbi adjacents.
El punt d'inflexió negatiu va arribar l'any 2007. El pavelló de tir amb arc, una de les peces clau del conjunt, va ser desmuntat per la necessitat d'obrir pas a un túnel de maniobres per al perllongament de la Línia 5 del metro de Barcelona, una obra d'urgència motivada per l'esvoranc del Carmel. En aquell moment, l'administració va adquirir un compromís ferm: la reconstrucció de l'edifici un cop finalitzades les obres. Tanmateix, el temps va passar i la urgència política es va convertir en desídia administrativa.
Durant prop de vint anys, les estructures desmuntades han estat condemnades a la intempèrie, deteriorant-se a causa del pas del temps i la falta d'atenció. El que hauria d'haver estat una reconstrucció ràpida s'ha transformat en una ferida oberta en el teixit arquitectònic de la ciutat. No obstant això, el debat sobre la recuperació d'aquest espai ha tornat a primera línia gràcies a iniciatives polítiques recents, com la presentada per Barcelona en Comú. La comissió municipal ha aprovat, finalment, afavorir la reconstrucció i reintegrar aquestes peces a la zona de serveis esportius.
Més enllà de la funcionalitat, recuperar aquesta obra és una qüestió de memòria arquitectònica. Les estructures de Miralles i Pinós són un testimoni d'una època on l'arquitectura a Barcelona apostava per l'experimentació. Potser d’aquí a poc, aquestes peces amuntegades tornaran a tenir un sentit, fent justícia a una obra que no ha tingut la sort que mereixia. Amb tot, potser d’aquí a poc es revifarà el projecte i podrem veure, reconstruïda, aquesta obra arquitectònica olímpica i premiada.