Darrerament veig que la indústria televisiva posa força atenció a la idea del retorn dels morts. A més de les series d'acció tipus The Walking Dead, Fear of the Walking Dead o Z Nation, en surten d'altres de caire psicològic, com ara The Returned o The Glicht, que insisteixen a especular sobre l'impacte que el retorn dels difunts tindria en la nostra vida i la nostra societat.

Potser és el meu biaix però no puc evitar veure, en aquestes sèries, el fantasma d'un passat mal resolt que torna i que és senzill de relacionar amb la crisi de valors i el col·lapse polític que pateix occident. Quan els grups humans perden la capacitat d'afrontar el dolor amb audàcia i creativitat, es refugien en dogmes que el neguen o el disfressen de manera obsessiva, i entren en decadència. 

Santi Nevot, 33 anys, és psicòleg i treballa amb persones, no pas amb països. Però no sé què deu pensar cada cop que un polític afirma que val més no entrar a debatre un tema del passat perquè només portarà frustració o divisió. En un moment de la conversa deixa caure: "Espanya té uns índexs altíssims de depressions i moltes d'aquestes depressions tenen a veure amb dols mal realitzats de la guerra civil i la repressió franquista."

 

Les teràpies de Nevot parteixen d'un principi que tant es pot aplicar a la salut mental de les persones com al de les societats: "Qui no coneix prou bé la seva història tendeix a repetir-la". El seu treball parteix de la idea que les cadenes d'afectes i de pors que ens forgen el caràcter es transmeten d'una generació a l'altre. Tots tenim una mena d'ADN emocional i la millor manera d'evitar que la personalitat ens esclavitzi o que ens porti a repetir patrons familiars que no ens afavoreixen és fer-lo conscient.

Suposem que l'àvia d'una pacient va ser maltractada i que no va poder denunciar-ho perquè en la seva època aquesta mena d'abusos es portaven en silenci. Quan aquesta senyora va educar la seva néta, sense voler li va transmetre la ràbia que guardava cap al seu marit. Un dia la néta es fa gran i comença a alliberar la ràbia contra les seves parelles. D'una banda d'aquesta manera s'assegura el sentiment de pertinença a la seva família, però de l'altre se sent impotent perquè no troba l'amor. 

Nevot és especialista en constel·lacions familiars, una teràpia que ara està de moda i que em recorda un poema de Phillip Larkin que fa així: "Et varen ben fotre, el papa i la mama./ Potser no ho volien, però és així de cru./ A aquells defectes que els donaren fama// has d'afegir-hi els teus, i aquest ets tu. // Però a ells els van fotre també/ uns vells folls amb barret i abric galdós/ que tot i tenir aspecte sever/ solien barallar-se com gat i gos.// D'uns homes a uns altres, talment un fat, / l'aflicció, com un banc de sorra, creix./ Així doncs, fot el camp ben aviat/ i si vols tenir fills, doncs tu mateix."

La feina de Nevot consisteix a identificar conflictes ocults en l'arbre familiar i a buscar "una imatge de solució" que permeti al pacient d'afrontar els patiments que ha heretat i, a la llarga, alliberar-se'n. La idea és que quan la gent comprèn que els seus conflictes íntims formen part d'un sistema de relacions que van més enllà d'un mateix, els pot encarar de manera més oberta i relaxada. "Quan ens alliberem de la culpa, quan perdonem i ens perdonem, és més fàcil fer-nos responsables dels problemes que ens porta el caràcter."

La constel·lació posa de manifest allò que no està en ordre en un sistema familiar extens. Tots tenim a l'arbre familiar un parent que va marxar a buscar tabac i no va tornar, o un assassí, o un violador, o un maltractador, o un estafador, o un bala perduda, o un suïcida, o un borratxo o un represaliat, o qualsevol figura conflictiva que ha quedat exclosa de l'amor o la memòria, per la raó que sigui. Segons Nevot, aquests conflictes amagats acaben donant peu a guerres inconscients que ens limiten i de vegades s'interposen entre nosaltres i els nostres objectius.

En la teràpia, el constel·lador familiar no distingeix entre vius i morts. Un amic meu, que va ser adoptat, va començar aquest tractament tip que les dones l'abandonessin, i un dia em va parlar tot satisfet d'un avantpassat llunyà de Galícia, que segons havia descobert, tenia un paper important en l'assumpte. "Qualsevol familiar estigmatitzat, qualsevol secret o qualsevol violència amagada en els ancestres -em va dir-, pot crear bloquejos i malalties en base a una estructura de fidelitats que es dóna en l'inconscient".  

