Suècia s’ha despertat aquest dilluns amb un resultat tan ajustat que, de moment, ningú no pot donar la partida per tancada. L’oposició de centreesquerra, liderada per la socialdemòcrata Magdalena Andersson, té un mínim avantatge sobre el bloc de dretes del primer ministre Ulf Kristersson. Però encara queden vots per comptar i, sobretot, moltes negociacions per davant. Aquestes són les cinc claus per entendre què passarà ara.
1. Sense resultat definitiu
Amb 6.273 dels 6.626 districtes electorals escrutats, l’oposició suma 176 escons i els quatre partits del bloc governamental —Moderats, Demòcrates de Suècia, Demòcrates Cristians i Liberals— en tenen 173. La majoria absoluta del Riksdag, el Parlament suec, és de 175 diputats.
Segons destaca el diari Svenska Dagbladet, la diferència és tan estreta que els vots que falten poden ser determinants. Aquest dilluns comença el recompte definitiu i dimecres es comptaran també els vots anticipats que han arribat tard i els emesos des de l’estranger. El resultat definitiu del Parlament s’espera aproximadament una setmana després de les eleccions.
2. Qui ha guanyat? És més complicat del que sembla
El Partit Socialdemòcrata és, de nou, la força més votada, amb prop del 28% dels vots, però apunta al seu pitjor resultat en gairebé un segle. A la dreta, els Moderats de Kristersson han recuperat la segona posició que els Demòcrates de Suècia (SD) els havien arrabassat el 2022.
Els SD, el partit d'extrema dreta liderat per Jimmie Åkesson, han estat una peça clau de la política sueca dels últims anys. Tot i no formar part formalment del govern, van donar suport parlamentari a Kristersson després de les eleccions del 2022 i van tenir un paper central en l’anomenat acord de Tidö, que va permetre a la dreta governar.
Ara, però, han quedat per darrere dels Moderats. És un canvi rellevant dins del bloc de dretes, encara que els SD continuen sent indispensables per entendre qualsevol majoria parlamentària conservadora. I, sobretot, el partit ha aconseguit mantenir un pes suficient per continuar sent un actor difícil d’ignorar. Però en el sistema suec no governa necessàriament el partit més votat. El que importa és qui és capaç de reunir prou suport al Parlament. Per això, com subratlla Dagens Nyheter, encara no es pot proclamar un vencedor clar.
3. El problema començarà dins dels blocs
Si el 176-173 es confirma, Andersson tindrà una majoria mínima amb els Socialdemòcrates, els Verds, el Partit d’Esquerra i el Partit de Centre. El problema és que aquests partits no formen una coalició compacta i tenen diferències importants, especialment entre el Centre i l’Esquerra.
A la dreta, Kristersson té 173 diputats i necessita ampliar suports o aconseguir que altres partits tolerin el seu govern. I aquí torna a aparèixer el paper dels Demòcrates de Suècia: tot i haver perdut la segona posició, continuen sent una peça central de l’espai conservador i difícilment podran ser ignorats en qualsevol pacte que intenti mantenir Kristersson al poder. El primer ministre ja ha obert la porta a noves aliances. Per això, les negociacions poden ser tan importants com el resultat de les urnes: el debat ja no és només qui té més escons, sinó quin acord pot reunir prou diputats per governar.
4. Ara entra en escena el president del Parlament
Si Kristersson dimiteix, la pilota passa al terrat del president del Riksdag —el talman—, que és qui ha de posar en marxa la formació del nou govern. El primer pas serà reunir-se amb els líders de tots els partits per sondejar quina combinació té més possibilitats de superar la investidura. A partir d’aquestes converses, el talman proposarà un candidat a primer ministre.
I aquí hi ha una particularitat del sistema suec: el candidat no necessita una majoria de vots a favor. La proposta queda aprovada si no hi ha 175 dels 349 diputats que hi votin en contra. Això permet formar governs en minoria i fa que les abstencions siguin especialment importants: un partit pot no voler donar suport al candidat, però alhora decidir no votar-hi en contra i facilitar-ne la investidura.
Aquest fet pot ser especialment rellevant ara, amb només tres escons de diferència entre els dos blocs. Si el primer candidat fracassa, el talman pot intentar-ho de nou amb un altre nom, fins a quatre vegades. Si el Parlament rebutja les quatre propostes, Suècia hauria de celebrar unes noves eleccions extraordinàries.
5. El temps és finit
Les negociacions poden allargar-se durant setmanes. El 2018, després d’un resultat especialment fragmentat, Suècia va viure un dels processos de formació de govern més llargs de la seva història: van passar més de quatre mesos entre les eleccions i la investidura de Stefan Löfven, concretament 134 dies. Quatre anys després, el 2022, Ulf Kristersson va ser investit al cap de 37 dies. La diferència mostra fins a quin punt els pactes entre partits poden accelerar-se o encallar-se segons l’aritmètica parlamentària.
Ara hi ha, a més, una primera data límit important: el nou govern haurà de presentar el seu pressupost abans del 12 de novembre. Si no és possible arribar a un acord, el pressupost actual continuarà vigent. Això afegeix pressió a unes negociacions que no es limitaran a decidir qui serà primer ministre o a repartir càrrecs, sinó que hauran de concretar quines prioritats tindrà la futura majoria. I els partits saben quines són les preocupacions dels votants: segons la gran enquesta a peu d’urna de la SVT, la sanitat ha estat la principal qüestió d’aquestes eleccions, seguida de l’educació i de l’economia sueca.