El mateix Nevot m'assegura que ara fa quatre anys va deixar de fumar després de reconciliar-se amb un avi que ni tan sols va arribar a conèixer. 

- En alguns aspectes estava repetint la seva vida. Ja sé que sembla màgia, però no ho és. Tenim emocions dels nostres avantpassats i tendim a reproduir-les. Les persones que em vénen a veure tenen la impressió que estan encadenats a un patró vital o de comportament del qual no es poden deslliurar. La teràpia el que fa és buscar l'origen d'aquests patrons en les relacions familiars, que són les més viscerals i primigènies. 

- Però hi ha estudis que demostrin que tot això funciona?

- Estudis de grans farmacèutiques amb persones, no n'hi ha. És més còmode prendre's una pastilla que ajudar a la gent a saber qui és i responsabilitzar-se del seu propi destí. Però hi ha experiments fets amb animals. 

Nevot em parla d'un experiment que consistia a alliberar una colla de ratolins en un camp de cirerers, i allà mateix electrocutar-ne uns quants. Segons m'explica, es va comprovar que fins i tot els besnéts dels pobres ratolins executats s'estressaven tan aviat com eren transportats al lloc de l'experiment i sentien l'olor dels cirerers. En aquest link hi ha un altre experiment, una mica menys cruel, realitzat amb uns plàtans i uns ximpanzés que ve a descriure resultats semblants. 

Tot sistema humà -m'explica Nevot- defensa el seu ordre intern. Quan es veu amenaçat, reprimeix els individus que el posen en perill fent emergir emocions relacionades amb la culpa o la por o, si cal, els sacrifica amb una malaltia. "En la psicologia sistèmica no concebem cap malaltia que sigui individual. No es pot entendre l'individu aïllat del sistema al qual pertany. Un sistema humà funciona igual que un sistema solar o que un sistema músculo-esquelètic. Si tu apliques una força en una zona, tot el conjunt se'n ressent i es modifica."

- Però això et pot portar a donar la culpa del càncer al pacient. És una mica bèstia.

- Jo no he parlat de culpa. La culpa i la responsabilitat no són el mateix. La culpa et contrau, mentre que la responsabilitat t'ajuda expandir-te i a prendre consciència. Del que es tracta és de no alienar res. La gent va al metge i diu: m'he fet mal a la mà. No. Tu ets la mà, igual que no és la meva angoixa, ni el meu càncer: jo sóc l'angoixa, el càncer, la lumbàlgia, el que sigui.

La primera pregunta que Nevot es fa quan entra en un sistema familiar és quin membre està exclòs, a quines persones i a quines experiències el pacient "ha tancat el cor". "Vivim en un nivell de consciència molt mental, que contínuament jutja i opina sobre les coses que estan bé i les que estan malament". Aquesta manera de funcionar, que és la general, de vegades ens sotmet a contradiccions que podríem portar millor si fóssim capaços de viure en un nivell de consciència més sensible, "que observés més i jutgés menys."

Pel que m'explica, el mètode de la constel·lació tant es pot fer en grup com en sessions individuals. Perquè em faci una idea de com funciona, Nevot agafa dues tasses de cafè i un vas d'aigua del bar on fem l'entrevista i, a partir de la idea que simbolitzen els meus pares i un servidor, em demana que els situï sobre la taula de forma instintiva. A partir d'aquí les preguntes surten soles. En les sessions de grup, els pacients fan d'actors en les representacions de l'arbre familiar d'altres pacients. I pel que m'expliquen de vegades es produeixen situacions d'empatia quasi telepàtica. 

El resum és que, contràriament al que de vegades es pretén, el Ser no es pot destriar del Pertànyer. Això fa que, com més sol se sent algú, més tendència té a creure que està separat del món i més petita i desesperada és la seva interpretació de les coses que li passen. La feina del constel.lador és ajudar el pacient a reconnectar amb el seu univers, recreant de forma simbòlica l'estructura de les seves relacions, perquè pugui prendre perspectiva, arreglar els temes pendents i tornar-se a posar al centre de la seva vida i la seva història.